Sobre presons no agrada llegir i no agrada publicar. Tot i això, és una realitat que afecta la societat, cada vegada en més gran manera. Per què hi ha aquest ostracisme?
Tot el que envolta la presó és fosc. Creuar el llindar d’un centre penitenciari és fer un pas cap a un espai tancat en què la violència està molt present i això, indubtablement, no agrada. Aquest lloc, que se suposa que serveix perquè les persones deixen de ser delinqüents, és un món en què la primera norma que s’ha d’aprendre és la desconfiança, perquè resulta clau per a sobreviure. I no m’estic referint que aguaita la mort, encara que les dades de suïcidis i assassinats no són falaguers. Em referisc que les persones han d’aprendre a funcionar en uns paràmetres que només serveixen per a la vida a la presó, però que no corregeixen, enriqueixen ni milloren ningú.
En el nostre sistema legal s’admet que, fins i tot amb imperfeccions, la presó és la manera de castigar el culpable i de rescabalar la víctima. Se li ocorren altres formes?
En l’actualitat tot està pensat per al culpable. La víctima no és escoltada. L’objectiu és castigar sense analitzar el perquè. Es diu que és per a oferir justícia a la víctima, però en el 80% dels delictes que es cometen, que són contra la propietat d’alguna o d’una altra forma, la víctima no troba compensació en el procediment ni en la resolució, i si ho fa és a un nivell molt baix i molt tard, quan ja havia fet un gran esforç per oblidar i aprendre a viure i ha superat aquell episodi. Tal com funciona el sistema judicial, la víctima ha de passar pel mal tràngol d’acudir a un jutjat, de vegades fins i tot de compartir sala amb l’agressor, suportar la burocràcia que no és precisament delicada, i poques vegades recuperar el bé sostret. Així, la víctima no veu reparat el dany que se li va fer.
També és molt crític amb el càstig.
El càstig deshumanitza, es mire com es mire i encara que es veja com a inevitable o com a l’única solució, que podria ser-ho. Però la realitat és que, moltes vegades, per aquest camí no s’aconsegueix l’objectiu, si el que es pretén és anar més enllà del càstig, tal com proclama el nostre dret. A més, el perill de pensar que la presó és la solució a problemes socials com la desigualtat, l’exclusió i la precarietat, i que endurint les penes s’aconseguirà més seguretat, és que només s’aconsegueix que cada vegada hi haja més presons i més presos. Això, sens dubte, suposa més despeses, la qual cosa òbviament motivarà retalls en els pressupostos que repercutiran en una menor inversió en educació, l’única via que realment pot fer alguna cosa perquè no hi haja més presos.
Què és el que hem d’entendre quan la Constitució, els codis i les normes judicials parlen de reinserció?
Una visió una miqueta utòpica, no li sembla?
En absolut, em titlle de realista. Les investigacions i la realitat mostren que les presons són espais en què s’aconsegueix doblegar de forma transitòria la voluntat del reclús per a imposar-li una identitat estigmatitzada i culpable. La presó li ensenya molt bé tàctiques de soledat i a oblidar per complet el significat de solidaritat i d’empatia per l’altre. La violència d’una presó converteix una persona, que és un ésser social, en un individu de mercat, solitari i calculador, indiferent a tot el que no té a veure amb la seua satisfacció. Si la pena no es basés exclusivament en la presó i es fessen servir altres vies per a recompensar la víctima i la societat pel delicte, reformaríem persones i no perpetuaríem delinqüents.
Cada vegada hi ha mes delinqüència, per la qual cosa és lògic que la societat reclame més contundència per evitar-la.
Precisament la seguretat serveix com a arma llancívola en les eleccions, no importa de quin color siguen els polítics. Ara per ara, automàticament, s’insisteix que s’oferirà més seguretat als carrers, cosa que significa més presència policial i més detencions. Si els delictes augmenten, i ho fan al mateix ritme que augmenten les injustícies socials, no hi haurà prou presons. I això no parla molt bé d’un país.
Les xifres revelen que cada vegada és més gran el nombre de població reclusa de procedència estrangera. Arriba al 27,5 % de les persones empresonades, mentre que la comunitat forana suposa el 5,2 % de la població total. Això evidencia que la probabilitat d’acabar a la presó quan un és emigrant és sis vegades superior a la que té un ciutadà autòcton. Per què?
N’hi hauria prou de recordar-nos de la nostra història per no repetir-la. En la dècada dels 60 va haver-hi també una forta migració, però en aquest cas es tractava del món rural i de regions més pobres a les ciutats grans. Parelles o persones soles van buscar futur a les barriades, als afores, a les zones més desfavorides. Treballaven de sol a sol per procurar als seus fills el que ells no havien tingut. Molts d’aquests fills es van enganxar a les drogues dures, i com a conseqüència de l’addicció, van delinquir. Efectivament, els seus pares i mares, amb la millor de les intencions, van treballar molt dur per poder donar-los coses, però en el camí no van poder donar als seus fills el més important: la companyia, l’educació, unes arrels i uns models on acudir. En l’actualitat, molts fills d’immigrants es crien sols o entre ells perquè els seus pares i mares només volen guanyar diners per a donar-los el millor que puguen comprar. Caldria gastar més diners a dissenyar atencions a aquests infants i joves, encara que fos només per una qüestió egoista: és molt millor que es convertisquen en ciutadans de primera que no en persones conflictives.
Hi ha alguna raó social, psicològica o de qualsevol índole que explique per què la proporció d’homes delinqüents (92,2 %) és aclaparadorament més alta que la de dones (7,8 %)?
Que jo sàpiga, no n’hi ha cap. És un fet, però no sé dir una raó exacta de per què és així, però tant de bo la dona mantinga els índexs baixos. Ara bé, es dóna la paradoxa que aquest baix índex repercuteix de forma negativa en la dona que va a la presó, perquè els recursos que es destinen als mòduls femenins són els menys abundants, en uns pressupostos limitats. Parlem d’amuntegament o d’escassetat d’espais propis, de falta de guarderies i de recursos en general.
En què consisteix el seu projecte de desenvolupar la justícia restaurativa?
La justícia restaurativa humanitza i dignifica, perquè ajuda a fer-se càrrec de l’error a la persona que va errar i li permet reparar el dany causat. Considera innegociable la dignitat de tota persona al marge del delicte comès, i procura mesures que permeten restaurar el delicte, d’una forma dialogant i pacífica, no vindicativa. Es porta a terme mitjançant la mediació penitenciària, entre delinqüent i víctima, introduint el diàleg en comptes del càstig. En els casos en què la víctima s’ha prestat a la mediació, és a dir, a conèixer qui el va convertir en víctima, ha manifestat la seua satisfacció i recompensa.