Ocàs i esplendor a les zones humides
Les Tablas de Daimiel són la metàfora de la salut dels aiguamolls del món. Superats anys agonitzants en què només deu de les seves 1.600 hectàrees estaven entollades, avui s’hi pot contemplar un horitzó inundat. El seu exemple il.lustra el desgast gairebé mortal que sofreixen els considerats ronyons del Planeta, però també és model de com poden ressorgir amb una esplendor que evidencia la necessitat de cuidar-los.
Zones humides: aiguamolls, marenys, pantans, torberes i manglars
Amb l’aigua com a puntal, un ventall d’hàbitats comparteix la raresa de conformar ecosistemes híbrids entre els medis aquàtic i terrestre. Aquestes superfícies tenen la particularitat que, de manera regular, s’inunden per molt de temps o per un període breu, però amb la insistència suficient com per a saturar el terra i desproveir-lo d’oxigen. Conformen un espai on el nivell freàtic -el subsòl que acumula l’aigua subterrània- és molt superficial, fet que altera les propietats geològiques i procura una rara, particular i de vegades única naturalesa.
Fins que el 1971 la comunitat internacional no en va prendre consciència i va evidenciar en la Convenció de Ramsar la necessitat de protegir l’ús de les zones humides, les terres que periòdicament desapareixien sota l’aigua eren marginades. Fins a tal punt es va equivocar la seva importància que durant segles es van fer esforços per recuperar-les amb el propòsit de millorar les condicions sanitàries enrarides per la humitat, la millor excusa perquè hectàrees deshidratades passessin a formar part de camps agrícoles o zones urbanitzables.
Patrimoni biològic mundial
Un ocell en migració busca en el seu periple l’aiguamoll que sempre va trobar al seu camí, en el qual va beure i va niar, potser en un tamariu, l’únic arbre que creix a Daimiel. Les zones humides proporcionen recursos naturals al seu entorn proper i formen part de l’equilibri de llargues distàncies. Els seus ecosistemes permeten processos hidrològics i ecològics, i sustenten una gran diversitat biològica.
Agents actius en el cicle de l’aigua
Ecosistema únic i hàbitat per a molts éssers vius, les zones humides també actuen com a filtradors naturals. Les seves plantes hidròfites emmagatzemen i alliberen aigua per acomplir una funció vital de recarrega d’aqüífers. Aquesta facultat de descendir fins a les capes subterrànies mitiga les inundacions. A més, la seva facultat de retenir, transformar i eliminar sediments, nutrients i contaminants té un paper fonamental en els cicles de la matèria i en la qualitat de les aigües.
La seva relació amb la societat
L’Infant Don Juan Manuel, referència de la literatura del segle XIV, va dedicar pàgines a lloar la grandesa de les Tablas de Daimiel. Felip II va provar les seves bondats cinegètiques. Els terratinents del XIX les assenyalaven com a destinació favorita per a la pesca. I l’agricultura es va servir de la seva riquesa aquàtica per sembrar els camps. Fins que se’n va abusar. I els abusos, units amb el canvi climàtic, fan perillar una joia, un ronyó del Planeta, una zona humida. Aquest aiguamoll, i tots els que es distribueixen pel món, són avui espais fràgils que resisteixen la seva destinació de desaparèixer i s’aferren a les oportunitats de mantenir-se i complir les seves múltiples comeses.