Una contaminació que amb prou feines es coneix
Els casos recents d’enfonsaments de petroliers i els abocaments continus de residus al Mediterrani són exemples lamentables del que està succeint als nostres mars més pròxims. Ja no només són els ecologistes que manifesten la seva preocupació: el tema ha començat a colpir els ciutadans, que assisteixen alarmats, i fins i tot perplexos, a l’evident constatació que el mar, un dels elements bàsics de l’equilibri mediambiental del planeta, que al seu torn s’ha convertit en una font incomparable de riquesa econòmica a nivell mundial, està en perill.
La flota de petroliers que navega en aigües internacionals i acaba vessant al mar més de 10 milions de tones de cru a l’any, s’estima en uns 6.000 vaixells. Xifres preocupants que, segons l’opinió dels ecologistes esdevenen inacceptables si es té en compte que només un terç dels petroliers moderns posseeixen doble casc per evitar els abocaments. En altres paraules: encara que els accidents no són la causa més important del problema (la neteja dels tancs genera més abocaments que els sinistres), es compta amb recursos tècnics per reduir-ne notablement el terrible impacte mediambiental. L’Erika es va enfonsar el 12 de desembre passat a la costa atlàntica bretona (França), on va vessar 30.000 tones de cru. Dies més tard, el Volganeft es va partir en dos davant la costa d’Istanbul (Turquia) i va abocar 4.000 tones de petroli a les aigües del Bòsfor.
La marea negra que ha assolat les costes de la Bretanya francesa ha fet un crit d’alerta sobre el trànsit de grans petroliers pels mars del món sense les mesures necessàries de seguretat, que causa abocaments molt contaminants. Quan l’Amoco Cádiz (1978) va patir l’accident a la mateixa zona, es van vessar més de 200.000 tones de petroli. Llavors es van registrar uns 4.000 ocells contaminats. Aquesta vegada, amb només el 10% de combustible, ja són 300.000 les aus afectades.
Un informe de Greenpeace afirma que hi ha 6.000 petroliers navegant en aigües internacionals i, atesa la ubicació d’Espanya, que es troba en lloc de pas entre els grans productors de petroli als països de Pròxim Orient i els consumidors europeus, el nombre de vaixells que passen prop de les nostres costes és “molt elevat”, amb la qual cosa el risc d’accidents augmenta. Es calcula que 600 petroliers travessen cada dia l’Estret de Gibraltar i naveguen per aigües espanyoles, vorejant la Costa de la Mort (Galícia), la qual cosa implica el 10% del trànsit marítim internacional. A més, 800 vaixells que transporten fuel transiten cada dia pel Mediterrani.
Dels milions de tones de cru abocades als mars cada any, es calcula que només el 10% es produeixen per accidents. La resta tenen el seu origen en la neteja de tancs i en d’altres motius evitables. Cada any, s’aboquen al mar, aproximadament, uns 6 milions de tones de cru, mentre que la producció d’aquest combustible assoleix les 3.000 milions de tones anuals a tot el món. Actualment, la legislació internacional obliga els vaixells petroliers a comptar amb tancs separats per al llast i per al transport de cru. Així, com que els petroliers no poden navegar sense càrrega, els tancs de llast contenen aigua que han de buidar en instal·lacions preparades a aquest efecte una vegada arriben a port. Tanmateix, Greenpeace assegura que molts vaixells aboquen aquestes aigües contaminades al mar per estalviar els costos que implica fer-ho al port. Les descàrregues accidentals de petroli líquid són una causa important de contaminació de les costes. A més, la legislació recomana que els petroliers comptin amb un sistema de doble casc per evitar abocaments en cas de col·lisió, cosa que no compleix gairebé cap dels vaixells. Aquesta mesura serà obligatòria a partir de l’any 2015.
Un dels frens més importants per al control eficient del transport de cru és que la majoria dels petroliers utilitzen bandera de conveniència, pròpia de països (Libèria, Malta, Xipre, Panamà) que no han subscrit els convenis internacionals en matèria naval que obliguen els vaixells a respectar les mesures de seguretat exigides pels altres països.
Així mateix, aquests països amb bandera de conveniència són paradisos fiscals i ofereixen preus més baixos, cosa que, pel que sembla, influeix en la disminució de la qualitat de la construcció dels vaixells i fins i tot la qualificació professional de la tripulació. Alguns països, com els Estats Units, s’oposen a que aquests vaixells amb bandera de conveniència atraquin als seus ports. A Espanya, utilitzen principalment els de Las Palmas, Cartagena i Cadis.
L’empresa petroliera Elf va llançar en el seu dia un producte per lluitar contra les marees negres. Es tracta de l’IP 45, un gel biodegradable que es polvoritza sobre les roques i a les platges quan es tem l’arribada d’una napa de petroli. D’aquesta manera, aquest producte forma una pel·lícula protectora que redueix l’adhesió del petroli a les roques i als sediments. N’hi hauria prou amb treure el petroli amb un raig d’aigua freda i bombar-lo.
El turisme agreuja aquest problema en l’època estival, ja que moltes ciutats del Mediterrani multipliquen fins a quinze vegades la seva població. Segons les lleis que regulen el tractament d’abocaments, les aigües residuals llançades al mar s’han de canalitzar mitjançant emissaris submarins amb unes determinades condicions de llargada, profunditat, capacitat filtradora, etc. Però la realitat és que els emissaris desplegats no són suficients o incompleixen la legislació.
Per exemple, l’erosió de les platges, segons Adena, és manifesta a Barcelona, Badalona i Mataró: la costa ha hagut de ser defensada per esculleres per evitar-ne l’enfonsament. La destrucció de la biodiversitat marina i costanera, la inutilització de les platges per a l’ús humà, els problemes sanitaris greus i el deteriorament generalitzat de la qualitat de vida a les costes són algunes de les conseqüències negatives múltiples que produeix la contaminació urbana i industrial, de fonts tant marines com terrestres.
Els danys causats són molts, però es pot evitar que la situació empitjori: reduir els abocaments, facilitar-ne la depuració, realitzar tractaments d’aigües residuals urbanes o reutilitzar aquestes aigües per a ús agrícola, són algunes de les mesures necessàries per combatre el problema. El futur de les nostres poblacions costaneres i el de la indústria turística depèn del fet que es puguin controlar aquests processos destructius. Segons els especialistes, el repte és assumible, ja que existeixen tecnologies i substituts innocus per evitar la contaminació.
La població pot ajudar de forma decisiva no llançant escombraries al mar, moderant el consum de productes de neteja i aigua o utilitzant a tota hora els contenidors de les platges i els ports.
El Mediterrani és un mar gairebé tancat i de poca profunditat. Les seves aigües es renoven cada vuitanta o cent anys i entren i surten gairebé exclusivament per l’estret de Gibraltar. A les costes hi viuen més de 150 milions de persones, que mantenen el 75% del litoral ocupat. El 85% de les aigües de clavegueram d’un centenar de ciutats costaneres arriba al mar sense sotmetre’s a un tractament adequat i més d’un 25% de les platges no reuneixen les condicions higièniques adequades. La zona també està sotmesa a problemes de desforestació, esgotament de terres cultivables, salinització, erosió i pèrdua d’hàbitat. Un panorama desolador que sembla suggerir l’adopció de mesures urgents i consensuades entre tota la comunitat de països mediterranis; entre ells Espanya, França i Itàlia.
Es calcula que el Mediterrani rebrà més de 50 milions de tones d’abocaments fins l’any 2005. Per aquesta causa, els organismes internacionals exigeixen als tres països esmentats abans un control de residus sòlids i perillosos, la prevenció de la pol·lució marina produïda pel petroli i els productes químics, i un desenvolupament de les zones costaneres que previngui la contaminació de les seves platges. El 85% dels rius les aigües dels quals desemboquen al Mediterrani estan contaminats i les reserves d’aigua potable disminueixen cada any. A això cal afegir que els vaixells que solquen el Mediterrani expulsen 650.000 tones de residus tòxics i el grans centres industrials, agrícoles i ramaders del litoral aboquen cada any unes 120.000 tones d’olis minerals, 12.000 tones de substàncies orgàniques tòxiques, 60.000 de detergents, 100 tones de mercuri i 3.600 de plom, 2.400 de zenc, 320.000 de fòsfor i 800.000 de nitrogen. A més de milers de tones de contaminants químics, especialment plaguicides, que són arrossegats pels vents des de punts molt allunyats i que cauen al mar amb les pluges. Dos milions de tones de cru s’aboquen cada any al Mediterrani, un terç del total calculat que es vessa a tot el món.