"Ajudar els altres genera felicitat i és bo per a la salut"

L’estudi es va iniciar amb un qüestionari al voltant d’una hipòtesi: “sentim i som capaços de posar-nos en la pell dels altres”. Tenim una tendència moral a l’altruisme i les preguntes que vam fer en l’estudi confirmen aquesta hipòtesi. Naixem amb la capacitat de voler ajudar els altres, encara que la recompensa no sigui evident. L’altruisme és innat en els éssers humans i també és après, per la qual cosa podem potenciar-lo o ofegar-lo.

Com a espècie tenim molt d’èxit. Des de 1950, hem passat de poc més de 2.000 milions de persones a gairebé 7.000 milions. Un dels factors que més ha influït és la capacitat de posar-nos en el lloc dels altres; és a dir, l’empatia. L’evolució ha afavorit que siguem altruistes, encara que també estem programats per a preservar-nos a nosaltres mateixos.

Compartir temps amb els altres, ocupar-se d’altres persones, no només dóna felicitat, sinó que és bo per a la salut. Moltes investigacions relacionen l’altruisme amb efectes beneficiosos sobre la salut. Hi ha una forta correlació entre benestar, felicitat, salut i longevitat. Ajudar els altres té recompensa.

Els estudis confirmen que, tant si tenim més béns materials, com si les nostres experiències són més vivencials, l’explosió de felicitat que sentim és molt alta. La diferència és que, després d’una experiència material, tornem abans al nivell inicial de felicitat, mentre que després d’una experiència emocional, el nivell de felicitat continua més alt durant més temps. En les persones que col.laboren amb ONG prevalen les relacions enfront de l’acumulació de béns.

Si les persones no tenen cobertes les necessitats bàsiques, els diners influeixen molt en la felicitat. En una escala de la felicitat, la gent sense llar de Calculta assoleix un 2,9 sobre 7, mentre que un multimilionari nord-americà arriba a un 5,8. Però un inuit de Grenlàndia i un massai d’Àfrica són tan feliços com els ciutadans acomodats d’Estats Units. Una vegada que la persona no està “en mode de supervivència”, els diners influeixen molt menys que l’amor en la seva escala de felicitat. De fet, els nostres ingressos s’han incrementat vertiginosament als països desenvolupats, però els nivells de felicitat s’assemblen encara molt als anteriors a la Segona Guerra Mundial.

Una de cada tres persones se senten orgulloses quan ajuden i només un 14% se sent igual tant si ho fa com si no ho fa. Però la naturalesa, en general, no fomenta cap comportament sense recompensa.

/imgs/20120601/entrevista2.jpg
Les ONG pretenen explicar el valor de la solidaritat, recordar el poder constructiu de cada persona i el que poden fer per a incrementar el seu benestar individual i social. Aquesta és una campanya d’educació i de reconeixement social. Els estudis confirmen que el reconeixement és un al.licient per a ajudar els altres. Som éssers molt socials i ens importa que ens reconeguin l’esforç. Donar temps i diners implica una pèrdua de comoditat i les persones n’aprecien la gratitud. Per això, les ONG volien mostrar aquest sentiment als seus donants.

Precisament, la gratitud és una d’aquestes rutes, però suposa sortir de nosaltres mateixos i obrir-nos als altres. Hi ha estudis que demostren fins a quin punt l’agraïment és un dels camins més directes per al benestar emocional i un factor que mesura si una vida és satisfactòria. En canvi, estar centrats en nosaltres és un gest que denota por, engega la part del cervell que busca la supervivència i ens torna poc generosos.

El llibre és molt còmode de llegir. He mantingut un to molt proper, amb molt poca teoria, per a compartir coneixements amb paraules senzilles. El títol fa referència a una tècnica molt útil que permet utilitzar la capacitat del cervell per a simbolitzar les coses. Quan tenim un problema al qual no sabem com enfrontar-nos, podem ficar-lo en una motxilla i donar-la a l’univers.

En la segona part de l’estudi, formulem una sèrie de preguntes al voltant d’aquest tema. Comprovem que el 84% dels enquestats s’interessa pel sofriment dels altres i intenta actuar. La pregunta és: si estem dotats per a ser altruistes, per què no ho som sempre?

Hi ha tres grans raons. Primer, a fi que s’activi la capacitat de sentir pels altres, hem de parar atenció, però la societat es dedica a distreure’ns amb tot i la falta de temps és un impediment enorme. En segon lloc, la denominada “difusió de la responsabilitat” dificulta la nostra capacitat de connectar en pensar que “un altre ho farà per mi”. Una tercera raó clàssica argumenta que la immensa majoria de les persones estimem i ajudem, però només dins del clan, és a dir, tendim a ajudar aquells que percebem com a semblants.

Cada persona sap fins a quin punt pot col.laborar, però és que potser els diners són l’únic que compta? Jo crec que no. Comencem a veure l’ajuda d’una manera molt més àmplia. L’ajuda no és només donar una mica de diners tots els anys, sinó donar als altres el que necessiten, des d’una actitud constructiva fins a fomentar un projecte específic o donar temps. Aquesta és una oportunitat de créixer, de canviar la manera d’ajudar. És una ocasió meravellosa perquè la gent que no pot donar diners es pregunti quines altres coses pot donar. A mi se me n’acuden mil. És molt important recordar que, en temps de crisi, quan veiem que els governs no són la panacea, és fonamental despertar la capacitat de les persones per a ajudar de manera activa. Ens necessitem i cada dia ens necessitarem més perquè en som molts.

L’ajuda no és un luxe, sinó una necessitat mental i física. Viure d’esquena al que som ens fa infeliços. De l’estudi es desprèn que, com menys ajudem els altres, més importància donem als diners. És un mecanisme compensatori perquè els humans necessitem acumular moltes coses materials a fi de mantenir el nivell de satisfacció. Necessitem motivar-nos i busquem una font de felicitat o una altra. Però és important recordar que no hi ha una sola font de felicitat, sinó moltes, i l’única a la qual no podem renunciar és la capacitat d’empatia i altruisme.