El so del dolor
Moltes persones han patit alguna vegada la dolorosa experiència d’una otitis. Darrere d’aquest nom s’amaga la patologia més comuna que es produeix en l’orella humana, una complexa estructura constituïda pel pavelló auricular (l’orella externa), el conducte auditiu extern, l’orella mitjana i l’orella interna. L’otitis, que afecta fonamentalment l’orella mitjana i el conducte auditiu extern, incideix sobretot en la població infantil. De fet, un de cada tres xiquets ha patit una infecció d’orella en els seus tres primers anys de vida.
La infecció del conducte auditiu extern produeix l’anomenada otitis aguda externa o otitis de la piscina -s’anomena així perquè en la majoria dels casos es relaciona amb els banys en piscines, rius…-. Es dóna amb més freqüència a l’estiu, sobretot en xiquets i adolescents. La seua aparició es veu afavorida per la presència de cerumen, microtraumatismes originats en gratar-se, per bastonets, taps, auriculars… que maceren la pell del conducte. A la picor inicial continua més tard un dolor (otàlgia) que s’aguditza amb els moviments masticatoris o la pressió sobre el tragus (petita formació que hi ha davant del forat de l’orella), i secreció per l’orella (otorrea). En els xiquets més menuts, a més de plor, apareixen irritabilitat, inquietud i rebuig al menjar. La pressió sobre el tragus desencadena crisi de plor i rebuig a la maniobra movent el cap.
El tractament de l’otitis externa es fa a base d’analgèsics (paracetamol, aspirina, ibuprofèn…) i de l’aplicació de gotes òtiques que inclouen un antibiòtic i un antiinflamatori. La resposta al tractament sol ser bona i la infecció desapareix, però les recidives són molt freqüents. Per a evitar-les:
- Convé no banyar-se o almenys no mullar-se el cap
- Cal no usar taps ni cotons a les orelles, perquè retenen la humitat i maceren la pell del conducte
- No s’ha d’usar bastonets perquè poden lesionar el conducte
- Convé no dutxar-se ni rentar-se el cap sense protegir les orelles
Una altra forma freqüent d’afecció del conducte és l’otitis circumscrita o furóncol. En aquest cas un furóncol ocasionat per un estafilococ es forma a la paret del conducte. És com un gra gran amb un punt blanquinós en la part superior, que és una col.lecció de pus molt dolorosa. Si el furóncol és gran pot arribar a taponar el conducte i produir hipoacúsia (pèrdua més o menys acusada de l’audició) de forma temporal. L’audició es recobra quan desapareix el furóncol. El tractament local sol ser poc efectiu, per la qual cosa se sol tractar amb antibiòtics per via general.
L’otitis mitjana aguda, infecció de l’orella mitjana, és molt freqüent en nens i nenes. S’estima que un terç dels més petits han tingut més d’una infecció d’orella durant els primers tres anys de vida, a més de suposar la causa més important de pèrdua auditiva en aquesta edat. És un procés al qual cal atorgar la importància que té, perquè pot danyar parts de l’orella mitjana i produir la consegüent pèrdua d’audició.
Es produeix fonamentalment durant les primeres etapes de la vida, entre els 6 i 36 mesos i entre els 4 i 7 anys, i és més freqüent en èpoques hivernals. La infecció sobrevé perquè els gèrmens passen a l’orella mitjana a través de la trompa d’Eustaqui, un conducte que comunica l’orella mitjana amb les fosses nasals. També els gèrmens poden arribar a l’orella mitjana a través d’una ferida o perforació de la membrana timpànica.
Els símptomes són dolor d’orella, febre, sensació de pressió en l’orella, disminució de l’audició, i si s’arriba a perforar la membrana timpànica, secreció de pus. L’examen mitjançant otoscòpia mostra un timpà bombat, enrogit i, si hi ha perforació, sortida de pus.
El tractament consisteix en l’administració d’antibiòtics associats a corticoides durant un període que oscil.la entre 10 i 14 dies. Si malgrat el tractament persisteixen el dolor, la febre i el bombament del timpà, sol ser necessari fer una incisió al timpà, per a evitar que es produïsquen lesions en les estructures, buidar l’orella mitjana de pus i accelerar la curació. La incisió, igual que la perforació espontània, tendeix a tancar-se sola amb rapidesa i no deixa seqüeles. Una vegada curat és convenient fer estudis per a comprovar l’audició. Quan la infecció es repeteix sol ser a causa de l’existència de processos sinusals, adenoides o amigdalins que s’han de resoldre per a evitar les recaigudes. En l’actualitat, i a causa de l’eficàcia dels tractaments, les complicacions de l’otitis mitjana són poc freqüents però es presenten de tant en tant. La més freqüents és la mastoïditis, infecció de les cel.les mastoïdals -el mastoide és l’os que hi ha darrere del pavelló de l’orella-.
Una forma molt especial d’otitis mitjana és l’anomenada otitis serosa o otopatia serosa, una otitis silenciosa, poc simptomàtica, i freqüent en la infància especialment entre els 3 i 5 anys, encara que pot aparèixer en edats més primerenques. El xiquet sembla no escoltar, està distret i no fa cas, quan el que realment ocorre és que no sent. L’afecció es caracteritza per la presència de líquid en l’orella mitjana, una secreció serosa, que a més fluctua en quantitat durant un mateix dia, augmenta i disminueix, amb la qual cosa l’audició és també fluctuant. El vessament pot ser serós, mucós o hemorràgic. Es genera per la proliferació d’unes cèl.lules en el revestiment de l’orella, generalment conseqüència d’una disfunció de la trompa d’Eustaqui que produeix problemes d’aireig de l’orella mitjana. És la primera causa de hipoacúsia bilateral en els infants i motiu de molts casos de retard escolar perquè el xiquet no sent bé i sembla que té una actitud passiva. Per tot això, és molt important diagnosticar-la com més prompte millor. L’otoscòpia, l’audiometria i la impedanciometria són exploracions necessàries i fonamentals per al seu diagnòstic. Una altra dada essencial per al metge és saber quant de temps porta l’infant patint aquest tipus d’otitis. Si el diagnòstic es fa dins dels sis mesos següents a la seua aparició, l’evolució resulta favorable en la majoria dels casos amb el tractament mèdic, però si es detecta passats sis mesos, el pronòstic pot ser pitjor i cal plantejar-se la cirurgia.
La cirurgia consisteix inicialment en la col.locació de tubs de ventilació en l’orella mitjana a través del timpà. Aquests tubs permeten el drenatge del líquid i l’aireig de l’orella mitjana. El tub cal portar-lo durant uns quants mesos. En l’actualitat s’utilitza molt la miringolasertomia com a alternativa a la col.locació de tubs. A través de rajos làser es perfora el timpà i la vaporització produïda pel làser desseca les vores, per la qual cosa tarda temps a tancar-se, i hi ha temps d’evacuar el líquid i que s’airege bastant. És fàcil d’efectuar i té l’avantatge que no cal col.locar tubs, que no deixen de ser un cos estrany que pot tenir efectes secundaris sobre el timpà. Tant si es col.loquen tubs com si es fa perforació amb làser cal evitar de totes totes l’entrada d’aigua en l’orella operada perquè podria infectar-se. El resultat sol ser bo, però si l’evolució no es deté o l’otitis serosa porta molt de temps, el timpà i la cadena d’ossets que transmeten les ones sonores poden arribar a destruir-se per l’acció enzimàtica de les secrecions. Això implicaria una pèrdua auditiva important i requeriria cirurgia més complicada per a la seua resolució parcial.