El sentit de l’humor neix o es fa?
Es neix amb una possibilitat de tenir sentit de l’humor, de ser capaços de detectar l’absurd. Darrere d’això hi ha un procés natural i innat pel qual nosaltres, quan detectem un fet absurd i il.lògic, obtenim una recompensa. És una capacitat innata en l’ésser humà, però que cal desenvolupar al llarg de la vida.
Què passa al nostre cap perquè un acudit ens resulti divertit?
Crec que abans és convenient explicar com treballa el cervell des que ens expliquen un acudit fins que riem.
I com ho fa?
Per processar un acudit intervenen tres capes del cervell. Una d’aquestes és més interna i s’uneix a la medul.la espinal, es troba a la base del cervell i processa les qüestions més viscerals. Una altra és intermèdia, la que anomenem el sistema límbic, que processa emocions o sentiments, i l’última és l’escorça, que està molt desenvolupada en l’home i que processa el coneixement i el pensament. L’acudit comença a processar-se en la part on pensem i entenem les paraules, a l’escorça. També en la part mitjana de l’escorça es troba la central de detecció d’errors, que adverteix d’un error quan no coincideix amb l’expectativa de lògica amb la qual comença l’acudit. Quan es frena la lògica, arriba la il.lògica. I quan les dues coincideixen, en aquesta part de l’escorça del cervell es detecta l’absurd.
Ara sí, i què fa que riguem amb uns i no amb uns altres?
Tot és molt ràpid. Davant d’aquesta detecció de l’absurd, s’envia un senyal cap a la capa més interna que fa que s’alliberi en una part que s’anomena tegmental ventral. Aquí, aquest senyal que ha vingut d’un fet absurd fa que les cèl.lules d’aquesta zona segreguin l’hormona de la felicitat, que és la dopamina. Aquesta dopamina rega la part emocional i amb aquest senyal de la felicitat, de diversió, es genera l’emoció d’estar divertint-se o de gaudir.
I així arribem a la rialla?
Totes les emocions se somatitzen, la pena es tradueix en plor; l’alegria de veure una persona que estimem, en un somriure… Totes tenen una expressió corporal. La somatització del gaudi és la rialla. El que entenem com a absurd desperta l’emoció de goig, que acaba sent una rialla.
Segons les investigacions en les quals es basa el vídeo “El cervell feliç: el riure i el sentit de l’humor”, el processament de l’acudit en el cervell és diferent en homes i dones.
Sí. A l’escorça els entenem igual i el riure es desperta per igual en els dos, però hi ha una diferència important i això ocorre amb totes les estratègies femenines i masculines: la nostra part emocional és diferent. Les dones posen més component emocional en tot, de forma que, per a elles, no n’hi ha prou que alguna cosa sigui absurda per a divertir-se, mentre que ells només amb l’absurd ja riuen. Per això es diu que els homes expliquen més acudits -i treuen més suc de les coses absurdes-, mentre que les dones riuen més.
Per això, quan les dones s’enamoren, diuen que la seva parella “li fa riure”?
Sí. Fer riure i tractar una persona amb sentit de l’humor és un regal, sempre. Permet que, en situacions d’estrès o de tristesa, tot ens sembli més relatiu i pensem que no passa res. Les dones tendim més a la depressió, a donar més força als components negatius i estressants, i a inhibir-nos del conflicte personal. En canvi, els homes joves són molt competitius, cap enfora. Ells, com deia, expliquen més acudits, mentre que les dones se senten més gratificades escoltant-los. Aquesta idea reflecteix per què una dona estima un home o se n’enamora: “Perquè em fa riure”. És com dir: “Em treu del forat negre en què de vegades em fico”.
Però hi ha persones amb més sentit de l’humor que d’altres. Què diferencia un cervell d’un altre?
Les persones amb més sentit de l’humor tenen més desenvolupada l’àrea del cervell corresponent a la creativitat, ja que necessiten posar-se en la situació dels personatges que creen, de la història que expliquen i que, de sobte, canvia. Aquest concepte de flexibilitat mental per a explicar una història i portar-la a un altre context, de relatar i relacionar un fet absurd, està desenvolupat per naturalesa. Les persones que no ho tenen conreat o educat tenen poca flexibilitat mental i no entenen els acudits. “Quina bestiesa!”, diuen. Un còmic crea de manera contínua els absurds que necessita per a fer riure. És un tresor tenir aquesta capacitat que té un sentit artístic, com la pintura.
Wiseman també diu que els acudits més graciosos i universals són els que utilitzen jocs de paraules per crear una situació absurda però, no és més universal l’humor visual, com el del Tricicle o els vídeos de caigudes?
És el mateix, perquè consisteix a crear una situació absurda que es pot expressar amb paraules o gestos. Però és cert que hi ha acudits amb més gràcia en un idioma que en un altre, per les paraules, mentre que la mímica és universal perquè no es tradueix, igual com passa amb el llenguatge de signes. Els còmics són propensos a exagerar coses amb gestos que afegeixen al que diuen i, per això, fan riure en tots els idiomes.
Humor i cultura, no és diferent l’elegant humor anglès de l’andalús?
És clar, però al final és el mateix. Els anglesos creen l’absurd sense que se’ls mogui un múscul de la cara, mentre que els andalusos ho fan amb gestos i paraules. En definitiva, consisteix en el mateix: a crear una situació absurda, que depèn de la cultura, per això ens fa riure.
Tan sa és riure?
Quan riem fem contraccions musculars i moviments viscerals. D’una banda, guanyem salut mental i, d’una altra, salut corporal amb el riure. Aquest fa que el cor bategui més de pressa (també passa quan ens fan un ensurt, encara que això és a causa de l’adrenalina), s’oxigeni més i millori la circulació i el sistema immunitari. Segons les estadístiques, les persones que riuen amb més freqüència tenen fins quatre anys més de vida i menys infarts. El cervell s’oxigena, la circulació s’aviva i el sentit de l’humor fa més fortes les nostres defenses. Les persones més espantadisses pateixen, de manera més freqüent, infeccions i refredats, mentre que les més optimistes tenen més salut i fortalesa. El cos respon al que sentim.
Llavors, quant em recomana que em rigui cada dia ?
És molt difícil de quantificar, però les estadístiques suggereixen que uns 15 minuts. No obstant això, de vegades, no és fàcil: no pots exigir a un japonès, que per educació no sol mostrar els seus sentiments, que es rigui durant un quart d’hora. Al Japó treballen amb el ioga del riure, en el qual tots estan a la gatzoneta i, a força de pensar “m’he de riure”, es miren i comencen a riure de cop, quan veuen com de ridícula és la situació. En definitiva, el sentit de l’humor sorgeix al cervell, ens fa deixar anar una rialla i, així, beneficia el nostre organisme.
I què hi ha del riure fluix?
Aquest tipus de riure és tan visceral com el dels animals. La tensió que es crea, per exemple, quan rellisca una persona, fa que ens entri un atac de riure, malgrat estar en primera fila, un funeral o una vetlla, on sabem que no ens hem de riure. Però ens recordem d’una situació i ens entra el riure fluix. Aquesta és una forma d’alliberar la tensió, de descarregar-nos rient. A més, resulta molt contagiosa. Aquestes circumstàncies s’han donat, fins i tot, al Parlament, però no és que es rigui d’algú en concret ni pel sentit de l’humor. Al principi, pot ser que hi hagués alguna cosa, una paraula o un disbarat, que va causar el riure, o que no n’hi hagués, però és una cosa incontrolable.
Per a moltes persones que pateixen de prop la crisi econòmica actual, riure els és molt difícil. Té alguna fórmula màgica per a suportar la situació amb sentit de l’humor?
Potenciar l’optimisme. En èpoques difícils, aquest ha de ser l’objectiu de tothom. Hi ha molta crispació. S’ha de parlar més, eliminar les friccions que sorgeixen, sobretot a la feina, on hi ha persones que s’ho passen molt malament. Cal intentar comprendre, parlar, esplaiar-se i solucionar els problemes, més encara en èpoques de dificultats econòmiques…, circumstàncies que generen molt d’estrès. S’han de relativitzar les coses i, si un sol no és capaç, buscar el suport dels amics o d’altres persones.