All, mel i vitamina C: remeis amb fonament contra el refredat?
Cada adult pateix un refredat comú entre dues i tres vegades de mitjana a l’any. En el cas dels nens menors de dos anys encara és més freqüent, sis vegades a l’any. Els seus símptomes són coneguts de sobres: nas congestionat, malestar general, febre, mal de coll… Són notables en les primeres jornades i duren entre una setmana i deu dies, encara que de vegades s’allarguen més.
Veure’s envaït pels efectes d’un refredat comú no és el millor dels plans i, malgrat que aquests símptomes gairebé sempre són «autolimitants» (desapareixen per si sols), moltes persones recorren a remeis naturals per combatre’ls.
Es pot dir que el refredat comú, encara que no és una malaltia greu, sí que és debilitant. Pot reduir molt l’autonomia de la persona que el pateix i, per tant, influir sobre la seva capacitat de treballar, conduir o realitzar altres tasques. No és estrany, doncs, que qui el pateix vulgui millorar al més aviat possible. Si bé el 95% dels constipats són d’origen víric, moltes persones prenen antibiòtics per tractar-los, una pràctica que només està justificada en determinades infeccions bacterianes.
També és inadequat recórrer a tractaments alternatius sense que hagin demostrat de forma fefaent la seva efectivitat. I és que qualsevol aliment, complement alimentari o «planta medicinal» que s’acompanyi de declaracions de beneficis per a les infeccions ha de comptar amb proves que els ingredients actius responsables de la suposada millora sobreviuen a l’àcid gàstric i als enzims pancreàtics, que són absorbits en l’intestí i, sobretot, que exerceixen beneficis constatables. Disposen d’aquestes proves la mel, l’all o la vitamina C?
La mel és efectiva per a tractar el refredat una vegada que es manifesta? Malgrat que un dictamen de 2010 de l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA en les seves sigles en anglès) no va trobar proves que sustentessin els múltiples beneficis que s’atribueixen a la mel (tampoc al pròpolis), una polèmica recerca publicada més tard en la revista Pediatrics va suggerir que la mel podria millorar la tos dels nens amb infeccions respiratòries del tracte superior. Tanmateix, les crítiques a la falta de rigor científic en el disseny de l’estudi no van trigar a aparèixer, tal com va ampliar al començament de 2013 el doctor Mark Crislip al portal Science-Based Medicine (Medicina Basada en la Ciència). El doctor Crislip insisteix que falten proves per a atribuir a la mel qualitats antitussígenes i aporta raons per a dubtar de la qualitat de la recerca de Pediatrics. Encara més, suggereix que el fet que la indústria de la mel hagi participat en el finançament de l’estudi resta credibilitat als seus resultats.
Les revisió científica més recent sobre aquesta qüestió es va publicar al desembre de 2014 en la revista The Cochrane database of systematic reviews. En aquesta s’indica que, a més de l’estudi de Pediatrics, només hi ha dues recerques més dignes de consideració sobre la relació entre la mel i la tos. Segons aquesta revisió, ni aquestes ni la de Pediatrics aporten proves sòlides a favor de la utilització de la mel com a teràpia per a la tos.
En qualsevol cas, el doctor Crislip assenyala que la tos és un mecanisme que utilitza l’organisme per «eliminar físicament» els bacteris patògens que causen la infecció i que puguin estar allotjats als pulmons. Suggereix permetre que els processos fisiològics normals segueixin el seu curs sense obstacles, sempre que no suposin cap dany al pacient. Crislip, especialista en malalties infeccioses, cita el cas de persones amb infeccions respiratòries que no podien tossir a causa d’una fractura de costelles i que van acabar desenvolupant pneumònies greus.
Des del punt de vista nutricional, no s’ha d’oblidar que la mel és un aliment amb un alt valor calòric (tant com el sucre) i una baixa densitat de nutrients, que pot produir càries i que està desaconsellada en menors d’un any pel risc que contreguin botulisme.
Si hi ha poques proves a favor de la mel com a tractament per al refredat comú, n’hi ha menys encara a favor de fer servir all o vitamina C.
Pel que fa a l’all, la seva fama com a píndola màgica no es correspon amb les evidències científiques disponibles. Una recerca sòlida titulada «All per al refredat comú» i publicada al novembre de 2014 en la revista The Cochrane database of systematic reviews va arribar a la conclusió que no hi ha proves que sustentin efectes beneficiosos de l’all en la prevenció o el tractament del constipat.
Quant a la vitamina C, els doctors Michael Allan i Bruce Arroll van mostrar al febrer de 2014 en la revista científica Canadian Medical Association Journal que aquesta vitamina no és efectiva per a prevenir o tractar el constipat. Les poques recerques que han mostrat suposats beneficis han constatat que són, en el millor dels casos, molt petits, la qual cosa fa pensar, segons les seves paraules, que són atribuïbles a errors en el disseny d’aquests estudis. Per a concloure, val la pena recordar un consell en el qual insisteixen aquests metges: la mesura més provada per a prevenir el refredat comú és rentar-se sovint les mans.