Com ens afecta la nova Llei de Propietat Intel.lectual?
Un dels apartats més controvertits de la nova Llei de la Propietat Intel.lectual radica en una modificació de l’article 32, on s’estén a l’entorn digital el dret de cita i ressenya que existeix en el món físic. D’aquesta manera, es crea el denominat “dret irrenunciable” a cobrar per la cita de “fragments poc significatius de contingut”, realitzats per serveis de prestació electrònics d’agregació de continguts, com Google News, Yahoo News o Menéame.net, entre d’altres.
En altres paraules, aquest dret dóna lloc a una retribució econòmica per als mitjans de comunicació a la xarxa que siguin citats pels agregadors. Aquests cobraments, els faran les entitats de gestió, en aquest cas CEDRO, l’entitat de gestió dels drets del món editorial espanyol.
Malgrat això, aquesta mesura ha causat una gran polèmica a Internet atès que, tal com està redactada, no es limita a un problema d’índole mercantil entre Google i els editors de premsa escrita, impulsors de la norma, sinó que afecta la mateixa naturalesa de la xarxa, que sempre ha utilitzat la cita de fragments i enllaços per compartir i difondre informació.
La realitat és que el text, titllat per la gran majoria d’analistes d'”imperfecte”, pot suposar el tancament d’empreses locals com Menéame, el principal agregador espanyol de continguts d’interès a Internet compartits pels usuaris. Però podria perjudicar també les activitats a Espanya de Facebook i Twitter, ja que aquestes xarxes socials es basen en gran mesura en la cita i a compartir enllaços de notícies.
La nova reforma de la LPI pretén, d’altra banda, reprendre la lluita contra la pirateria. Aquest apartat de la llei també es completarà amb la reforma del Codi Penal, que, entre altres mesures, preveu fins a sis anys de presó per als webs que infringeixin de forma reiterada els drets sobre la propietat intel.lectual d’autors en territori espanyol.
Després del fracàs en l’aplicació de la llei Sinde, aquesta reforma de la LPI pretén ampliar el camp d’actuació contra els intermediaris, és a dir, les empreses d’allotjament, publicitat i d’altres en què es fonamenten les pàgines d’enllaços i descàrregues per sostenir la seva presència a la xarxa.
Un altre punt controvertit és que la llei facilita la identificació dels usuaris infractors per la via civil. Fins ara, només en casos de delictes penals, un jutge podia exigir als proveïdors d’accés a Internet la identificació del titular de la línia. Aquesta limitació legislativa es deu al fet que la normativa de protecció de dades estableix que una adreça IP és una dada amb caràcter personal i que la seva revelació trenca el secret de les comunicacions. Però això pot canviar amb la nova reforma.
El concepte de còpia privada, és a dir, una excepció de la Propietat Intel.lectual que permet la còpia personal de materials subjectes a drets d’autor, s’ha limitat a poc a poc al llarg de les últimes reformes de la LPI.
Tot i això, el concepte de cànon es limita de nou, ja que es redueix només als casos en què la còpia s’ha fet d’un suport físic (CD o DVD) adquirit de forma legal o bé per mitjà d’enregistraments de ràdio i televisió mitjançant dispositius gravadors que deixen pausar una emissió per veure-la de nou en diferit. És a dir, la còpia d’un CD prestat per un amic ja no queda emparada pel concepte de dret a la còpia privada. Amb això, s’obre la porta al fet que l’usuari pugui ser perseguit en un futur, i multat, com ocorre als Estats Units. De moment, la reforma planteja com a màxim que s’exigeixi a l’usuari el pagament pel material que ha descarregat.
Un altre dels aspectes més importants d’aquesta nova llei és el referit al paper de les entitats de gestió. Després del conegut com “cas SGAE”, on es va evidenciar la falta de transparència d’aquest tipus d’entitats, la llei aplica una fiscalització i un control més ferm de les entitats. I també la creació d’una finestreta única perquè el control de les operacions de facturació i de pagament (tant de les llicències d’ús com dels acords entre diferents actors en litigi) es faci per la via de l’Administració. En el passat, moltes grans empreses, com les televisions, han tingut problemes amb les entitats de gestió, ja que després de pagar-los els drets d’autor, unes altres han arribat a demandar-los sota l’excusa que no estaven rebent la compensació corresponent per la distribució i l’explotació d’obres subjectes a drets d’autor.