Les ungles, un mos poc saludable
Les manies acompanyen l’ésser humà des dels seus primers dies de vida. Xuclar-se el dit polze, dormir amb el peluix favorit o fer-ho aferrat a una manta són gestos diaris i instintius que tranquil.litzen i consolen els més petits. A mesura que creixen, aquests costums comencen a convertir-se en excentricitats i la majoria els abandona pel camí. Excepte un: mossegar-se les ungles. Aquest hàbit neix a la infància, en general després de la retirada del xumet, i algunes persones el perpetuen. Es calcula que al voltant del 25% dels universitaris i el 10% dels adults més grans de 35 anys continuen en la seva obstinació per mossegar-se les ungles. Quan esperen a la cua del forn, en el trajecte amb autobús fins a la feina, davant de l’ordinador o del televisor o per pura inèrcia. Qualsevol moment s’aprofita per a posar en pràctica aquest vici confessable, però no per això inofensiu. Els efectes en ungles i mans salten a la vista, però van més enllà de l’estètica. Darrere del repic continu de dents es poden amagar conseqüències perjudicials per a la salut. Les més habituals són danys a les ungles i en algunes peces dentals. I una cosa més perillosa encara: el risc de contreure infeccions a la boca i als dits. Els experts en salut d’EROSKI CONSUMER recomanen la seva detecció en la infància com el remei més efectiu. En els adults, la força de voluntat, l’autocontrol i fins i tot l’assistència psicològica són els instruments per abandonar aquest mos tan poc saludable.
Les mans formen part de la targeta de presentació de les persones i són, en aquest cas, prova irrefutable que qui les estreny pateix d’onicofàgia. Aquest és el terme mèdic que designa el costum de mossegar-se i menjar-se les ungles. Catalogat popularment com de mania, tic, acte reflex o pura rutina, en realitat és un trastorn nerviós associat a l’ansietat. Els qui es mosseguen les ungles ho fan perquè pensen que alguna cosa plaent, com ara rosegar una ungla o joguinejar-hi, els aportarà una dosi de tranquil.litat. Per això, desvien el desassossec cap a aquesta pràctica que per moments es converteix en relaxant i en una distracció fàcil.
El costum de mossegar-se les ungles apareix de forma habitual en la infància, de manera particular entre els nens més nerviosos. L’hàbit es manifesta a partir dels 3 anys o després de la retirada del xumet, quan els petits aconsegueixen la coordinació psicomotriu suficient que requereix la seva pràctica. Els experts estimen que afecta el 45% dels nens, sense diferències apreciables entre els sexes. Amb el pas dels anys, l’onicofàgia s’acaba automatitzant de manera inconscient i es converteix en una rutina mecànica que comença gairebé davant de qualsevol tipus de situació. Però, per què es fa? El motiu no és cap altre que l’ansietat. Quan la persona no ha trobat altres mecanismes alternatius per a pal.liar o, almenys, controlar aquest trastorn, l’hàbit de mossegar-se les ungles es converteix en una vàlvula d’escapament eficaç, encara que patològica, de reduir la tensió per un moment.
Per a evitar mals majors i perquè el ritual de menjar-se o mossegar-se les ungles no acompanyi a la persona al llarg de la seva vida, el més desitjable és intentar posar-hi fi des de la infància. En aquesta etapa, la responsabilitat que el nen no avanci amb aquest mal costum recau directament en els pares. La paciència, la determinació i l’afecte són les millors armes per a atallar-ho. Quan el nen es porti les mans a la boca, és aconsellable cridar-li l’atenció, però sense donar-hi massa importància ni convertir-ho en un drama. En cas contrari, és probable que l’efecte que s’aconsegueixi no coincideixi amb el desitjat.
El problema es pot agreujar si es renya amb duresa el nen i s’utilitzen expressions que puguin resultar feridores. Per aquesta raó cal evitar caure en l’error de castigar-lo, tirar-li la culpa o increpar-lo en públic.
Ungles gairebé inapreciables, dits amb una característica forma aplatada o plens de repelons són els efectes més visibles que deixa l’onicofàgia en els qui la posen en pràctica. Tanmateix, les conseqüències no només es limiten al plànol estètic. Mossegar-se les ungles implica, també, problemes pràctics. Accions com recollir una moneda de terra, desenganxar una bossa de plàstic o separar la cinta adhesiva es converteixen en tota una gesta quan no es té la longitud mínima d’ungla que es necessita. Elements funcionals a part, les dents, les genives i les mateixes ungles poden arribar a sofrir greus danys. El repic constant a què se sotmeten les dents incisives per mossegar-se les ungles causa que aquestes peces dentals, tant les superiors com les inferiors, es desgastin i la seva forma tendeixi a retallar-se. Una altra conseqüència és que les ungles no creixen de manera correcta pel continu rosec a què són sotmeses. S’originen petits traumatismes a la part que es troba sota les ungles (llit unguial) i a llarg termini el seu aspecte s’altera. Les zones de pell veïnes també sofreixen els efectes d’aquesta pràctica. Sovint, apareixen inflamacions dels dits i dolor agut. Els populars padrastres o repelons i fins i tot les berrugues en la pell que envolta les ungles són altres problemes afegits.
No obstant això, el pitjor efecte és l’alt risc de contreure algun tipus d’infecció. Els bacteris, virus, fongs i càndides campen per mans i ungles. Al llarg del dia, l’acte de mossegar-se les ungles implica que els dits es xuclin i s’introdueixin a la boca contínuament. És llavors quan la infecció salta a la boca.
Mossegar-se les ungles també afecta en el pla psicològic. És freqüent que aquest hàbit origini diverses reaccionis fruit del mal estat en què es troben les ungles. La més comuna és la vergonya davant la possibilitat que altres persones observin les ungles remenjades, els dits infectats i ferits.
Mossegar-se les ungles es converteix en un acte reflex tan instal.lat en la rutina diària que és difícil de controlar. No obstant això, no té per què ser una condemna perpètua. La seva eradicació exigeix força de voluntat i autocontrol. La solució definitiva per posar fi a l’onicofàgia procedeix del camp de la psicologia, però per a pal.liar les ganes de mossegar-se les ungles també es poden posar en pràctica alguns remeis casolans. La seva validesa augmenta com més gran sigui el desig i les ganes de posar fi al problema.
/imgs/20100701/salud2-5.jpg
“D’allò que els ulls no veuen…” La finalitat d’aquest remei és posar impediments per no portar-se les ungles a la boca. Es poden fer servir des de tiretes o cintes adhesives fins a ungles de porcellana.- Amb mal gust de boca: representa la mesura més clàssica i tradicional. Consisteix a aplicar sobre les ungles locions i esmalts específics (de venda en farmàcies) que tenen un sabor amarg, picant o desagradable. L’objectiu és provocar el rebuig de la persona en l’intent per posar-se els dits a la boca. El resultat és semblant, encara que més rudimentari, si es frega la punta dels dits amb all cru o pebre.
- Tenir-ne cura: mostrar interès per tenir unes ungles amb un aspecte bonic i acurat és un altre dels remeis a què es pot recórrer. Començar a tallar-se-les, a llimar-les, a pintar-les o a fer-se la manicura és una manera de rebaixar les ganes de mossegar-les.
- Assistència psicològica: quan mossegar-se les ungles passa de l’anècdota i genera tanta ansietat que amenacen la vida personal de l’individu, el més aconsellable és visitar el psicòleg. Aquest professional és qui, per mitjà de diferents teràpies, determina les situacions que desencadenen menjar-se les ungles per controlar-ne, així, l’hàbit. És freqüent que recomani portar un diari on s’anotin les circumstàncies que causen aquest acte per aprendre a controlar l’impuls.