Un risc
Tanmateix, aquest mateix element romandrà com a part integrant de les bateries. El mateix passa amb el mercuri, que malgrat la seva toxicitat continua en els termòmetres familiars. Per això, la necessitat de controlar la contaminació que provoquen els metalls pesants és cada vegada més urgent. S’ha demostrat científicament que, a més de causar alguns dels problemes ambientals més greus, l’exposició a metalls pesants en determinades circumstàncies és la causa de la degradació i mort de vegetació, rius, animals i, fins i tot, de danys directes a l’home.
Dels 106 elements coneguts per l’home, 84 són metalls, per la qual cosa no és d’estranyar que les possibilitats de contaminació metàl·lica a l’ambient siguin nombroses. S’ha de tenir present que els metalls són matèries naturals que (des de l’edat de ferro) han exercit un paper fonamental en el desenvolupament de les civilitzacions. El problema sorgeix quan en prolifera l’ús industrial. I el seu ús creixent en la vida quotidiana acaba per afectar la salut. De fet, el creixement demogràfic en zones urbanes i la ràpida industrialització han provocat problemes seriosos de contaminació i deteriorament de l’ambient, sobretot als països en via de desenvolupament.
Però no tots els metalls són perillosos; alguns, malgrat la seva toxicitat, es presenten de forma molt escassa o indissoluble, per la qual cosa el nombre d’aquests productes danyosos per a la salut només n’engloba alguns. D’entre ells, destaquen el plom i el mercuri, seguits pel beril·li, el bari, el cadmi, el coure, el manganès, el níquel, l’estany, el vanadi i el zenc. Encara que la seva presència natural no hauria de ser perillosa (és part de l’equilibri de la natura), el que passa és que, des de la Revolució Industrial, la seva producció ha ascendit vertiginosament: entre 1850 i 1990 la presència de plom, coure i zenc es va multiplicar per deu, amb l’increment d’emissions corresponent que això comporta.
L’activitat industrial i minera llança a l’ambient metalls tòxics com plom, mercuri, cadmi, arsènic i crom, molt danyosos per a la salut humana i per a la majoria de formes de vida. A més, els metalls originats a les fonts d’emissió generades per l’home (antropogèniques), inclosa la combustió de nafta amb plom, es troben a l’atmosfera com a material suspès que respirem. D’altra banda, les aigües residuals no tractades, provinents de mines i fàbriques, arriben als rius, mentre les deixalles contaminen les aigües subterrànies. Quan s’abandonen metalls tòxics a l’ambient, contaminen el sòl i s’acumulen a les plantes i als teixits orgànics.
La perillositat dels metalls pesants és més gran, ja que no són químicament ni biològicament degradables. Una vegada emesos, poden romandre a l’ambient durant centenars d’anys. A més, la seva concentració en els éssers vius augmenta a mesura que són ingerits per altres, per la qual cosa la ingesta de plantes o animals contaminats pot provocar símptomes d’intoxicació. De fet, la toxicitat d’aquests metalls ha quedat documentada al llarg de la història: els metges grecs i romans ja diagnosticaven símptomes d’enverinaments aguts per plom molt abans que la toxicologia es convertís en ciència.
Estudis molt recents s’han ocupat de la repercussió negativa dels metalls pesants en la situació de l’ecosistema i la salut de l’ésser humà. Avui dia es coneix molt més sobre els efectes d’aquests elements, l’exposició dels quals està relacionada amb problemes de salut com retards en el desenvolupament, diversos tipus de càncer, danys al ronyó i, fins i tot, casos de mort. La relació amb nivells elevats de mercuri, or i plom ha estat associada al desenvolupament de l’autoimmunitat (el sistema immunològic ataca les seves pròpies cèl·lules prenent-les per invasores). L’autoimmunitat pot derivar en el desenvolupament de malalties a les articulacions i el ronyó, com ara l’artritis reumàtica, i en malalties dels sistemes circulatori o nerviós central.
Malgrat les proves abundants d’aquests efectes nocius per a la salut, l’exposició als metalls pesants continua i es pot incrementar per la manca d’una política consensuada i concreta. El mercuri encara s’utilitza profusament a les mines d’or de l’Amèrica Llatina. L’arsènic, junt amb els compostos de coure i crom, és un ingredient molt comú en els conservants de la fusta. L’augment de l’ús del carbó incrementarà l’exposició als metalls perquè les cendres contenen molts metalls tòxics que poden ser aspirats fins a l’interior dels pulmons.
Diversos estudis deixen patent l’augment dels metalls a tot el món. Així, el contingut de plom a les capes de gel dipositades anualment a Groenlàndia evidencia un augment continuat que corre paral·lel amb el renéixer de la mineria a Europa. La conseqüència és una presència d’aquest metall cent vegades superior a la natural. La mineria pròpiament dita, no solament de metalls pesants, sinó també de carbó i altres minerals, constitueix una altra via d’exposició.
És cert que s’han realitzat progressos perceptibles en la seguretat dels treballadors i en aconseguir una producció més neta, però la mineria continua sent una de les activitats més danyoses i perilloses per al medi ambient. A Bolívia els residus tòxics d’una mina de zenc als Andes van acabar amb la vida aquàtica al llarg d’un recorregut de 300 quilòmetres de vies fluvials el 1996, i van posar en perill la vida de 50.000 agricultors. Les foses incontrolades han configurat algunes de les pitjors zones mortes del medi ambient, en les quals la vegetació amb prou feines sobreviu. Per exemple, les emissions tòxiques de les foses de níquel a Sudbury, Ontario (Canadà), van devastar 10.400 hectàrees de boscos situats a la zona d’influència dels vents procedents de la fosa.
L’any 1953, unes famílies de pescadors que vivien a la vora de la badia de Minamata, al Japó, van sofrir el flagell d’una misteriosa malaltia neurològica. Van morir 44 persones i molts supervivents van quedar paralitzats. L’origen de la malaltia no es va poder aclarir fins que es van adonar que els símptomes eren semblants als que presentaven aus marines i gats domèstics. Aquesta observació va dirigir l’atenció cap als aliments que compartien: peixos i mariscs. Al final, es va descobrir que la causa de la malaltia era el metilmercuri que abocava a la badia una fàbrica de plàstics, una substància que es va concentrar en peixos i mariscs per acabar sent ingerida per les víctimes. El març de 1970 un científic noruec va descobrir que el nivell de mercuri en els peixos dels Grans Llacs superava en un 20% el permès. Se’n va prohibir la venda fins que es reduïssin els nivells.