Ipad: utilitat o capritx?
Els experts no es posen d’acord sobre l’iPad. Els més optimistes veuen en aquest aparell, de mig quilo de pes, 13 mil.límetres de gruix i 24 centímetres d’alt per 19 d’ample, el futur de la informàtica, mentre que per a uns altres és només un capritx pervers (amb preus que van dels 479 euros als 779 euros) que el temps s’encarregarà de fer posar al seu lloc, ja que proposa un món totalment controlat per Apple, la companyia que el fabrica i la responsable del telèfon Iphone i del reproductor de MP3 Ipod, i els seus interessos empresarials. No obstant això, cada vegada és més clar que aquest híbrid entre un telèfon i un ordinador pot resultar el complement ideal per a traslladar l’oci digital al sofà, o per a mostrar a les persones grans les bondats de la Xarxa.
Els apòstols del programari lliure veuen en l’iPad una cosa semblant a “The Truman Show”, pel.lícula en què la vida és un immens escenari on tot està previst i controlat per un grup de tècnics i guionistes televisius. Addueixen, no sense certa coherència, que un aparell en què la persona que el fa servir no pot decidir quins programes usa o on compra la seva música, les seves pel.lícules o les seves lectures, no és una bona premissa per al futur, per molt que l’experiència d’usuari sigui fantàstica.
Altres analistes més pragmàtics incideixen que la principal virtut d’aquest iPhone en versió augmentada -encara que no serveixi per a trucar per telèfon- és precisament l’experiència d’usuari. Es refereixen amb això al fet que la gran majoria dels consumidors que proven l’iPad queden encantats de les seves característiques. A saber: es pot portar a sobre amb comoditat, ja que pesa entre 680 i 730 grams; es maneja a fons sense tenir pràcticament gens d’idea de tecnologia perquè les seves aplicacions porten al resultat final sense complicar la vida de l’usuari amb un laberint d’opcions; la pantalla tàctil estalvia un teclat i dóna resultats espectaculars movent només dos dits; la resolució de les imatges és excepcional; l’entorn gràfic és molt bonic, etc.
Els més optimistes veuen fins i tot en l’aparell el futur de la tecnologia d’accés a la Xarxa, ja que compleix amb les premisses de mobilitat- perquè es pot portar a sobre a tothora -, rapidesa d’accés en qualsevol lloc -per combinar les xarxes Wi-Fi amb les tecnologies 3G i 4G- i ambivalència funcional; és a dir, que es pot usar tant per a veure una pel.lícula com per a sentir un disc, enviar un missatge de correu electrònic, editar un text, llegir el diari o consultar la Wikipedia, entre moltes altres coses.
Fins a tal punt ha arribat l’entusiasme d’alguns que Steve Jobs, fundador i president d’Apple, es va atrevir a declarar fa pocs mesos la mort del PC, terme en el qual incloïa tant els ordinadors de sobretaula com els portàtils. Per a Jobs, el futur estarà colonitzat per telèfons grans en forma de tauleta amb cervell d’ordinador. Per descomptat, ell desitjaria que la majoria fossin iPad.
Els resultats de l’iPad en els mesos que porta en actiu confirmen que les seves característiques són excel.lents per a gaudir del seu ús, fins i tot entre els qui se senten més lluny de la tecnologia. Les persones de “formació analògica” estan habituades al maneig d’una vida on el component digital és mínim: llegeixen llibres de paper, diaris de paper, veuen la televisió al televisor, senten música en discos compactes, etc.
El canvi tecnològic els ha sorprès a contrapeu i corren el risc de veure’s exclosos d’un futur que de manera irreversible passa per Internet. Per a aquest grup, l’iPad pot ser un complement ideal que els permeti seguir amb els seus hàbits analògics en un suport similar al que han usat sempre. Llegir un diari en aquest aparell és una cosa senzilla i còmoda, ja que la pantalla té gran definició i està retroil.luminada, per la qual cosa es pot veure amb poca llum, i el mateix passa amb els llibres. No cansa tant la vista com les pantalles més antigues, encara que no aconsegueixi la perfecció de la tinta electrònica. De fet, nombrosos diaris veuen en l’iPad l’eina ideal perquè el seu públic més fidel es passi al mitjà digital.
A més, la “generació analògica” es pot introduir en la navegació web d’una manera senzilla gràcies a la versió del navegador Safari que inclou l’iPad. Les característiques tàctils de la pantalla fan la resta: per a obrir un enllaç n’hi ha prou de fer-hi un toc amb el dit; per a engrandir una fotografia, o un mapa, només cal fer-hi lliscar les puntes dels dits; per a escriure un correu es fa servir el teclat tàctil, que té unes bones dimensions, etc. I el mateix passa amb la música i els vídeos. N’hi ha prou de fer clic al botó de la botiga iTunes i prémer sobre “música” per veure de forma gràfica el catàleg de discos que es venen. S’hi torna a fer clic i es descarrega el disc a l’iPad -previ abonament en compte- per a ser sentida.
Però dir que l’iPad substituirà l’ordinador sembla exagerat per moltes raons. En primer lloc, perquè utilitza un sistema operatiu derivat del que s’aplica a l’iPhone, que és un telèfon. Això fa que la seva potència de processament i la quantitat de funcions que pot dur a terme siguin limitades. Si per a un ús complementari i d’oci pot resultar ideal, per a tasques professionals no és còmode ni estable. Editar un text pot arribar a resultar empipador per la quantitat d’errors que propicien les pulsacions tàctils sobre el seu teclat; també respondre a missatges amb textos llargs o adjuntar arxius no és cosa senzilla. Hi ha tasques que es fan millor assegut en una cadira, amb un ample teclat davant i una pantalla gran que no forci la vista.
D’altra banda, és cert que l’iPad limita les opcions a l’usuari. Encara que la connexió a Internet pugui ser permanent en els models amb accés 3G, i es puguin fer tota mena de consultes i compres en línia, aquestes sempre estan supervisades per Apple i els seus interessos comercials. No hi ha alternatives al que ofereix l’empresa de la poma: no es poden consultar determinades pàgines, comprar en certes botigues ni fer servir algunes tecnologies sense el seu consentiment. Per exemple, l’iPad no accepta tecnologia Flash per veure els vídeos, que si bé és cert que no és la millor, sí és la que utilitzen la majoria de llocs web de la Xarxa. En el fons d’aquesta limitació, més que qüestions pràctiques, s’amaga una guerra comercial entre Adobe, propietària de Flash, i Apple.