El joc també té el seu “menú saludable”
Sembla que cada cop tenim més clar que els hàbits saludables es construeixen amb una alimentació equilibrada, el descans i l’activitat física. A més a més, durant la infància hi ha una altra peça important per a un desenvolupament físic i mental correcte dels menors: el joc. I aquesta peça, cada vegada presenta més deficiències en l’estructura. Segons l’Estudi sobre el comportament dels consumidors de jocs i joguines (8-12 anys), elaborat per l’Institut de Creativitat i Innovacions Educatives de la Universitat de València, només un de cada quatre infants espanyols dedica més de dues hores al dia a jugar; i a penes un de cada cinc juga quan surt de classe. “Si els privem o els reduïm els temps de joc, els privem d’un dret recollit en la Declaració dels Drets de l’Infant”, afirma Silvia Sánchez, professora al Departament d’Estudis Educatius de la Facultat d’Educació de la Universitat Complutense de Madrid.
Una infància “adultitzada”
La pregunta que sorgeix és: què pren el joc als nens? Els experts consultats hi donen diverses raons, però tots coincideixen a assenyalar-ne dues d’essencials. D’una banda, la irrupció imparable de les pantalles. Segons dades de l’estudi La falta de joc en la infància, elaborat per la Fundació Créixer Jugant i l’Institut Tecnològic de Producte Infantil i Oci (AIJU), gairebé el 70% dels nens i nenes espanyols supera el límit de temps màxim d’exposició a les pantalles recomanat pels experts –60 minuts diaris–. Aquest percentatge encara és més alt en els infants d’1 a 3 anys (84%) i en els de 4 a 6 anys (88%).
D’altra banda, tenim les agendes dels menors, que cada cop estan més carregades, cosa que Silvia Sánchez considera un exemple clar d’infàncies cada vegada més “adultitzades”, amb multitud d’activitats calendaritzades –esports, idiomes, classes de música…– que són les que ocupen el temps lliure. “El dia només té 24 hores i no hi ha temps per a tot; quan s’ha de triar, sembla que el joc perd la partida. Això ha fet que sorgeixi un fenomen on els menors no només juguen menys, sinó que juguen pitjor i d’aquesta manera perden els beneficis fonamentals que proporciona aquesta activitat en termes de desenvolupament integral”, afirma Sánchez.
Què hi perden?
Perdre els beneficis del joc no és una qüestió que es pugui prendre a la lleugera. “Un nen que no té temps per a jugar és un nen que no tindrà temps per a desenvolupar-se correctament”, afirma la psicòloga Silvia Álava, per a qui l’impacte del joc en aquest desenvolupament és crucial. “Per mitjà del joc, els infants maduren un procés fonamental del cervell, la funció executiva, que és imprescindible per a tenir èxit, ja que implica planificació, supervisió, memòria de treball, atenció… Tot això és bàsic i s’aconsegueix amb el joc lliure”, afegeix Álava.
Però no només això. El joc és essencial des d’un punt de vista socioemocional, actua com a protector de la salut mental, ajuda a desenvolupar la psicomotricitat, la força, la coordinació i l’equilibri; permet comprendre el món i desenvolupar l’empatia, el vocabulari, la memòria, l’atenció, el raonament lògic o el pensament abstracte. “Quan no es deixa espai al joc, el que veiem en consulta en molts infants és que alguns processos que s’haurien de desenvolupar sense cap problema porten algun retard”, adverteix la psicòloga.
Avui dia, la major part de la població viu en ciutats massificades i amb molt de trànsit rodat, on, ben sovint, els únics espais per a jugar a l’aire lliure són parcs petits, generalment envoltats d’una tanca de colors. “Fa tres dècades jugàvem al carrer. Ara, això no és possible. I, d’una banda, és una sort que hi hagi aquests parcs, perquè almenys hi ha un lloc per als nens. Però aquest tipus de parcs són tots iguals, amb les mateixes estructures, el terra de cautxú… Aquí és molt difícil innovar, que puguin sortir jocs rics i imaginatius, així que el parc esdevé poc atractiu”, afirma Clara Pons-Mesman. En aquest sentit, la divulgadora reivindica la construcció de parcs “com més naturals millor”. Per fer-ho possible cal tenir en compte quatre aspectes bàsics:
- Paviment de materials naturals (sorra, pedretes, escorça…), perquè permet un joc molt més ric, variat i creatiu.
- Estructures de fusta i d’aspecte com més natural millor.
- Vegetació, al parc i als voltants.
- Que sigui estimulant, que permeti als nens posar a prova les seves habilitats, que puguin reptar-se i jugar lliurement.
El “Plat de Harvard” del joc
Per conscienciar sobre aquesta realitat, l’Observatori del Joc Infantil va desenvolupar el Menú del joc saludable, una iniciativa que agafa com a punt de partida el famós plat de Harvard de l’alimentació i l’adapta al joc. La part més important del plat (40%) correspon al joc exterior. A continuació, amb un 25% del pes cadascun, hi ha el joc lliure i el reglat. Finalment, amb un 10% hi ha els jocs tecnològics, que impliquen les pantalles.
“Volíem posar en relleu la importància dels temps de joc en la infància i recalcar que haurien de continuar jugant fins a edats més avançades, el màxim temps possible. Avui, per exemple, a partir dels vuit anys és molt habitual que et diguin “jo ja no jugo, que això és de petits”, i que aquest joc es desplaci amb pantalles. Això no pot ser així. Amb vuit anys s’ha de continuar jugant”, explica Silvia Álava, que ha participat en el desenvolupament de la iniciativa.
Les expertes consultades també destaquen la importància d’adaptar aquest model de plat a l’edat i al desenvolupament de cadascú. Fins als tres anys, destaquen que les pantalles s’haurien de quedar fora del menú. I en aquestes primeres edats, el plat ha d’estar compost bàsicament per joc exterior i joc lliure. “Fixar temps i percentatges específics pot ser arriscat, sobretot quan es tracta de nens i nenes en diferents etapes del seu desenvolupament. En aquests casos, prefereixo apel·lar al sentit comú. El menú del joc saludable és una proposta orientativa, que es pot adaptar segons l’edat, les necessitats i les circumstàncies de cada menor. L’important és mantenir un equilibri saludable entre els diferents tipus de joc, i assegurar-nos que el tecnològic no monopolitzi la dieta lúdica”, afegeix Silvia Sánchez.
40%: el joc exterior
El joc exterior no és només el més important per l’impacte que té en el desenvolupament integral de l’infant, sinó probablement el més afectat per la pèrdua de temps per al joc, aquell en què la distància entre la teoria –el temps recomanat– i la pràctica és més gran. Una enquesta recent ho certifica així: només un de cada quatre nens i nenes juga regularment al carrer, una xifra que no admet comparació amb la generació dels seus avis. Llavors, gairebé tres de cada quatre nens i nenes jugaven fora unes quantes vegades a la setmana.
I el problema no són només les pantalles. “Hi ha hagut molts canvis arquitectònics a les ciutats. Tot està molt més edificat, hi ha molt més trànsit. Avui dia les famílies ja no deixen la canalla sola al carrer, i si els menors no tenen aquesta autonomia, al final, tant sí com no, passen menys temps jugant a l’aire lliure”, reflexiona Clara Pons-Mesman, experta en dret de la infància i divulgadora del joc lliure.
El problema d’aquesta falta de joc a l’aire lliure és que els menors deixen de gaudir de tots els seus beneficis. “Físicament, és un joc que promou l’activitat física i el desenvolupament d’habilitats motores. També hi ha els beneficis de l’exposició a la llum del sol (absorció de vitamina D, millora del cicle del son, de desenvolupament ocular…) i per a l’estimulació del sistema immunitari. Emocionalment, quan juguem fora, especialment a la natura, es redueix el cortisol i, per tant, els nivells d’estrès. A més a més, a nivell social, quan surts a jugar és molt més fàcil trobar-se amb els altres i teixir relacions”, apunta Pons-Mesman.
25%: lliure i simbòlic
Com explica Manu Sánchez, professor d’Educació Primària al CEIP Maestra Ángeles Cuesta (Marchena, Sevilla) i autor d’El gran libro de los juegos, el joc lliure és el primer que sorgeix en la vida i que es gaudeix durant molts anys. “Encara que d’adults no ho fem físicament, sí que ho fem amb la imaginació en moments d’oci”, afirma. Es tracta d’un joc que permet a la canalla processar les seves experiències i emocions per mitjà de la imaginació i la millor representació es troba en el joc simbòlic, on els menors juguen a ser professors, metges o pares i mares. “El joc simbòlic és una forma d’experimentar rols socials, situacions i mons fantàstics, i això ens ajuda a entendre millor el nostre entorn. Els nens i nenes imiten el que veuen al voltant, ja que així se senten segurs i acceptats pels altres. Som éssers socials que necessitem tenir confiança i reafirmació en nosaltres mateixos”, sosté Sánchez.
La psicòloga Silvia Álava, d’altra banda, afegeix que el joc simbòlic també els permet “crear-se una narrativa sobre el seu món, sobre el que els està passant”, cosa que, assenyala, constitueix un “factor protector” de la salut mental en la infància.
“Abans es creia que jugar –sobretot en edats adultes– era una pèrdua de temps, però des de la pandèmia els jocs de taula han ressorgit. Ens hem adonat que passar temps de qualitat amb la gent que ens envolta és fonamental en les nostres vides”, assegura el professor Manu Sánchez.
Moltes famílies s’han sumat a aquest ressorgiment. D’altres es queden pel camí, incapaços de gestionar la ràbia dels fills després de guanyar o perdre. Es pot escapar a aquestes lluites? Segons el professor, la tria del joc és fonamental. “Si juguem a un joc que ens agradi, ens sentirem més còmodes i ens importarà menys perdre”, assegura.
Una altra alternativa per a millorar l’empatia i aprendre a guanyar i perdre són els jocs cooperatius. “S’han fet molt populars, ja que no requereixen competitivitat ni eliminació de jugadors. Tots hi guanyem o hi perdem. Aquí, l’important és que els participants s’adonin que en el joc tant és perdre, perquè sempre es guanya en experiència”, explica.
25%: de regles
Els reglats i amb normes són els que tenen un conjunt de regles preestablertes, com els jocs de taula o els esports. “Ens ensenyen autocontrol, a perdre i a guanyar, a acceptar normes i a treballar de manera autònoma o en equip”, afirma Manu Sánchez. A més a més, depenent del joc poden treballar moltes altres habilitats, des del vocabulari fins a la memòria de treball, l’atenció sostinguda, l’atenció dividida o la planificació, passant pel pensament estratègic o la coordinació oculomanual.
Segons Sánchez, aquesta mena de joc hauria de ser un ingredient amb un percentatge més alt dins del “plat lúdic”, ja que, amb les normes i regles que cal acceptar i respectar, és una base per a millorar la convivència. “Si haguéssim jugat més temps i amb més qualitat, molts dels problemes actuals es podrien solucionar d’una manera molt diferent. Jugar ens fa ser més respectuosos amb els altres”, argumenta.
10%: tecnològic
Tots els experts que hem consultat coincideixen a assenyalar que el joc tecnològic no és estrictament necessari per al desenvolupament de nens i nenes. Però, com explica Silvia Álava, hem de ser realistes: “No és raonable intentar que els nostres fills no vegin aquests jocs ni en pintura”, afirma. La psicòloga, però, recomana limitar-los al màxim possible perquè les pantalles no canibalitzin la resta de jocs. “I, sobretot, actuar de filtres. Abans que hi jugui el teu fill, juga-hi tu, mira’t els valors del joc i, a partir d’aquí, decideix en funció del coneixement que tens del teu fill. Aquí, a diferència d’altres jocs on la idea és promoure la llibertat de l’infant, cal estar molt més al damunt, tenir més supervisió, per a saber si el joc és conforme a la seva edat, si els altera molt, si canvia les rutines…”, afirma.
Aquesta opinió la comparteix Silvia Sánchez. “No rebutjo les pantalles, però sí que crec que és crucial que els adults exerceixin aquest paper mediador”, apunta la investigadora, que considera fonamental que mares i pares acompanyin, guiïn i supervisin l’ús de la tecnologia per a assegurar-se que s’equilibri amb altres formes de joc. “Les pantalles poden ser una eina, però no l’única font d’entreteniment o aprenentatge i ni tan sols la principal”, conclou.
- El més important que han de fer els nens en la infància és dormir, menjar i jugar; per tant, cal respectar els temps de joc.
- Fomentar que el menor estigui amb més nens i nenes. És fonamental que jugui amb iguals i que, a més a més, el joc sigui lliure, que no sempre estigui regulat per un adult.
- Deixar-li autonomia en el joc. És cert que a molts menors els costa jugar sols, però els hem d’animar a fer-ho, donar-los espai perquè aprenguin a entretenir-se.
- Jugar en família. No només serà un temps especialment divertit, sinó que també s’aconsegueix molta connexió familiar i treballar vincles de seguretat.
- No pensar que perden el temps. Mitjançant el joc es desenvolupen molts processos cognitius, d’habilitats socials, de regulació emocional. Amb el joc permetem que els menors madurin correctament.
- Pensar que el joc en la infància és un protector de salut mental.