Quan un producte conté alguna cosa que no t’esperes

Quan un producte conté alguna cosa que no t’esperes

Fa uns mesos un lot de galetes amb xocolata procedent dels Països Baixos es va retirar per la possible presència de fragments metàl·lics. També es van detectar fragments de plàstic en un lot de pa integral d’Espanya i fragments metàl·lics en un gelat procedent d’Alemanya. I, a l’abril, va haver-hi una nova alerta per possible presència de fragments de plàstic en croquetes de bolets procedents d’Espanya. Aquests tipus d’alertes, que emet l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN), poden generar desconfiança en els sistemes de control dels aliments. Però la veritat és que, si ens atenim al volum ingent d’aliments que es produeixen cada dia, les alertes amb productes contaminats són una gota en l’oceà. Segons dades del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, el 2022 es van produir 37,5 milions de tones d’aliments a Espanya, incloent carn, fruita i verdura, lactis, cereals, peix i marisc.

Tanmateix, la pregunta és obligada: com és possible que arribin cossos estranys als aliments? Quins mecanismes garanteixen la seguretat del que mengem?

Què és una alerta alimentària?

Les alertes de l’AESAN són avisos que informen la població de la presència de riscos en productes alimentaris. “S’emeten quan hi ha un producte al mercat que no és segur per a la persona consumidora. Això es pot deure a frau alimentari, a un risc sanitari, a un error en l’etiquetatge d’al·lergògens o a la presència de contaminants físics, químics o microbiològics”, indica Gemma del Caño, farmacèutica especialista en seguretat alimentària.

Com explica la mateixa AESAN, “quan es llança una alerta, significa que empreses o autoritats competents han identificat determinats productes que no són segurs i treballen a contrarellotge per retirar-los, i evitar en última instància que es posin a la disposició de la població”. Aquestes alertes són fonamentals per a protegir la salut pública i permeten als consumidors prendre decisions informades sobre els productes.

Tot és en el control

La seguretat alimentària no és fruit de l’atzar, sinó el resultat d’un sistema de prevenció complex que involucra múltiples actors. “Els operadors alimentaris treballen seguint unes bones pràctiques i, a més a més, tenen autocontrols interns que les empreses han d’implementar per a identificar i prevenir perills en cada fase de la producció”, explica Amaia de Ariño, doctora en Ciència i Tecnologia dels Aliments i directora tècnica de la Fundació Elika, una entitat del govern basc que assessora en el desenvolupament de bones polítiques alimentàries.

Per començar, cada empresa ha de tenir un pla per a detectar els possibles perills en la seva cadena de producció, com ara l’Anàlisi de Perills i Punts Crítics de Control (APPCC), un sistema preventiu que identifica, avalua i controla els perills potencials. Altres elements, tant importants o més, són:

• Prerequisits. Mesures bàsiques d’higiene i control, com el control de plagues, temperatures i proveïdors.
• Detectors de metalls. Equips que detecten i eliminen fragments metàl·lics en la línia de producció.
• Inspeccions visuals. Revisions periòdiques d’equips i instal·lacions per a detectar fonts de contaminació.
• Normatives de qualitat. Estàndards voluntaris, molt més estrictes que la normativa, com IFS (International Food Standard, creat per Alemanya, França i Itàlia) i BRC (British Retail Consortium, creat per la Gran Bretanya), que exigeixen un nivell de seguretat alimentària alt. Es tracta d’estàndards internacionals que s’apliquen per certificar la qualitat dels processos. En les dues normes l’avaluació l’executen empreses independents.

I els productes que venen de fora?

Així, tots els productes que es produeixen a la Unió Europea se sotmeten a una normativa molt estricta i Gemma del Caño és contundent: “Avui dia, i coneixent els Estats Units, Centreamèrica o la Xina, Europa és el lloc que té la millor seguretat alimentària del món. Després hi ha els Estats Units”. Però què passa amb els que importem d’altres països amb legislacions més laxes? “Els productes que importem de tercers països també han de complir aquesta normativa”, explica Amaia de Ariño. “Encara que al país d’origen, per posar un exemple, es pugui fer servir un additiu que aquí tenim prohibit, aquest producte no es pot importar”.

I com es controlen aquests productes importats? Segons explica Del Caño, abans d’entrar al país estan un temps parats a la frontera i es fa un mostreig representatiu d’alguns. “El control que tenim dels proveïdors és molt alt, perquè els demanem les mateixes coses que sol·licitem a un proveïdor espanyol o europeu”, afegeix.

Així es dona la veu d’alarma

En tots els punts de la producció i de la distribució hi ha controls i, si es detecta qualsevol anomalia, salten les alarmes: les alertes dins d’Espanya es gestionen mitjançant el Sistema Coordinat d’Intercanvi d’Informació (SCIRI) i, a escala europea, mitjançant el Rapid Alert System for Food and Feed (RASFF). Segons Amaia de Ariño, els sistemes de seguretat alimentària han evolucionat molt les últimes dècades. Als anys noranta es feien controls de qualitat als productes ja elaborats. Si no els passaven, no es comercialitzaven. “Després es va començar a treballar de manera més preventiva, posant èmfasi en la producció dels aliments, des de la granja fins a la taula. Llavors es va començar a controlar millor la cria d’animals i els cultius vegetals, a controlar les matèries primeres en la indústria alimentària i a posar controls intermedis en les diferents fases de producció i distribució. D’aquesta manera, el sistema és molt més eficaç, perquè pots detectar qualsevol perill i reaccionar al moment que es produeix i no a posteriori”, valora.

Del Caño explica que la crisi de les vaques boges de l’any 2000 va marcar un abans i un després en seguretat alimentària: “Es van sacrificar milions de caps de bestiar que van significar una pèrdua ingent de diners. Per a una empresa, només hi ha una cosa que importi més que la salut del consumidor i són els diners”. Un problema amb un producte també implica una pèrdua econòmica, així que l’incentiu perquè una empresa sigui impecable en els seus sistemes de producció i de control és elevat.

Després d’aquesta crisi, la Comissió Europea va convertir la seguretat alimentària en una de les prioritats per als anys següents i es va publicar el Llibre blanc sobre la Seguretat Alimentària, que recollia les accions necessàries per a completar i modernitzar la legislació que hi havia en l’àmbit de l’alimentació.

L’autocontrol, fonamental

Actualment, el sistema està basat en l’autocontrol de les mateixes empreses productores i no es fonamenta tant en els controls que fa l’Administració, sinó que aquesta s’ha d’assegurar que els operadors apliquen bé la normativa mitjançant inspeccions: “El control oficial que fa l’Administració és aleatori segons el risc, que es determina a partir d’una sèrie de criteris: per exemple, si l’empresa ha tingut incidents, si en comercialitza un volum molt elevat o segons el sector (alguns productes, com els lactis o els carnis, tenen més risc que uns altres)”, diu De Ariño.

Sembla lògic pensar que, si el sistema està basat en l’autocontrol, les empreses puguin mostrar-se reticents a implementar sistemes de prevenció determinats que puguin ser laxos amb les condicions en què produeixen els seus aliments per a estalviar costos, però és just al contrari. Per bé que sempre hi ha excepcions i que es poden produir fraus alimentaris, “els que treballem dins de la indústria som els primers interessats que funcioni una alerta alimentària. És un problema d’imatge de marca molt seriós. A més a més, hi ha hagut alertes que han fet tancar empreses, així que hi posem molt d’interès”, diu Del Caño. D’altra banda, De Ariño insisteix en aquest sentit: “Normalment, la gran majoria d’alertes i retirades provenen de la mateixa empresa, que és la que identifica el perill i la que el notifica”, comenta.

Llavors, per què arriben al mercat aquests aliments?

Tot i els controls estrictes, de tant en tant alguns productes contaminats poden arribar al mercat. “El risc zero no existeix. Poden haver-hi fallades en els sistemes de control, errors humans o esdeveniments inesperats que provoquin la contaminació d’un producte”, adverteix Amaia de Ariño. En el cas dels fragments de plàstic, metall o altres materials, entre les causes principals hi ha les fallades en el funcionament dels equips o la falta de manteniment. També pot haver-hi desgast de materials que causen despreniment de fragments de metall o de plàstic de la maquinària, trencaments accidentals de materials d’embalatge o contaminació creuada per una barreja accidental de productes amb al·lergògens o contaminants. La tecnologia pot fallar i el factor humà continua sent essencial: “La formació i la sensibilització del personal són clau per a prevenir errors i garantir l’aplicació correcta dels protocols de seguretat”, diu Del Caño.

L’experta cita un exemple concret per il·lustrar el funcionament dels controls, en aquest cas d’una lluminària trencada. Si es fa una inspecció visual d’una lluminària que està completa, però al cap de dues hores es detecta que s’ha trencat i és possible que hagi caigut alguna resta al producte s’aplica el principi de cautela i es per a la producció: “Sabem amb certesa que el producte pot contenir fragments de vidre? No, però com que és una possibilitat, hem de retirar tot el lot i tot el que hem fabricat des de l’última vegada que vam veure aquesta lluminària en bon estat”.

L’alerta no es produeix perquè s’han trobat fragments de lluminària, si no per la possibilitat que hagi passat. Per remota que sigui, “la innocuïtat va per sobre d’absolutament tot”, diu Del Caño. “L’autèntic objectiu de la seguretat alimentària és que mai no arribi al consumidor”, incideix.

Hem de preocupar-nos?

Per a Gemma del Caño, tot i que és evident que la presència d’un objecte estrany al menjar és un fet preocupant, són els que presenten menys riscos per al consumidor, perquè els veu. Però, al seu torn, són els que el consumidor percep com més crítics. “En canvi, quan obres una galeta no et planteges si tindrà micotoxines, te la menges i prou. I si en té, les pots associar a aquesta galeta o a un altre aliment, tret que l’hagin consumit cinquanta persones i totes estiguin malaltes”, comenta. Un cos estrany és més fàcil de localitzar i, per tant, és més fàcil evitar el risc.

La seguretat alimentària és un procés complex que involucra tots els actors de la cadena, des de la producció fins al consum. Els controls i les normatives existents, juntament amb la responsabilitat de les empreses i els consumidors, garanteixen la seguretat dels aliments que ens arriben a la taula. Encara que el risc zero no existeix, segons De Ariño podem estar segurs que cada dia mengem de manera més segura que ahir. “Crec que tenim un sistema molt bo”, opina l’experta de la Fundació Elika. “Tot és millorable, per descomptat, i el que cal fer és treballar sobretot en la prevenció i, quan això falla, reaccionar de la manera més ràpida i coordinada possible per posar remei al problema al més aviat possible i de manera transparent”, conclou.