Com es pot ensenyar a gaudir de fórmules químiques, operacions matemàtiques, famílies biològiques o lleis físiques?
És evident que hi ha coses en la ciència que són més conceptuals, més abstractes i en general més dures que unes altres. El problema de l’ensenyament de les ciències a mitjan segle XX era que la química en molts casos es reduïa a estudiar la formulació química, la física es reduïa a estudiar a aprendre’s fórmules per a aplicar lleis amb la finalitat de resoldre problemes teòrics. O sigui, que les matemàtiques es reduïen moltes vegades a saber-se de memòria una sèrie de demostracions de teoremes que resultaven molt ardus. Però molts vam descobrir, vam defensar i defensem que la química és molt més que la formulació, que es pot saber moltíssima química i no saber res de formulació, que la física també té uns components molt útils per a comprendre el món real i que la matemàtica té connexió amb moltes facetes de la vida.
És necessari, per tant, mostrar aquesta vinculació de la ciència amb la vida quotidiana.
Sí, això és imprescindible perquè ens descobrirà facetes de la ciència més divertides, que permeten participar més a la persona. Vincular la ciència a la vida quotidiana no només fa que les coses siguin més fàcils, sinó més atractives i més útils per als ciutadans.
Considera que aquesta transformació s’ha produït?
Aquest canvi es dóna de forma lenta. Els museus, planetaris, els centres de ciència, en general, contribueixen molt a aquest fi, ajuden a ensenyar aquesta part atractiva de la ciència. També hi ha gent que es queixa i que diu que no tota la ciència és això, i és veritat, però això també és i aquesta sí que és una part imprescindible perquè és la que jo necessito perquè a la gent li agradi la ciència. I després, aquells a qui els agradi ja arribaran a les parts més difícils.
Què fa falta per a gaudir de la ciència, aptitud o actitud?
Fa falta actitud. Naixem amb curiositat, que és el primer ingredient que necessita la ciència. El que importa és no deixar de preguntar-se coses, aquest és l’autèntic germen de la ciència i en general de tota la saviesa. El que hem de garantir és que l’escola no castri aquesta actitud i que aquesta curiositat i afany de preguntar del nen el conservi tota la vida, i que l’escola l’hi potenciï proporcionant-li la satisfacció d’anar pels camins que condueixen a la recerca de respostes.
Però s’insisteix molt en l’aptitud. Per a moltes persones, ciència és sinònim de dificultat.
Per a mi no és així. Jo associo ciència a diversió, a tecnologia, a innovació a progrés, a la racionalitat. A mi no m’ha resultat més difícil la ciència que la filosofia i per descomptat menys d’altres facetes de la cultura que igual m’exigeixen una major repetició memorística. Ara bé, en gran mesura és cert que la ciència continua arrossegant aquest prejudici, però per la falta d’informació. No és correcta la idea que té la gent de la ciència, perquè la vincula al coneixement de dades sobre la ciència. Això és com si pensant en la música la gent entengués que la música és saber-se la vida de Johann Sebastian Bach, saber-se quantes sonates va escriure i qui van ser els seus deixebles. Això és saber sobre història de la música, però si no ha sentit res, no sap de música. En ciència és el mateix.
La ciència, llavors, s’ha d’experimentar.
Sí. Podem dir que tenim cultura científica quan fem servir la ciència per a alguna cosa de les nostres vides, ja sigui per a prendre una decisió sobre el règim alimentari que seguiré aquest mes o per a prendre una decisió sobre quin telèfon mòbil em compraré o per a entendre per què he de fer un alto en la ingesta d’un medicament. Si em serveix per a alguna cosa és que tinc cultura científica.
I aquesta cultura científica, tal com vostè l’entén, està estesa en la societat?
Bé, a poc a poc es va entenent. Hi ha un punt de partida molt important, lligat a la definició d’educació científica curricular. Quan pregunten al professorat què espera de l’ensenyament de les ciències als adolescents, et pot explicar anècdotes: que sàpiguen el principi d’Arquimedes, que sàpiguen la fórmula de l’aigua, que sàpiguen quines lleis va proposar Newton… A mi m’agradaria més que la primera resposta fos: tenir un esperit crític, tenir curiositat, que sàpiguen expressar-se amb gràfiques, que sàpiguen fer interpolacions, que sàpiguen distingir el que és una observació d’una interpretació… Aquest tipus d’habilitats i aptituds pròpies de la ciència que considero són les que serveixen per a estructurar la cultura científica. És molt més important aprendre a classificar que aprendre classificacions.
A la ciència li falta capacitat de seducció?
A la ciència no, però potser als científics i divulgadors sí que ens falta. Si fos així, la ciència estaria encara més present en totes les expressions de la vida quotidiana, en pel.lícules de cinema, en obres de teatre, en novel.les de moda… Per què hi ha més pel.lícules sobre fets bèl.lics o literatura que sobre ciència? Perquè encara no està suficientment de moda.
Si estigués de moda s’aconseguiria perdre la por a la ciència?
Sí, si estigués més de moda ho consideraríem com una cosa habitual. La literatura no fa por, encara que hi ha obres de la literatura que sí que podrien fer por; hi ha persones que no s’han pogut llegir l’Ulisses de Joyce. Ara, això no vol dir que la literatura hagi de fer-te por. Hi ha literatura més erudita i més difícil, més filosòfica i més complexa, el mateix podríem dir de la música. En canvi, a ningú no se li ocorre dir que la música és difícil o llunyana a la gent. Amb la ciència passa el mateix.
Quines eines serien necessàries perquè la societat vegi més atractiva la ciència?
Preocupar-se del client, satisfer la demanda i curiositat de la persona amb qui et vols comunicar. Quan vaig arribar al parvulari vaig fer una pregunta: “Per què els gossos aixequen la pota per fer pipí?” Resulta que allà una senyoreta em va dir: “La teva pregunta no és important”, em vaig trobar amb una institució, que era l’escola, que em va dir: “Ets ximple, aquesta pregunta no és important, el que importa és saber-se els caps d’Espanya i la llista dels reis gots i els planetes del sistema solar…” I els vaig fer cas, em vaig aprendre tot això perquè em van dir que era important. Així vaig seguir aprenent coses fins als 63 anys que tinc i encara no sé per què els gossos aixequen la pota per fer pipí. Mentre tinguem una escola que ens continuï dient que les preguntes dels alumnes no són importants…
Això continua igual?
Jo crec que des que jo feia classes, fa més de 30 anys, alguna cosa deu haver canviat, però no gaire.
Llavors la clau radica en un canvi del sistema educatiu.
Sí, aquesta és la base. Hem de posar l’educació científica en mans de persones a qui agradi la ciència, experimentar, viure-la, que surti del Mundial de futbol de Sud-àfrica i tingui ganes de portar la pilota a classe per veure com bota i quant pesa i com vola, i comparar-ho amb altres pilotes de ping-pong, de golf… Que es pregunti per què es fan tantes pilotes diferents, i per què són diferents les de cesta punta i les de pala, quants bots fa una pilota si la deixes caure des d’una alçada d’un metre… Preguntes, curiositat i experimentar. Però preguntes d’aquestes que no són als llibres.
La societat no mira la ciència o és la ciència la que no mira la societat?
La ciència surt de la societat. L’única ciència que hi ha és la que surt dels éssers humans, la ciència és un producte de la intel.ligència humana, per tant és una creació de l’home homo sapiens. De totes formes, hi ha un grup de persones, que moltes vegades fins i tot es diuen intel.lectuals, que han oblidat per complet que la ciència és un component imprescindible de la cultura, sobretot de la cultura dels nostres dies. Els reconeixem com a intel.lectuals o persones de la cultura i els presentem públicament com a models de la cultura quan no ho són. En molts casos són analfabets científics. És precisament aquest culte que es fa als intel.lectuals el que pot permetre a molts ciutadans dir que d’esquena a la ciència també es pot viure. I això, ara com ara, és fals.
Quin remei es pot posar, a part de l’educació?
El que és fonamental és l’educació científica des dels 3 anys fins als 13 o 14 anys. Aquesta és l’etapa que més cal cuidar. Després hi ha una altra sèrie d’accions vàlides, com l’aprenentatge per mitjà dels museus, els centres de ciència, els planetaris, els aquaris, els jardins botànics… Aquestes institucions que de facto serveixen de punt de trobada entre el gran públic i la ciència. També caldria incloure-hi les revistes de divulgació científica… És tot un col.lectiu que treballa per apropar la ciència als ciutadans.
De fet, vostè ha publicat que la ciència està darrere de coses tan quotidianes com la cuina, de la qual vostè és aficionat.
Sí, en la cuina hi ha moltíssima ciència, i no només en nutrició o fisiologia del gust. És com els motoristes, que sense que molts en siguin conscients, saben molt de tecnologia.
Precisament, som una societat més tecnològica, però som una societat més científica?
En alguns casos sí, per exemple, crec que la societat és cada vegada més escèptica, jo també ho sóc. Als horòscops cada vegada se’ls fa menys cas, i a les fantasies i als curanderos… Això disminueix i és un símptoma que la ciència progressa. I la tecnologia ens obliga a saber escollir una nova impressora, un escàner, un telèfon mòbil. Els joves saben molt i com els hem de dir que no saben ciència? La gent sap més ciència del que pensen els professors de Ciències, encara que no és el que ells els pregunten.
Com qualificaria llavors el coneixement científic mitjà del nostre país?
Progressa adequadament. Sóc optimista.
Un altre dels grans noms de la divulgació científica a Espanya, com és José Manuel Sánchez Ron, comentava que de vegades s’havia sentit com un predicador en el desert i, de forma particular, als governs i institucions. Comparteix aquesta sensació?
En gran manera sí, encara que he de dir que des de 2007, any de la Ciència, va servir per a posar en marxa a Espanya unes quantes coses que van en la direcció adequada. Es van crear nous programes per donar suport a iniciatives de divulgació científica, la posada en marxa del Museu Nacional de Ciència i Tecnologia. Si mirem el panorama espanyol, el fet que en els últims 25 anys s’hagin creat una vintena de museus, planetaris i centres de divulgació científica, veiem que és un indicador de la cultura científica del país.
És una evidència que l’aplicació dels coneixements científics ha redundat en una millora substancial de la qualitat de vida de les persones. Però, en quina mesura pot ajudar al ciutadà del carrer tenir un coneixement científic més gran?
Li contesto amb un exemple. Jo sofreixo de migranyes i com més sé d’aquesta malaltia més precaucions prenc, m’apropo al tractament més adequat, em fixo en diferents variables relacionades amb les meves hores de son, ritme de vida… I això em condueix a tenir menys episodis de crisis, que aquests durin menys i que al final hagi trobat el millor tractament. Podem dir el mateix de l’ús de l’automòbil o d’una crema per al sol.
En quins paràmetres hauríem de moure’ns per dir que una persona té un nivell de coneixement científic adequat?
Una persona té cultura científica quan es troba en equilibri amb el seu entorn, tant natural com tecnològic. Pel que fa al natural, es tracta de no fer mal a l’entorn i que l’entorn no et faci mal a tu. Respecte de l’entorn tecnològic, és saber fer servir les eines que tens al voltant i no sentir-te amenaçat per les màquines, els nous descobriments, nous productes i integrar-los en l’esquema del teu cap per entendre el món. La cultura científica també implica que un es faci preguntes sobri on va i d’on ve.