"La millor prova d'amor als fills és una bona educació"

Si no són sinònims sí que són complementaris. L’amor sí que és la base perquè hi hagi una bona educació.

Sí. Hi ha moltes mares que em diuen: “Ho he donat tot per l’amor dels meus fills”. I el que veig és que es confon la paraula amor amb la proporció d’un afecte, però això no vol dir que en nom de l’amor els pares hagin de concedir-los-ho tot i situar-los com els reis de la casa.

Sí, per excel.lència. Les emocions morals, l’honestedat, la cooperació, la solidaritat… requereixen d’una bona educació, d’un codi de conducta en què els pares et dirigeixin sobre què fas bé.

Per descomptat. L’educació requereix d’un aprenentatge. Saber donar amor ja requereix d’un aprenentatge i que tu ho hagis après dels teus pares per tenir una base sòlida i que ho puguis transmetre de nou més tard.

Jo crec en les escoles de pares. Jo porto des de 2002 fent-ne perquè els pares necessiten ajuda, però tampoc no crec que els pares necessitin tantes instruccions, no hi ha receptes per a això.

Això passa amb qualsevol comportament humà. Anem d’un extrem a l’altre. Hem viscut l’autoritarisme i, com a contrapès, hem passat a la permissivitat. Però sóc optimista i crec que el terme mitjà és el pas següent. El problema és que avui, a un pare, l’autoritarisme li dura 5 minuts, després el comença a envair un sentiment de culpabilitat i diu al nen: “Vinga, fes el que vulguis”. I això no és bo. És ambigu. Perquè el nen creï un hàbit és necessari ser sistemàtic, no pots jugar a aquesta ambigüitat perquè el nen sempre intentarà saltar-se aquesta norma, ja que sap que t’estovarà.

Considero inadequat que un pare desitgi ser amic dels seus fills, però potser tots diem el mateix i no definim bé el concepte. Moltes mares m’asseguren: “Jo sóc amiga de la meva filla i em va perfectament”. Confonen l’amistat amb el fet de parlar de determinats temes. Pensen: “Com que parlo amb ella de sexe, del ‘botellón’… sóc amiga seva”. Però no és així. Sí que hi parles, però tu ho fas sempre des d’un rol de guia. La mare que parla amb la seva filla de nòvios, de sexe, ho va a fer sempre des del consell, des de l’escolta, de veure el que necessita perquè vol el millor per a ella. Els nens i els pares no tenen els mateixos interessos. El meu interès no és saltar-me una classe, anar-me’n a jugar, fer campana… L’interès del pare és saber què pot fer perquè el seu fill estudiï, no anar-se’n de la mà amb ell. És important entendre aquesta diferenciació, parlar amb ells sí, però sempre des d’un rol de guia, no d’amistat.

No. Jo sóc el teu pare, o la teva mare.

A cinc o sis anys, perquè ja té determinades conductes, ja ha generat l’altruisme, té un prestigi social… I a partir d’aquí ja es pot veure si té conductes destructives, si s’allunya dels altres, si desenvolupa relacions de poder… També em trobo amb nens de tres anys amb enrabiades desproporcionades que ja poden apuntar maneres.

Cal evitar les etiquetes. Un nen no és tirà, però sí que pot tenir actituds tiràniques.

A partir dels sis anys hi ha nens que es mostren molt impulsius, que menteixen, que tenen actituds de venjança, que no connecten amb els altres, que són insensibles, amb ganes de fer el mal perquè sí, perquè ells se senten poderosos, manquen d’empatia…. Aquestes són actituds tiràniques, que a 11 anys es poden aguditzar i que a 15 anys ja són difícils de canalitzar, perquè s’ajunten amb la rebel.lia pròpia de l’adolescència.

Cal veure si hi ha una absència d’emocions o de posar-se en el lloc de l’altra persona. Un nen pot ser rebel, tots ho hem estat, es pot saltar l’horari un dia, donar un cop de porta o dir no t’estimo… Però l’endemà pot demanar perdó. En canvi, els nens amb actituds tiràniques no consideren mai que són culpables, sempre ho són els altres.

Demanar ajuda. Moltes vegades et converteixes en una víctima, mana ell i a més passa com amb la violència de gènere, creus que són les teves actuacions les que el fan posar-se així. I ja t’ha guanyat. Hi ha vegades en què és molt difícil sortir sol, i cal demanar ajuda professional a un tutor, a un metge de família, a un psicòleg, a la teva pròpia família…

/imgs/20100701/entrevista2.jpg
Tenim molt present els casos d’assassinats, de violència, d’insensibilitat, de violacions de menors a menors…. Hi ha un punt en comú en tots ells: la falta de culpabilitat. No consideren que han fet res de dolent. A mi m’espanta això, trobar-me amb aquest component de fredor. Si l’ajuda ha arribat tard en aquest component de fredor i no s’ha educat en valors, ni els pares no han aconseguit que el seu fill desenvolupi l’empatia… ja s’ha arribat a un extrem. Aquests casos són molt difícils de reconduir, perquè ja parlem d’un altre tipus de trastorns. Però en la resta, sobretot si en algun moment s’han donat llaços afectius molt forts, hi ha molt de guanyat, perquè hi ha una base d’amor i aquests casos tenen molt bon pronòstic.

Són els responsables de l’educació del nen. Ara bé, a mi no m’agrada assenyalar-los amb el dit perquè no sempre un pare està preparat per subjectar-lo. El problema és que de vegades el pare ja no pot més i es fa més permissiu, i això és un còctel explosiu.

De vegades caiem en excés en el càstig per reprendre el mal comportament. I jo dic als pares que ja des dels sis anys cal preguntar-se si el que vols és castigar el fill per aquesta conducta o que el nen aprengui valors. Per això dic que cal preguntar al nen tres qüestions clau: com et sentiries si a tu et fessin això, com creus que se sentirà el teu amic quan li fa alguna cosa dolenta i què has de fer per solucionar-ho. Ha d’entendre que el mal comportament no és gratuït, que té un cost. Si un nen ha insultat tu has de portar-lo a demanar perdó. Però totes aquestes tasques educatives s’abandonen. Cal educar en empatia, reprendre els mals comportaments i ser sistemàtic, encara que sigui més dur l’enfrontament. T’ha de veure fort, perquè si no et “menja”. La fermesa és molt important. Tampoc no s’ha de tenir fixació pel que fa malament i veure només això, cal buscar els bons comportaments positius.

És veritat. Una mare em deia l’altre dia que estava ensenyant al seu fill aquesta sensibilitat i que al pati se’l “menjaven” perquè al final l’agredien… Però jo parteixo d’una base: quan a tu t’han educat en aquesta empatia, en l’amor, tu de vegades saps discriminar i t’uneixes a altres persones en la vida amb la mateixa potencialitat que tu. Te’n trobes moltes altres de les quals t’has de separar perquè et fan mal. Entenc que quan tens una base efectiva d’empatia tendeixes a buscar-te una altra cosa, parlem d’assertivitat, saber dir que no, i saber expressar els teus sentiments sense fer mal a l’altre. Quan parlem que a un nen l’estomaquen perquè és empàtic i a l’altre el torturen es deu al fet que té algun sentiment d’autoestima baix, perquè aquest mateix nen autoritari que manipula no ho fa amb uns altres, manipula el més dèbil. Cal veure per què el nen és vulnerable o té una debilitat. I de vegades és perquè li costa mostrar-se, té pors, però no per l’empatia.

Hi ha unes pautes molt clares que es basen a mostrar que quan no estàs d’acord amb una persona no has de culpabilitzar-la, sinó que cal intentar buscar emocions sense arribar a l’insult, des del jo. Cal dir: “M’he sentit ferida, m’he sentit humiliada… quan has parlat de mi malament a classe. M’agradaria que la propera vegada no ho fessis”. Això és assertivitat. No callo, que seria l’altre punt, però tampoc no sóc agressiva, i no amenaço ni dono una empenta. La clau és expressar les emocions des del jo, sense un comportament acusador. Una tasca educativa molt important és la d’ensenyar els fills a expressar els sentiments, a no guardar-los-els. El sistema educatiu ha de compensar però no suplir perquè no és tasca del sistema educatiu.

Sí, perquè no sempre els pares són els bons i els nens els dolents. De vegades els nens pateixen aquesta absència de la paternitat responsable… i ja tens aquest rol amb aquesta persona que ja t’ha perdut el respecte.

Excepte en casos en què pugui fer mal, no s’ha d’atendre el comportament del nen, la crida, perquè en el moment en què ho facis ho utilitzarà sempre. En cap moment t’has de deixar emportar pel sentiment de la culpa, aquí és on entra la fortalesa.

Sí, si està sol el nen. Quan són dos els nens han d’aprendre a resoldre els seus conflictes.

No s’han de pegar, però sí que cal tenir una actitud ferma, subjectar-los fort… segons com sigui la situació. L’actitud és el que més provoca en l’altre una sorpresa, encara que sempre pensem que és la bufetada, però no és així.

No, però no importa. Fa 12 anys que treballo amb fills i pares i puc constatar que amb aquestes pautes els pares milloren.