Les instal.lacions esportives municipals milloren, encara que els ajuntaments inverteixen menys diners
L’esport no només es veu, també es practica. A més, de forma creixent. Els seus beneficis en la salut física i emocional de persones de tota edat i condició han incrementat la demanda i l’oferta d’equipaments per a poder nedar, jugar al futbol, al bàsquet o al tennis. De fet, aquestes instal.lacions s’han incrementat els últims 30 anys en més d’un 77% i dues de cada tres són de titularitat pública. La seva gestió requereix d’inversió i d’un bon manteniment, dos aspectes que es donen a les principals capitals del país, encara que la veritat és que els ajuntaments hi destinen menys diners que fa quatre anys. Així ho ha constatat EROSKI CONSUMER després d’analitzar la dotació d’infraestructures esportives municipals i de visitar-ne 143, en 18 capitals: Alacant, Barcelona, Bilbao, Cadis, Còrdova, la Corunya, Granada, Madrid, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Sant Sebastià, Saragossa, Sevilla, València, Valladolid i Vitòria. Dels resultats de l’estudi, s’extreu que les instal.lacions esportives municipals han millorat els últims quatre anys, malgrat que els ajuntaments inverteixen una menor proporció del seu pressupost per a aquesta finalitat. La pauta és que, en comparació d’un estudi similar elaborat el 2006, la dotació ha augmentat de manera significativa, tot i que encara queda marge per aconseguir una situació òptima: hi ha una piscina de mitjana per cada 19.500 habitants (el 2006 era per cada 21.000), un gimnàs per cada 15.600 residents (fa cinc anys era per cada 18.500) i un camp de futbol per cada 17.700 habitants (el 2006 era per cada 21.300). No només ha millorat la quantitat: la qualitat de les instal.lacions municipals visitades és “bona” i només un 4% d’aquestes no compleix els requeriments de netedat, seguretat, accessibilitat, conservació i informació exigits.
Els 18 ajuntaments gasten una mitjana de gairebé 24 milions d’euros anuals en esport (46,6 euros de mitjana per habitant). El pes de les partides destinades a l’esport a les 18 ciutats és d’un 3,8% de mitjana. És a dir, que els consistoris gasten una mica menys de 4 euros per cada 100 de la quantitat de què disposen als seus pressupostos totals en el manteniment i la conservació d’instal.lacions, pagament del personal, oferta de cursos i programes, etc. Els municipis que més diners han destinat a l’esport són Vitòria (suposa una partida del 9,1% del seu pressupost total), la Corunya (5,5%), Valladolid (5,4%), Sant Sebastià (5,3%), Múrcia (4,5%) i Oviedo (4,3%). La resta de ciutats aporta poc més del 3% dels seus pressupostos anuals a la inversió en matèria esportiva. A la cua se situen Màlaga (només representa un 1,5% del pressupost total anual del seu ajuntament), Saragossa (2%) i Alacant (2,4%).
En cinc anys, la proporció de les partides destinades a l’esport ha disminuït una mitjana d’un 1%. Les úniques ciutats que han augmentat l’aportació a aquesta matèria han estat la Corunya, Sant Sebastià i València. En canvi, n’hi ha unes altres que han disminuït els pressupostos a la meitat: és el cas d’Oviedo (el 2005, la ciutat que destinava una proporció més gran de diners, un 8,4%) i Madrid (era la segona capital que el 2005 hi destinava una major proporció, un 7,2% dels seus pressupostos totals anuals).
La pretensió d’unificar la multitud de tarifes i abonaments que cal pagar per fer esport és missió impossible. Però sí que es poden establir una sèrie de factors per a classificar els preus. Heus aquí alguns exemples:
El preu de l’abonament de temporada per als més grans de 18 anys es mou enguany entre els 83,70 euros que paguen a Vitòria els ciutadans majors de 25 anys (79,50 euros paguen els que tenen edats compreses entre 18 i 25 anys), els 109,2 euros anuals de Bilbao, els 190,70 euros de València i els 160 euros de Sant Sebastià per tenir l’anomenada “Kirol Txartela” d’adult. A Madrid i Valladolid, d’altra banda, la quota és mensual. A Madrid, l’abonament va des dels 17,70 euros fins als 38,50 euros, en funció dels dies que s’utilitzi la instal.lació esportiva (1, 2 o 3 dies). Mentrestant, a Valladolid la quota és de 21,10 euros.
També és molt estesa la possibilitat de tenir un abonament familiar: a la capital bilbaina ascendeix a 162,95 euros anuals, a Sant Sebastià són 283 euros per treure’s la “Kirol Txartela” familiar i a València suposa un desemborsament d’entre 357,55 euros i 408,85 euros en funció dels membres de què es compongui la família. D’altra banda, a Valladolid, tot membre que se sumi a la unitat familiar pagarà 21,10 euros mensuals i el cinquè és gratuït.
Finalment, els més grans de 60 o 65 anys també es poden beneficiar de descomptes importants. Per exemple, a Alacant i Vitòria la bonificació de la quota és d’un 50%. En altres ciutats com Madrid, la quota mensual que paguen aquestes persones en aquesta franja d’edat va des dels 7,60 euros fins als 4,30 euros mensuals (en funció dels dies que utilitzi les instal.lacions esportives municipals, 1 o 2).
Grans diferències entre ciutats
Cap ciutat pot presumir de tenir un equipament òptim, encara que l’evolució positiva és generalitzada. En l’actualitat, amb prou feines hi ha una piscina de mitjana per cada 19.500 habitants (el 2006 la proporció era d’una per cada 21.000 habitants), un gimnàs per cada 15.600 residents (fa quatre anys, era d’un per cada 18.500 habitants), un camp de futbol per cada 17.700 habitants (el 2006, era per cada 21.304 habitants), una pista de tennis per cada 20.500 habitants (fa quatre anys era una per cada 25.016 habitants). L’excepció: els poliesportius coberts. El 2006 n’hi havia un per cada 26.000 habitants, i en l’actualitat n’hi ha un per cada 33.000 habitants. Les mitjanes no oculten que els mitjans desplegats per les institucions públiques en algunes ciutats són molt superiors als d’unes altres. En aquest estudi es va comprovar que els residents de Vitòria, Sant Sebastià i Barcelona tenen un millor accés a la pràctica esportiva que els d’altres ciutats com Alacant, Granada i Sevilla.
Per als afeccionats a la natació, Vitòria és la millor opció (una piscina per cada 8.728 habitants, la majoria cobertes), al contrari que Cadis (una per 63.383 residents). Vitòria, juntament amb Valladolid, també destaca en camps de futbol (una instal.lació d’aquest tipus per cada 10.000 habitants). I Valladolid sobresurt també en pistes polivalents a l’aire lliure (una per cada 5.500), molt per sobre de Madrid (una per cada 22.600). Si el que es desitja és colpejar la pilota amb una raqueta, Granada, Valladolid i Màlaga destaquen sobre la resta (una pista de tennis per cada 15.000 habitants), molt per sobre d’Alacant (una pista per cada 30.400 habitants). Si la raqueta és de pàdel, la Corunya hi destaca molt positivament ja que disposa de 76 pistes per a la seva població censada, mentre que Barcelona amb prou feines en té 15 per a la seva.
Les instal.lacions esportives municipals visitades es troben en bon estat i compten amb prou mesures de seguretat i d’accessibilitat. Una situació que es manté quan, fa quatre anys, aquesta revista va elaborar un estudi similar i només un 7% suspenia. En l’actualitat, aquesta proporció ha disminuït i només el 4% de les instal.lacions esportives analitzades incompleixen els requeriments bàsics exigits, encara que un 9% s’ha de conformar amb un mediocre “acceptable”. Els aspectes més positius de l’estudi són la seguretat dels recintes analitzats i l’estat de manteniment i netedat (en tots dos apartats obtenen un “molt bé”). No obstant això, es queden en un ajustat “acceptable” quant a informació a l’usuari i serveis oferts. Pel que fa a l’accessibilitat la nota mitjana obtinguda ha estat de “bé”.
Per ciutats, destaquen les òptimes apreciacions obtingudes pels equipaments esportius de Barcelona, Bilbao, Còrdova, Màlaga, Sant Sebastià i Vitòria: totes van obtenir un “molt bé”. D’altra banda, les instal.lacions visitades a la Corunya, Madrid, Granada, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Sevilla, València, Valladolid i Saragossa aconsegueixen un “bé”, mentre que Alacant i Cadis han de conformar-se amb un mediocre “acceptable”.
Les instal.lacions esportives també contaminen. Precisament, en la VI Trobada de Polítiques Esportives als Municipis que va tenir lloc a Bilbao a l’abril es van proposar algunes mesures per a fer d’aquestes instal.lacions uns espais més sostenibles, com ara reciclar els residus (perillosos i no perillosos), estalviar aigua, utilitzar panells solars, etc. I són moltes les ciutats que ja les porten a la pràctica:
Saragossa: entre altres mesures, donen molta importància a l’estalvi de l’aigua; per això, han instal.lat als espais esportius sensors de reg i flexos a les aixetes dels lavabos, entre altres sistemes, per evitar-ne un malbaratament. A més, consideren fonamental informar l’usuari mitjançant cartells i fullets perquè s’impliquin a fi que el funcionament de les instal.lacions esportives sigui més sostenible.
Valladolid: els panells d’energia solar a les instal.lacions esportives municipals fa una dècada que funcionen. A més, s’utilitzen els anomenats fluxòmetres (aixetes que produeixen una gran descàrrega en un vàter sense necessitat de cisterna), aixetes amb temporitzador (per a l’estalvi d’aigua) i il.luminació d’espais amb control de presència.
Vitòria: es vincula des del 1999 el funcionament de calderes (calefacció i ACC) al sosteniment energètic (CO2) i millores per a la reducció de consums.
València: des del 2003, es treballa en el disseny i la remodelació d’edificis per millorar la implantació de sistemes d’aprofitament d’energies renovables (afavorir la il.luminació i ventilació natural, instal.lació d’un adequat aïllament tèrmic…).
Sevilla: fa nou anys, es va posar en marxa un pla d’eficiència energètica i estalvi d’aigua i l’exercici passat es va procedir a la instal.lació de plaques solars en les instal.lacions esportives.
Sant Sebastià: ha dissenyat un projecte d’optimització energètica de les instal.lacions esportives municipals. També s’utilitzen plaques solars fotovoltaiques en les cobertes de diverses instal.lacions esportives municipals.
Bilbao: a la capital biscaïna treballen per reduir el consum d’energia, aigua (de piscina, de reg, etc.) i gas de les instal.lacions municipals mitjançant diversos sistemes: substituir les calderes antigues per equips nous més eficients, crear plantes solars fotovoltaiques, recuperar l’aigua de pluja i mantenir la calor de l’aigua de les piscines, entre d’altres.
La netedat i la seguretat a les instal.lacions, el millor
Sense cap mena de dubte, la netedat i la conservació de les instal.lacions esportives visitades és un dels aspectes més destacats de l’anàlisi. Així, la nota mitjana obtinguda en aquest apartat (un “molt bé”) es manté pel que fa a un estudi similar elaborat per aquesta revista el 2006. Encara més, en quatre anys han millorat, ja que mentre que llavors suspenia un 4%, en l’actualitat ho fa només un 1%.
En aquest sentit, només es van trobar fallades en l’estat de conservació d’un 11% dels casos analitzats. Les deficiències tenien a veure amb el mal estat de les xarxes en porteries, cistelles i similars (en un 10% dels casos) i amb la falta d’una mà de pintura que delimités correctament les zones de joc (en un 12%), a més de la brutícia i el mal estat del paviment de les estances visitades (en un 9%).
Així mateix, entre els més de 600 vestidors analitzats en els 143 centres esportius inclosos en aquest estudi, només un 2% d’aquests i les seves dutxes eren excessivament vells i, entre altres fallades, es van observar alguns casos amb portes sense pom i amb perill de quedar-se tancats, rajoles trencades, humitats, canonades rovellades, etc. (a Alacant, un de cada cinc necessitava una reforma). Precisament, la netedat i la higiene també era bona en la gran majoria dels vestidors, només un escàs 1% estava brut durant la visita.
En seguretat, els resultats també són positius: només el 3,5% de les instal.lacions suspèn l’examen d’aquesta revista (el 2006, aquesta proporció era del 5%), encara que un altre 1,4% ha de conformar-se amb un mediocre “acceptable” dins d’aquest apartat (el 2006, però, n’eren un 12% els que es quedaven amb aquesta nota). cal assenyalar que la majoria de les instal.lacions esportives municipals es troben convenientment adaptades i compten amb les principals mesures de seguretat (llums d’emergència, extintors). No obstant això, en un 14% de les instal.lacions no es van veure cartells indicadors de sortida d’emergència.
D’altra banda, en un 4% es van observar elements que podien posar en perill la integritat física dels usuaris: paviments deteriorats i amb fissures, zones amb una altura considerable i sense barrar, zones d’obres properes a les pistes o pistes d’esport, etc. Aquestes deficiències es van observar en dues de cada deu instal.lacions de Sevilla.
A més, en gairebé totes les instal.lacions esportives que tenen piscines (i aquesta estava oberta, un 71%) disposaven d’almenys un socorrista al recinte en el moment de la visita (només en un 4% no n’hi havia). Tot i que en l’única instal.lació que es va analitzar a Cadis en la qual hi havia piscina, el socorrista es trobava treballant en una oficina sense vigilar la piscina.
Es tracta sens dubte dels aspectes que pitjor es cuiden en aquest tipus d’instal.lacions. Així, gairebé una de cada set instal.lacions esportives municipals visitades no aconsegueix superar l’anàlisi d’aquesta revista i un 25% s’ha de conformar amb un “acceptable”. En quatre anys, han millorat en aquesta matèria, ja que el 2006 un de cada quatre espais analitzats suspenia la prova i un 22% era qualificat amb un “acceptable”. Entre altres manques ressenyables, un 11% comptava amb una senyalització deficient, ja que no se sabia on era cada dependència o on portava cada passadís. A més, un 45% no informava sobre les normes d’ús particulars de cada estança, un 36% no comptava amb cartells amb l’horari d’obertura i tancament del recinte o dels diferents serveis, per no parlar que la bústia de suggeriments es trobava present només en el 38% dels espais estudiats.
Entre els serveis oferts als usuaris, destaca que en el 80% dels recintes analitzats hi havia taquilles guarda-roba als vestidors. En canvi, tan sols en un de cada cinc hi havia papereres o contenidors per al reciclatge i més de la meitat no disposava de servei de cafeteria o bar. Amb tot, l’existència d’una dependència sanitària (bé infermeria o bé farmaciola) estava clarament senyalitzada en tres de cada quatre ocasions.
Apropar-se a aquestes instal.lacions no sempre resulta fàcil: encara que pràcticament a totes arriba l’autobús urbà, el metro, el tramvia i fins i tot el tren, només el 36% compta amb carril bici als seus voltants (la millor situació es dóna a Vitòria i Sant Sebastià).
L'accessibilitat a les instal.lacions és bona en general i taula comparativa
Només un 11% de les instal.lacions esportives municipals visitades suspèn aquest apartat (similar a la proporció de l’estudi elaborat el 2006), encara que un 9% es qualifica només d'”acceptable”. La filosofia dels ajuntaments és proporcionar serveis a tots i cadascun dels ciutadans. Així, només en un 9% dels recintes visitats l’accés pot ser qualificat de deficient i en només un 12% cal pujar escales per a accedir a les diferents dependències o estances de l’interior.
Tot i això, també s’hi van observar algunes mancances: un 18% no compta amb lavabos adaptats per a discapacitats (a Oviedo no se’n va veure cap) i en un 30% dels casos l’entrada al vas de la piscina no estava adaptada convenientment. A més, no hi havia places d’aparcament per a discapacitats a la rodalia de dos de cada cinc espais esportius (a Alacant i Pamplona, en cap).
I finalment, és especialment important la traducció dels cartells al Braille o que la informació estigui en sobre relleu. Tanmateix, això no es porta a la pràctica: en aproximadament un 85% de les visites no es va veure cap cartell traduït: ni els panells de situació, ni els cartells que senyalitzen els accessos, etc. (Vitòria va ser la ciutat on més cartells adaptats es van veure).