Tocar un instrument, una simfonia de beneficis

La pràctica habitual desenvolupa la memòria, la creativitat i les habilitats del llenguatge, però és imprescindible la motivació de l'intèrpret
1 Setembre de 2010
Img salud

Tocar un instrument, una simfonia de beneficis

/imgs/20100901/salud2-1.jpg
L’atapeït calendari d’activitats extraescolars de nens i nenes és liderat per la pràctica esportiva, el coneixement d’idiomes i la familiarització amb la informàtica. A una distància considerable sona la música. Així ho confirmen les darreres dades de l’Institut Nacional de Qualitat i Avaluació (INCE), que situa l’aprenentatge de partitures, pentagrames i escales, amb el Do-Re-Mi-Fa-Sol-La-Si-Do al capdavant, com el quart ensenyament més demandat entre els alumnes de Primària i Secundària. Tot i que els beneficis que aporta tocar un instrument haurien de ser música celestial per a les orelles dels pares, es continua preferint sentir, escoltar en el millor dels casos, que interpretar una melodia. I això que la pràctica habitual desenvolupa la creativitat i millora la memòria i les habilitats lectores, entre molts altres efectes positius. Però per a això la música ha de representar gaudiment, joc, divertiment, no patiment. Els experts en salut de CONSUMER EROSKI recorden que és elemental que els nens es diverteixin mentre aprenen a tocar l’instrument i que no han de considerar-ho com una obligació o una imposició paternal.

El futbol, el bàsquet, la natació… L’exercici físic reina en les activitats extraescolars. La formació musical, curiosament, ha estat fins fa no gaire la nota discordant. Juntament amb la pintura, el teatre o el ballet, és una alternativa, aparentment, minoritària malgrat la seva bona i merescuda fama. Són nombrosos els estudis, les investigacions i les tesis que certifiquen que l’aprenentatge musical potencia una llarga llista de capacitats entre els estudiants. La pràctica habitual amb un instrument millora la destresa manual i la visual. La memòria, la creativitat i les habilitats del llenguatge també es reforcen. Per això mateix, cada vegada més especialistes recomanen una formació musical per millorar les habilitats lectores i d’escriptura, sobretot, en nens amb dislèxia. La intel.ligència espacial, que és la capacitat per percebre de forma detallada el món i formar imatges mentals dels objectes, es desenvolupa de forma significativa en els qui toquen un instrument musical. És un aspecte fonamental en la vida quotidiana. Per exemple, la intel.ligència espacial és útil per a orientar-se, solucionar problemes matemàtics complexos i fins i tot per a gestos aparentment senzills com ara embolicar l’esmorzar diari. I el millor és que els efectes positius de la música surten aviat a escena. Els experts estimen que a partir dels quatre mesos d’ensenyament els canvis comencen a detectar-se en els estudiants.

A més dels beneficis fisiològics, la pràctica de tocar un instrument deixa també la seva empremta en el caràcter dels nens i les nenes i en la seva relació amb els altres. En general, són persones metòdiques i disciplinades que cuiden els detalls, tendeixen a planificar bé les tasques i destaquen per la seva capacitat d’atenció. Tots aquests, aspectes molt valorables en qualsevol estudiant. Sovint, qui toca un instrument ha de fer-ho davant de professors, examinadors o de públic. Això ensenya els joves a vèncer la por i la timidesa i aporta seguretat i autoconfiança.

Música gens celestial

/imgs/20100901/salud2-2.jpg
Ara bé, tots els beneficis que aporta la pràctica habitual amb un instrument es poden anar en orris per dos motius recurrents. El primer, que l’estudi i l’aprenentatge musical arribin per imperatiu paternal i sense que acabin de convèncer el principal interessat: el nen. Gran error. Si és així, és probable que la pràctica amb l’instrument es converteixi en una condemna i deixi d’atreure l’interès i l’atenció dels petits. És fonamental que els nens aprenguin i practiquin amb l’instrument, però sense oblidar-se de la faceta lúdica. En cas contrari, es corre el perill que pensin que la música és una tasca obligatòria, que no en gaudeixin i que els seus efectes positius es dilueixin.

L’aprenentatge musical és, igual que la resta d’activitats extraescolars que complementen la formació dels nens, beneficiós per als estudiants sempre que no es caigui en l’error de sobrecarregar-los. Al matí van a escola i a la tarda, a l’entrenament de futbol, piscina, classes d’anglès, de guitarra, ball… Tanmateix, és bo que tinguin una agenda tan atapeïda? L’horari lliure dels estudiants s’ha d’organitzar amb sensatesa i prudència i d’una manera estructurada i supervisada. La música, la pràctica d’esports, d’idiomes o de qualsevol altra activitat fora de l’horari lectiu els permet desenvolupar habilitats socials i cognitives difícils d’adquirir a l’aula. Però també és prioritari cedir-los espai per a jugar, per a estar amb la família o simplement per a no fer res més que descansar.

L'elecció de l'instrument, una decisió de l'intèrpret

/imgs/20100901/salud2-3.jpg
Unes maraques i un tambor. Aquests solen ser els primers instruments musicals amb què els més petits fan els primers passos en l’aprenentatge de la música. En aquest moment, la melodia i el soroll són el mateix: un simple efecte sonor. En aquest període, els instruments de percussió (tambor, pandero, xilòfon, sonalls, barres musicals…) són els seus preferits, i qualsevol objecte pot servir com a succedani. Després, si el nen continua el seu aprenentatge musical, el tambor es canvia per les corxeres i els pentagrames. És l’etapa en què estudien llenguatge musical o solfeig. Però arriba un moment en què el petit, si continua mostrant interès per la música, vol anar més enllà. Entre els 5 anys i els 8, l’aprenentatge se sofistica i comença a fer-se acompanyat d’un instrument “de debò”. A aquesta edat, el piano, la flauta i la guitarra continuen ocupant les primeres posicions en la llista particular de nens i nenes, encara que sempre hi ha qui es decanta pel violí, la trompeta o qualsevol altre instrument d’orquestra.

No és recomanable que els gustos i les preferències paternals s’imposin en l’elecció d’un instrument o d’un altre. És el mateix intèrpret qui ha d’escollir què és el que vol aprendre a tocar. No serà sobrer que els pares o el professorat assessorin i guiïn la decisió. Ara bé, els experts en pedagogia musical adverteixen que la primera relació de l’alumne amb l’instrument ha de venir motivada. Si no es recorre al mercat de segona mà, la compra d’un instrument musical suposa de vegades un desemborsament econòmic considerable. Per no lamentar despeses innecessàries, abans de llançar-se a adquirir-lo és preferible assegurar-se que realment el nen desitja aprendre a tocar-lo i que no es tracta d’un capritx passatger. Per això, abans de comprar-lo és convenient esperar que el nen mostri un veritable interès cap a un instrument determinat.

Consells per a pares

/imgs/20100901/salud2-4.jpg
Sovint, les activitats extraescolars són la taula de salvació perquè pares i mares conciliïn treball i família. La música destaca entre totes pels efectes tan positius que aporta per als nens, però en la majoria, totes les activitats fora de l’aula són beneficioses per al rendiment dels alumnes si s’organitzen amb mesura i d’acord amb els gustos i les capacitats dels nens. Tant si es tria la música com qualsevol altra activitat, per contribuir a la seva planificació convé considerar alguns aspectes.

  • Ni una sola, ni moltes: no centrar-se de forma exclusiva en un tipus d’activitat. És preferible combinar alguna pràctica esportiva amb una altra d’oci (música, pintura o ball) i acadèmica, com els idiomes o la informàtica.
  • Organització: cal planificar l’horari lliure dels estudiants d’una manera estructurada, però deixant-los sempre un temps per a jugar, per a estar amb la família o descansar. Així, s’eviten situacions de cansament, falta de concentració o estrès que poden patir els nens amb una jornada massa “atapeïda”.
  • Música, sí o sí?: no resulta aconsellable deixar-se endur per les modes ni per les preferències personals dels pares. El nen és el primer a qui ha d’agradar i atreure l’aprenentatge musical. Si finalment la música no resulta la triada, no hi ha per què dramatitzar.
  • Instrument: La decisió sobre quin cal tocar és exclusiva de l’intèrpret. Els pares i professors poden assessorar i canalitzar l’elecció però el nen hauria de tenir l’última paraula, sempre.
  • Professor: Una de les opcions a les quals s’acudeix freqüentment per aprendre a tocar un instrument és la de contractar un professor particular. És essencial que tingui experiència prèvia amb nens petits, ja que l’aprenentatge és diferent del dels adults. L’ensenyament més adequat a aquestes edats és la que aprofita la imaginació i l’espontaneïtat del menor, amb l’objectiu que les classes esdevinguin una sessió de jocs amb música i moviment, no una tasca obligatòria.