Cistitis: dels antibiòtics a les autovacunes

Cistitis: dels antibiòtics a les autovacunes

/imgs/20110601/salud2-1.jpg
Sensació de coïssor en orinar, urgència per fer-ho, desig d’orinar encara que la bufeta estigui buida, dolor a la regió pubiana… Aquests són alguns símptomes de la cistitis o inflamació de la bufeta, una malaltia més habitual entre les dones i a la qual no sempre es para l’atenció que requereix. Les dones joves i els homes grans són els grups més afectats per la cistitis o inflamació de la paret de la bufeta, un procés molt dolorós i gairebé sempre originat per una infecció d’orina. Ara bé, l’impacte d’aquesta afecció varia en funció del sexe i de l’edat. La cistitis és més freqüent en les dones que en els homes; el 90% de les seves víctimes són dones i el 10% són homes. Dins de la població femenina, afecta més les dones en edat fèrtil i amb relacions sexuals actives i, entre la masculina, els homes de més de 60 anys. Molts d’aquests afectats sovint cauen en l’error d’autodiagnosticar-se i automedicar-se, un mal hàbit que ha elevat les resistències als antibiòtics amb què es tracta aquesta malaltia. Per fortuna, s’han desenvolupat altres tractaments que permeten combatre-la amb èxit, com els comprimits basats en una substància del nabiu vermell americà i les autovacunes.

Causes principals

En l’actualitat, la cistitis és un problema de salut tan habitual que es considera acceptable que les dones en edat fèrtil, amb una vida sexual activa, la pateixin entre una i dues vegades a l’any. No obstant això, quan es presenta una tercera vegada, es tracta d’una cistitis de repetició i s’ha d’identificar el factor que provoca que es desenvolupi més del normal. En les dones se sol originar per una infecció d’orina, mentre que en els homes es cronifica per una infecció de les vies seminals. Però, per què es desenvolupa?

/imgs/20110601/salud2-2.jpg
La cistitis no es desencadena per una sola causa, sinó que es manifesta quan encaixen totes les peces (factors) que l’afavoreixen i formen el puzle (afecció). Entre aquestes peces figura la predisposició individual a patir cistitis. Hi ha diferents tipus de bufetes i segons com sigui aquesta la vulnerabilitat enfront d’aquest mal pot ser més gran. En la bufeta, els bacteris infecciosos van proveïts de fímbries (una mena de ganxos) i s’ancoren a la paret d’aquest òrgan; en concret, a la mucosa que el revesteix. Un altre factor que afavoreix el desenvolupament de la cistitis en les dones és la mala higiene, per absència o bé perquè aquesta és inadequada. Després de defecar és fonamental que les dones es netegin de davant cap enrere per no contaminar l’entrada de la uretra amb restes fecals. Si això ocorre, els gèrmens es troben amb la calor de l’orina emmagatzemada en la bufeta, fet que constitueix un ambient perfecte perquè s’hi desenvolupin les infeccions d’orina i la inflamació consegüent de la bufeta o cistitis. Per evitar-ho, les dones han d’aprendre, des de la infantesa, a rentar-se la regió vulvar de davant cap enrere, fins a arribar a l’anus, i no a l’inrevés. Adquirir l’hàbit de no retenir l’orina és igual d’important: s’ha d’anar al bany tantes vegades com es desitgi i, especialment, abans i després de mantenir relacions sexuals.

Finalment, la tercera peça clau del puzle és l’aparició de gèrmens que poden causar la infecció urinària que condueix a la cistitis. Entre els més típics figuren l'”Escherichia coli” (responsable del 56%-58% de tots els casos) i l'”Enterococcus faecalis” (del 11% del total). Aquests microbis es troben al recte, al perineu o a la flora vaginal. De fet, en el 95% dels casos les cistitis es desencadenen per una infecció d’orina, mentre que només el 5% restant són deguts a una altra causa. No totes les cistitis són infeccioses. Hi ha persones que presenten símptomes de cistitis, encara que les seves anàlisis d’orina no evidencien presència de bacteris. Pateixen molèsties en orinar, sensació d’urgència per fer-ho i orinen moltes vegades, però no hi ha infecció; la seva orina és estèril. Es tracta de l’anomenada cistitis intersticial, caracteritzada per una inflamació crònica de la paret de la bufeta. La causa no és clara i el seu tractament és purament simptomàtic, ja que no respon al tractament antibiòtic.

Automedicació i resistències

Conviure amb la cistitis és dolorós, incòmode i desagradable. Entre els seus símptomes figuren tenir moltes ganes d’orinar i sentir coïssor en fer-ho, perdre sang -encara que poca- amb l’orina i, fins i tot, tenir febre. Quan se superen els 40 graus de temperatura, la infecció és greu i s’ha passat a la sang. D’altra banda, aquesta afecció dóna sensació d’inseguretat, sobretot, quan el desencadenant principal són les relacions sexuals o quan es pateix diverses vegades a l’any (cistitis de repetició), ja que els afectats saben que tornaran a patir-ne, encara que desconeixen quan.

/imgs/20110601/salud2-3.jpg
No obstant això, algunes persones que pateixen de cistitis de forma repetida es prenen aquest problema de salut com si fos un vulgar constipat, cometen l’error d’autodiagnosticar-se i, el que és pitjor encara, d’automedicar-se. El perill d'”autotractar-se” és que augmenta la resistència als tractaments antibiòtics que permeten combatre la infecció. De fet, Espanya figura entre els països d’Europa amb més resistències als antibiòtics, segons han denunciat enguany tant la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica (SEIMC) com l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Així, més del 60% dels ceps d'”Escherichia coli”, principal responsable de la cistitis, mostra resistències als tractaments amb ampicil.lina i amoxicil.lina, i entre el 20% i el 30% a un grup d’antibiòtics anomenat quinolones, segons informació del Ministeri de Sanitat destinada a conscienciar sobre l’ús prudent dels antibiòtics. Per això, el més responsable és anar al metge. Ell és qui té l’última paraula sobre si és necessari subministrar antibiòtics o no.

Escala de tractaments

Els passos terapèutics que se segueixen en l’actualitat per a tractar la cistitis són els següents:

• /imgs/20110601/salud2-6.jpg
  Beure molta aigua: els estudis demostren que beure molta aigua pot fer que en alguns casos desaparegui la infecció d’orina causant de la cistitis.
• Antisèptics i antibiòtics: moltes altres vegades, les cistitis no es curen només amb aigua, i es fan necessaris els antisèptics urinaris (que s’eliminen per l’orina) i els antibiòtics. Fa uns anys els antibiòtics s’administraven en pautes més llargues (de 5 a 7 dies), que podien arribar fins als 21 dies en el cas dels homes, mentre que en l’actualitat s’han reduït a 2 o 3 dies i n’hi ha prou de prendre el medicament cada 12 o 24 hores en aquest període. Amb aquest règim terapèutic s’aconsegueix curar el 90%-95% de les infeccions urinàries que han provocat el quadre de cistitis. Si transcorreguts tres dies el tractament antibiòtic no funciona, s’ha d’anar de nou al metge. El més probable és que es repeteixi el cultiu d’orina per a identificar el germen causant de la infecció, a fi d’aplicar un antibiòtic més específic.
• Tractament supressiu postcoital: els últims anys també ha sorgit la possibilitat de subministrar una sola dosi de tractament antibiòtic. Es pren després de mantenir relacions sexuals, per això es denomina tractament supressiu postcoital. És un pas terapèutic preventiu, ja que evita que es desencadeni la cistitis.
• Comprimits o xarop basats en nabius: el tractament supressiu postcoital es combina amb un altre basat en una substància dels nabius vermells americans (‘mountain cranberrys’), que s’ha de prendre de forma contínua durant uns mesos. Ara bé, convé recordar que el consum directe d’aquestes fruites del bosc no serveix per a prevenir la cistitis. En canvi, el més efectiu és prendre els comprimits o xarops elaborats a partir de les proantocianidines (PAC), un component dels nabius que impedeix que creixin els bacteris. Gràcies a les PAC, l’orina es fa més àcida i aquesta acidesa ajuda a eliminar els bacteris i a reduir el nombre d’infeccions i de cistitis de repetició.
• Les autovacunes: una altra novetat terapèutica contra les cistitis de repetició són les vacunes que s’administren per via oral. Amb aquesta finalitat, cal efectuar una anàlisi d’orina, que es pot fer en una farmàcia, per identificar l’agent causal de la infecció que la provoca. Una vegada identificat, es desenvolupa una autovacuna específica contra aquest. Aquestes autovacunes resolen entre el 80% i el 90% dels casos de les cistitis de repetició.
• Medicació intravenosa: en molt pocs casos i molt extrems, quan la resta dels tractaments no funciona, l’últim pas terapèutic és rebre medicació intravenosa. En aquests casos, és usual subministrar amikacina, un antibiòtic bactericida.