Massa defectes de seguretat
Tanmateix, passen desapercebuts per a molts adults (i, sens dubte, per als infants) aspectes tan importants com la seguretat, la qualitat o l’estat de conservació dels aparells de joc infantil. Es dóna per fet que l’infant està fora de perill, pel simple fet que està jugant al costat d’altres nens i nenes amb uns aparells construïts expressament per al seu gaudi. Però el que molts adults ignoren és que amb aquest plantejament confiat i poc previsor es menysvaloren certs riscos que poden derivar en accidents més o menys greus. Dit d’una altra manera, les zones de joc infantil no són tan segures com es podria pensar: l’any 1998, el 4% dels accidents registrats a Espanya es van produir en àrees d’esbarjo i lleure. I de totes les activitats que realitzaven els accidentats, una de cada tres era de tipus lúdic, sense incloure-hi les esportives.
Per realitzar aquest informe, els tècnics de CONSUMER van visitar i analitzar, el desembre i el gener passats, un total de 490 aparells de joc instal·lats en 101 zones públiques de joc infantil ubicades a Bilbao, Sant Sebastià, Vitòria, Pamplona, Burgos, Logronyo, Madrid, Barcelona, València, Castelló, Alacant i Màlaga. En total, es van inspeccionar 80 gronxadors, 52 tobogans, 30 balancins, 140 oscil·lants, 79 estructures multijoc i 109 d’altres característiques. Les zones i aparells inspeccionats representen aproximadament entre l’1% i el 10% dels que existeixen a les ciutats que s’inclouen a l’informe. Per tant, les dades són més significatives en termes generals que respecte a la situació de cada una de les ciutats. Així doncs, no es tracta tant de qualificar l’estat dels parcs de cada ciutat com d’esbossar una radiografia de com es troben, en general, al nostre país.
L’estudi demostra que la qualitat i seguretat d’aquests parcs públics infantils i dels aparells que allotgen deixa molt a desitjar, ja que fonamentalment no sempre ofereixen les condicions necessàries perquè els infants es diverteixin sense posar en risc la seva integritat física. Vegem les dades: la majoria dels parcs infantils visitats (el 68%) tenia algun aparell amb defectes greus (a falta d’una norma espanyola, es van seguir les recomanacions de la UE i la normativa alemanya sobre això, interpretades per experts en parcs infantils) i el 36% dels aparells patia defectes greus que comprometen la seguretat dels seus usuaris, els infants. Una altra conclusió és que la situació difereix molt d’unes ciutats a altres. Les ciutats les zones de joc estudiades de les quals allotjaven més aparells amb defectes greus van ser Màlaga (el 75% d’ells), Vitòria (el 57%), Bilbao (amb el 51%) i Sant Sebastià (amb el 44%). En sentit contrari, i més positiu, Alacant, Barcelona i València van ser les capitals amb aparells més segurs, amb només el 10% amb defectes greus. D’altra banda, els aparells als quals més atenció han de posar pares i infants són els balancins (el 67% amb fallades greus de seguretat), els tobogans (62%) i els gronxadors (48%).
En manteniment, suspens rotund
D’altra banda, s’han qualificat com a defectes lleus els que resten qualitat a l’ús de les zones o aparells de joc i n’afecten la funcionalitat o netedat. El 67% dels aparells va presentar defectes de manteniment. El 5% dels aparells no funcionava (els que pitjor ho feien eren els balancins i gronxadors i les causes eren la falta de peces, les estructures dèbils o poc estables, l’absència de seients on asseure’s…). Dels nombrosos aparells amb defectes de manteniment, al 61% els faltava una mà de pintura, el 46% lluïa parts rovellades, al 23% es van veure parts trencades o soltes, al 13% es van observar parts estellades i al 21% els grafits o les pintades decoraven el mobiliari lúdic. El vandalisme urbà és causa directa d’aquest deteriorament, però també es va constatar que alguns aparells han quedat obsolets i que el mal estat de molts d’ells és causa de la manca dels manteniments i revisions adequats.
Les condicions de neteja i higiene d’aquestes zones infantils tampoc no són el seu punt fort. El 29% dels perímetres dels aparells estava brut el dia de la inspecció. Els motius pels quals es trobaven brutes aquestes zones lúdiques són molt diversos. S’han trobat, per exemple, preservatius, excrements de gos, vidres i innombrables burilles i peles de fruita. Crida l’atenció que en el 10% de les zones no hi havia una sola paperera i en el 14% de les zones que sí que comptaven amb papereres es va observar brutícia als voltants, la qual cosa fa pensar que no són suficients o que el buidatge de les papereres no es fa amb la diligència o freqüència requerides. A més, en un de cada tres parcs les papereres no es trobaven en bon estat. Els defectes més habituals: rovell i grafits.
Els usuaris d’aquests aparells són innocents, poc previnguts, accelerats i fins i tot una mica temeraris. Són, en definitiva, infants. Per aquesta raó, CONSUMER ha dissenyat un sistema de valoració exigent a l’hora d’analitzar la qualitat i seguretat de les zones de joc. La rigidesa del sistema, bastant penalitzador, obeeix al fet que, com han assegurat a aquesta revista els experts consultats, els aparells de joc són elements estranys per a l’infant (no són objectes quotidians al seu entorn), en els quals el perill és intrínsec a la seva pròpia naturalesa. Això, unit a la psicomotricitat limitada dels infants (els seus moviments són freqüentment matussers i imprecisos), fa que augmenti el risc d’accident davant errors o imperfeccions dels aparells de joc, fins i tot quan alguns d’ells són aparentment insignificants.
L’ONU estableix a la Declaració de Drets de l’Infant de 1959 que “el nen ha de gaudir plenament de jocs i recreacions, que han d’estar orientats cap a les finalitats perseguides per l’educació; la societat i les autoritats públiques s’han d’esforçar per promoure el plaer d’aquest dret”. En declaracions posteriors, l’alt organisme internacional posa èmfasi en la necessitat d’aquest tipus d’activitats per al desenvolupament correcte de la personalitat infantil. D’altra banda, el dret dels menors a l’esbarjo i al joc es recull també a la Constitució espanyola, que determina que els poders públics fomentaran l’educació sanitària, l’educació física i l’esport, com també la utilització adequada del lleure.
Les característiques que, en aquests aparells de joc, confereixen a un defecte la qualitat de greu van ser, en aquest estudi, molt diverses: parts trencades que poden provocar talls als infants, peces soltes que redueixen estabilitat als aparells, sistemes de fixació inadequats, cargols que sobresurten amb risc de provocar entrebancs, altures massa elevades sense protecció, paviments no aconsellables perquè són massa durs, presència de vidres als voltants, fustes estellades, defectes d’instal·lació, inexistència d’espais de seguretat, sistemes d’amortiment poc efectius o inexistents, possibilitat de quedar atrapats…
També s’ha considerat (en ocasions, tot i que no van ser gaires) que un aparell presenta defectes greus quan, malgrat no comportar un risc clar d’accident, aquestes mancances fan que l’estat de conservació de l’aparell sigui lamentable o que el deteriorament del seu aspecte no convidi a utilitzar-lo.
Els adults també hi juguen el seu paper
Perquè els nens i nenes gaudeixin del joc en un parc infantil i ho facin amb el menor risc possible no només és important la qualitat i l’estat de conservació dels aparells de joc i la zona on estan ubicats. Esdevé també fonamental l’educació que aquests infants reben dels seus pares i professors. Si un adult porta un nen a un parc, ha ser conscient que fins i tot els parcs infantils dotats amb els materials i dissenys més eficaços, ergonòmics i segurs tenen limitacions. En altres paraules, que els accidents no només ocorren per defectes als aparells i a les instal·lacions. Vénen precedits, freqüentment, per accions espontànies dels infants que superen les possibilitats de prevenció del disseny dels aparells involucrats en l’accident.
Els petits necessiten experimentar els equips per si mateixos, no els serveixen els consells. Per això, per evitar que el perill els sorprengui, els adults han de fer-los comprendre, de la forma més didàctica i amena possible, els riscos que hi ha, especialment els menys evidents. És molt convenient, per tant, que comparteixin el joc amb ells i els ensenyin a valer-se per si mateixos, a respectar-se i a no empènyer-se, sobretot en els llocs elevats.
Als tobogans, per exemple, està molt bé acostumar els nens a esperar que acabi de baixar l’últim abans de llançar-se el següent. S’han de mentalitzar també que han d’envoltar els equips en moviment, especialment els gronxadors, causants de topades i cops. Així mateix, convé que s’habituïn a evitar les relliscades, fixant-se en la superfície que trepitgen, i a agafar-se fermament a les estructures a les que s’han d’enfilar. Una altra mesura de precaució, amb molt poc predicament en aquests parcs, és que els nens i nenes més grans prenguin consciència de la vulnerabilitat dels més petits, que els respectin i intentin no atropellar-los. Un últim, i cívic, bon costum: avisar les autoritats dels defectes de seguretat i manteniment que detectin en aquestes zones de joc infantil i, exigir, naturalment, les reparacions oportunes.
Lamentablement, no existeix una legislació espanyola que reguli com han de ser els parcs infantils en qüestió de seguretat i qualitat d’aparells i instal·lacions. Per aquesta raó, CONSUMER s’ha basat en normatives europees (la comunitària EN 1176 i 1177 i l’alemanya DIN-7926) i en l’assessorament d’experts a l’hora d’establir criteris d’avaluació de l’estat dels aparells. Amb freqüència, les deficiències d’equipament detectades als aparells de joc tenen la seva referència en aquestes normatives.
Una vegada que entrin en vigor les normes europees EN sobre equips d’àrees de jocs, s’haurien d’incorporar a la legislació espanyola. Fins aleshores, es podrien adoptar mesures transitòries a fi que s’aprovin unes regles tècniques per a la normalització dels equipaments de les zones de joc infantils que acreditin la qualitat i seguretat dels elements esmentats. Així, els tècnics municipals podrien saber a què s’han d’atenir. Vegem algunes iniciatives interessants:
- Trànsit: defensar les àrees de joc davant el trànsit rodat, separant-les-en per mitjans naturals (tanques) o artificials (murs o tanques). O, millor, instal·lant els nous parcs en zones allunyades de la circulació viària.
- Nens i nenes minusvàlids: millorar l’accessibilitat dels parcs per a aquests usuaris.
- Substituir les superfícies dures i poc segures (formigó, pedra…) per paviments que esmorteeixen els cops i les caigudes (cautxú, material sintètic). Si són de sorra (un material acceptable), requereixen constant emplenament i renovació.
- Substituir els elements metàl·lics dels aparells per fustes tractades i plàstics.
- Millorar la conservació i higiene d’aquestes zones. Reparació o retirada immediata d’equips que generen riscos. Una inspecció amb la periodicitat adequada sembla la millor mesura.
- Més informació: cartells amb indicacions sobre centres sanitaris pròxims on dirigir-se en cas d’accident i d’altres sobre on s’han de comunicar els desperfectes observats a les instal·lacions.
- Diferenciar, d’acord amb l’edat aconsellable dels usuaris, els aparells de joc o els diversos espais de cada parc.
- Afavorir, entre els pares i infants, la conscienciació sobre els riscos derivats de l’ús d’aquestes àrees.
Altures i dimensions
Per exemple, quan els gronxadors tenen una inclinació de 60 graus, la distància fins al terra no ha de superar els 2 metres. I, als tobogans, si l’altura de caiguda lliure és d’un metre o més hi ha d’haver barana a l’escala i a la part superior. Si és superior a 2 metres, ha de comptar a més amb una protecció a la part superior. I a la de descens del tobogan, l’altura fins al terra ha d’oscil·lar entre els 25 i els 35 centímetres. Els balancins, per la seva part, requereixen algun sistema que esmorteeixi els impactes contra el terra.
A més, d’acord amb el tipus de paviment (com més dur, menys altura admesa) sobre el que reposa l’aparell de joc varia l’alçada màxima de caiguda lliure tolerada. En aquest sentit, en 1 de cada 10 gronxadors l’altura era excessiva per al seu paviment. Entre els balancins, van ser el 23% i, a més, es van detectar defectes en relació amb les mesures en un altre 23% d’aquests aparells, per la qual cosa el 46% dels balancins no s’adequa a les recomanacions europees. Entre els tobogans, en el 21% les altures de caiguda lliure eren excessives. En un altre bon nombre de tobogans es van detectar diversos defectes de mesures i en uns pocs el paviment no era l’aconsellat. En resum, el 38% dels tobogans no respectava la norma europea. I en les estructures multijocs o conjunts, van ser el 17% els que no s’atenien a la norma.
Un aspecte clau en matèria de prevenció d’accidents als parcs infantils és el tipus de terra sobre el qual reposen els aparells. El paviment sintètic, de cautxú o material similar, és el més segur i recomanable (en cas que l’infant caigui, és el que millor esmorteeix la possible lesió), si bé resulta el més car d’instal·lar. L’informe ha constatat que les autoritats van assumint els consells dels experts: gairebé el 40% dels aparells es trobava sobre una superfície de cautxú o material sintètic. El 37% era de sorra, interessant davant els accidents però una mica problemàtic en matèria d’higiene. A més, la sorra pot espessir-se i convertir-se en una superfície dura en cas de caigudes. Però encara són massa els aparells que reposen sobre superfícies poc aconsellables, com el formigó (11%) i les llambordes de pedra (el 5%). Ja en nivells de menys freqüència, s’ha comprovat que la grava, la gespa i els trossos de fusta (més acceptables) són en el 3,5%, el 3% i el 4% dels aparells, respectivament.
D’altra banda, el material més comú dels aparells de joc és el metall, ja que el 86% tenia parts metàl·liques. Els oscil·lants i gronxadors són gairebé tots de metall. La fusta és present en el 67% dels aparells. Els multijocs són els que més recorren a aquest material. El PVC és menys freqüent: només apareix en el 46% dels aparells i és més comú en els multijocs. Els experts consideren que convindria substituir els aparells de metall per altres de fusta o plàstic.
Pel que fa als ancoratges que fixen els aparells a terra, són molt pocs els que no estan fixats al paviment. L’ancoratge s’aconsella més com a prevenció davant actes vandàlics que per motius de seguretat, tot i que evita que els aparells bolquin. Es va constatar que el 15% dels aparells no estava ben subjecte al terra ja que sobresortia part de la base que ha d’anar sota terra. Aquesta situació comporta risc en cas de caigudes. D’altra banda, en el 10% dels aparells es van trobar cargols (que els fixen a terra) que sobresortien massa, amb el risc que implica en cas de caiguda dels nens i nenes.
El 56% de les zones de joc analitzades estan delimitades per alguna tanca, mur o paretó. Aquestes delimitacions, o la seva absència, impliquen perill per als infants en el 13% de les zones visitades. Un estudi del defensor del poble sobre els parcs infantils concloïa: “és necessari allunyar les zones de joc de llocs propers al trànsit”. Encara queda molt per fer, ja que en gairebé la meitat dels parcs hi ha trànsit que afecta el desenvolupament de les activitats de joc, bé per sorolls o per risc d’atropellaments. Així mateix, es va comprovar la inexistència d’informacions d’utilitat a les àrees de joc (en el 82% dels casos no hi havia cartell informatiu de cap tipus), com les relatives a centres sanitaris (només a l’1% de les zones visitades) on anar en cas d’accident o a tècnics de manteniment (només al 6%, gairebé totes a Bilbao) que puguin reparar els desperfectes a les instal·lacions. De la mateixa manera, és molt poc freqüent (només en el 10% de les zones, gairebé totes a Barcelona) la diferenciació dels diversos espais i aparells d’acord amb l’edat dels usuaris.