Una moda amb passaport
Cada any, es produeixen al voltant de 100.000 milions de peces de roba al món, segons l’últim informe de l’ONG Global Fashion Agenda. L’enorme dependència que té aquest sector d’algunes matèries primeres l’obtenció de les quals està en risc pels efectes de l’escalfament global l’obliga a replantejar-se les estratègies. Perquè ens en fem una idea, fan falta 7.500 litres d’aigua per a confeccionar uns texans, i la seva vida útil a penes és de tres anys. Això és inassumible si tenim en compte les sequeres prolongades que hi ha com a conseqüència del canvi climàtic.
Una estratègia verda.
En aquesta realitat s’emmarca l’objectiu de la Unió Europea d’assolir la neutralitat en carboni el 2050. Abans, el 2030, la meta és reduir la petjada un 55% respecte del 1999. Per aconseguir-ho, la Comissió Europea (CE) ha aprovat el Pacte Verd Europeu, un ampli paquet de mesures en què la moda és un puntal fonamental. Aquí s’emmarca l’Estratègia Europea per a la Moda Sostenible, un full de ruta amb línies d’actuació diferents per a reduir els impactes negatius de la indústria tèxtil en termes d’ús de recursos, emissions de gasos d’efecte d’hivernacle i problemes socials com les condicions laborals dels qui confeccionen la roba. L’objectiu és que els productes tèxtils siguin “duradors i reciclables, fabricats majoritàriament amb fibres reciclades, lliures de substàncies perilloses i produïts amb respecte als drets socials i al medi ambient”. Una de les propostes que s’inclouen en aquesta estratègia és el llançament d’un passaport digital –probablement entre el 2026 i el 2027–, que acompanyi cada peça de roba.
El 2030, totes les peces de roba incorporaran un passaport digital amb l’objectiu de millorar la traçabilitat i la sostenibilitat del sector tèxtil. Amb un codi QR, una etiqueta NFC o RFID que hi haurà adherida a la roba, el comprador podrà accedir a tota la informació.
- Traçabilitat. S’ampliarà la informació bàsica que ja inclou la roba (marca, lloc de fabricació, materials, talla, color…), i es podrà rastrejar la peça fins a l’origen.
- Composició. Cotó sostenible? Fibres sintètiques? Llana? A la informació sobre el teixit amb què s’ha confeccionat la roba i la seva composició que ja sabem, s’hi afegeixen ara dades sobre l’origen de les matèries primeres, la quantitat de material reciclat o la presència de substàncies químiques.
- Impacte. Quan la roba arriba a les nostres mans, desconeixem el procés de fabricació. Per demostrar que s’ha elaborat de manera sostenible, l’etiqueta contindrà indicadors de circularitat, impacte ambiental i social.
- Manual d’ús. És possible que la roba duri més i que no acabi al contenidor al cap de poc de temps. Per contribuir-hi, el consumidor podrà accedir a instruccions d’ús i cura, i també a recomanacions per a arreglar la roba i reciclar-la.
A favor de la circularitat.
La cultura d’usar i tirar està més que arrelada en l’àmbit de la moda. La roba se substitueix amb freqüència, i això implica un ús desproporcionat de recursos i d’energia. “El passaport digital obligarà el sector a substituir el model de producció lineal per un de circular. L’objectiu és aconseguir que les empreses que encara no han pres consciència del seu impacte mediambiental assumeixin més responsabilitat, sobretot pel que fa als materials que fan servir, als residus que desprenen i al reciclatge un cop acaba la vida útil de la roba”, avança l’experta en propietat industrial Cristina Mesa. Tot i que el contingut exacte d’aquesta nova eina encara no està definit completament, en la proposta se n’esbossen les línies principals.
La idea és que aquest certificat digital, que des del 2030 serà obligatori en tota la roba que es comercialitzi al mercat europeu, inclogui un identificador únic que permeti seguir la traçabilitat de l’origen del producte. “Això contribuirà a eliminar l’explotació laboral que, malauradament, moltes vegades hi ha darrere de la roba que s’importa des de països no comunitaris”, sosté Mesa. El codi també incorporarà informació relacionada amb la manera de mantenir la roba, d’arreglar-la i, si és el cas, de reciclar-la, per garantir-ne una durabilitat òptima i minimitzar l’impacte en el medi ambient. A més, recollirà les dades del fabricant, de l’importador i de qualsevol altre intermediari que intervingui en la comercialització.
Tota la informació, al mòbil.
Encara es desconeix quina tecnologia concreta s’incorporarà a les etiquetes, però les alternatives principals passen per un codi QR, una etiqueta RFID o un xip NFC. Només caldrà escanejar-les amb el telèfon mòbil per a accedir a tota la informació, que s’emmagatzemarà al núvol mitjançant un proveïdor extern. D’aquesta manera, s’assegurarà que cada fase de la cadena de valor de la roba compleixi els estàndards de sostenibilitat que estableix la llei. La idea és conèixer l’origen de la roba, aportar més transparència al comprador –amb indicadors vinculats a la sostenibilitat, com les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle–, evitar les falsificacions i potenciar que la indústria comercialitzi productes més duradors, renovables, ecològics i fàcils de cuidar.
D’entrada, la idea agrada al sector. “Però encara hi ha moltes incògnites i temem que s’estigui legislant a cegues”, lamenta el president de l’Associació Nacional del Comerç Tèxtil (Acotex), Eduardo Zamácola. Per seguir la traçabilitat d’una peça de roba cal adherir informació de manera permanent, i això requereix un enregistrament de dades continu. “Qui se n’encarregarà? Quina tecnologia cal? Com s’hi accedeix? Qui vigilarà que tot el contingut que es grava és l’adequat i el correcte?”, es pregunta Zamácola.
És la solució definitiva?
Una altra de les grans incògnites és si aquest passaport pot ajudar a reduir la petjada de carboni en la fabricació de la roba. Des d’Acotex expliquen que hi ha dos mètodes per a mitigar la contaminació tèxtil. Un fa servir la màxima quantitat possible de materials orgànics. I l’altra solució és deixar d’envair el mercat amb milers i milers de peces. “El que busquen moltes marques tenir la màxima rotació possible: que el consumidor es compri un jersei, se’l posi tres mesos i després se’n compri un altre. El gran problema que tenim no és per la manca de qualitat de la roba, sinó perquè l’ús que li donem és baix. No sé si el passaport ajudarà a reduir-ho”, reconeix Zamácola. Sí que pot servir per a conscienciar els consumidors. Però això implica un canvi cultural. “Encara hi ha poca gent disposada a pagar més pel fet que la peça estigui elaborada amb materials més respectuosos amb el planeta”, assenyala.
La presidenta de l’Associació Retail Tèxtil Espanya (ARTE), Ana López-Casero, coincideix que és necessari que les noves normatives “siguin realistes i s’adaptin als temps, els requisits i les possibles limitacions, de manera que es garanteixi la competitivitat del sector”. A parer seu, l’etiquetatge digital és una eina útil i complementa el format tradicional, que encara és essencial en els consumidors que tenen menys habilitats digitals. “Per això, com en totes les transformacions, fa falta temps, esforç i inversió”, afegeix. Aquí rau un altre dels interrogants del passaport: el cost.
En general, el preu és el reclam principal a l’hora de decantar-se per una peça de roba o per una altra. El consumidor reclama descomptes continus i el passaport comporta una sèrie de despeses que, segons adverteix Acotex, acabaran repercutint als clients. “Tot aquest procés relacionat amb la sostenibilitat de la roba és molt més car que l’actual model de fast fashion, i cal pagar-lo”, argumenten. Així, és molt probable que a mitjà termini es visqui un boom amb els teixits orgànics. “Aquesta demanda incrementarà l’ús d’aquests materials i, per tant, pujaran els preus, cosa que es traslladarà a la venda final”, augura Zamácola.
- Més duradora. Promoure roba de qualitat i que la puguem fer servir durant més temps és una prioritat. De mitjana, cada persona llença a Europa 11 quilos de tèxtils a l’any.
- Teixits més bons. Per aconseguir que, el 2030, el 100% dels materials que s’usen en la roba siguin més sostenibles, els fabricants han redoblat l’aposta per teixits que substitueixen els convencionals. Augmenta l’ús de materials reciclats, fibres orgàniques o d’origen controlat.
- Reciclables. L’objectiu és augmentar el contingut reciclat de la roba, perquè els seus materials tornin a la cadena de consum. Això suposa fer servir més teixits d’un sol material, molt més fàcils de reciclar. Així es redueix la petjada de carboni.
- Lliures de tòxics. Per protegir la salut de treballadors i consumidors i afavorir la circularitat de la roba, es tractarà de substituir o de mitigar la presència de substàncies químiques.
- Producció ètica. Les empreses hauran de complir per llei una directiva europea de diligència per a assegurar-se que respecten els drets laborals, humans i d’igualtat. La roba fabricada amb treball forçós o infantil es prohibirà en territori europeu.
Roba més duradora (i reciclable).
El passaport també inclourà el preu de venda de la peça de roba suggerit pel fabricant i instruccions per a allargar l’ús de la roba. Aquí les empreses tenen molt a dir, perquè hauran de vetllar per la vida final de la roba, des del disseny fins a fer tot els possibles perquè es pugui reciclar. Perquè duri més, “els fabricants hauran de fer un esforç per augmentar la qualitat dels seus productes, amb teixits més resistents, més bon funcionament de costures i cremalleres i més solidesa en els tints”, avança l’advocada Cristina Mesa.
Reduir els residus tèxtils és un altre dels grans objectius. Les empreses estaran obligades a cobrir els costos de gestió dels seus excedents mitjançant un sistema basat en la responsabilitat ampliada del productor, que ja es fa servir en altres sectors. Amb aquesta finalitat, les marques faran una aportació econòmica, que es fixarà segons el compliment ambiental dels seus productes tèxtils. Com que aquest mecanisme prohibirà la destrucció de l’estoc sobrant, ja no només es promourà el reciclatge, sinó que les marques s’animaran a vendre la seva roba de segona mà. “La traçabilitat que ofereix el passaport donarà confiança als consumidors. Els assegurarà que la roba que compren de segona mà realment prové de la marca que s’hi indica”, avança Mesa.
Què passa amb els compradors?
Els consumidors ocupen un lloc central perquè la circularitat de la roba sigui una realitat. El fet que, mitjançant el passaport digital, s’accedeixi a tanta informació, afavoreix que el ciutadà pugui prendre decisions encertades. “Amb aquesta eina, serà molt més complicat enganyar el client sobre l’impacte ambiental o l’origen de la roba. Aquesta informació els permetrà adoptar decisions de compra fonamentades i discernir entre les diferents empreses, amb la possibilitat de triar les que més s’acostin als seus valors”, explica Mesa.
A més a més, com que el passaport digital inclourà instruccions sobre la cura, la reparació i el reciclatge de cada peça de roba, el consumidor ocuparà un lloc fonamental en el moviment sostenible. Cristina Mesa veu “altament probable” que aquesta iniciativa modifiqui els hàbits de compra, perquè promourà una sensibilització amb la sostenibilitat i el compromís ètic dels productes. No serà fàcil, perquè la mentalitat fast fashion està instaurada en molts clients que prioritzen la renovació freqüent de l’armari amb la compra de roba de segona mà o de productes amb més qualitat i més duradors.
D’altra banda, la dissenyadora i fundadora de la consultoria Slow Fashion Next, Gema Gómez, opina que el passaport tindrà un paper important per a avançar cap a un nou model de negoci. “Quan dissenyem una peça de roba, hem d’estar segurs que no contaminem el medi ambient. I que, si fem servir algun material nou, contribueixi a regenerar tant els ecosistemes ecològics com els socials. És aquí cap a on hem d’anar”, recalca.