Un de cada tres càmpings visitats suspèn per deficiències en accessibilitat i seguretat
Les tendes de campanya i els bungalous desplacen estiu rere estiu les estrelles dels hotels. El contacte continu amb la naturalesa i l’estalvi que, a priori, comporta allotjar-se en aquestes instal.lacions són els principals motius pels quals el càmping s’ha convertit en una opció cada vegada més buscada pels espanyols. I és que les tendes de campanya tenen tirada: al nostre país, cada any prop de sis milions de turistes dormen sota el seu sostre. A Espanya hi ha més de 1.168 establiments dedicats al càmping i el caravàning. Amb la finalitat d’analitzar els càmpings del país i conèixer en quin estat es troben, EROSKI CONSUMER n’ha visitat 100 de 18 províncies: 10 a Barcelona i Madrid; 7 a Alacant, Astúries, Cantàbria i València; 6 a Màlaga, Múrcia, Navarra i Sevilla; 5 a la Corunya, Granada i Guipúscoa; 4 a Saragossa; 3 a Biscaia; i 2 a Valladolid, Còrdova i Vitòria. Més de la meitat (61) del total de càmpings estudiats estaven catalogats com de 2a categoria, 24 eren de 1a i els 15 restants s’engloben dins dels càmpings de 3a categoria. En primer lloc, es va contactar amb els responsables de cada un per preguntar-los sobre les característiques més importants de cada instal.lació i, posteriorment, els tècnics de la revista -fent-se passar per clients ficticis que desitjaven veure les instal.lacions- van visitar els càmpings. Durant el recorregut es va comprovar l’estat de manteniment de la instal.lació, l’accessibilitat i la seguretat, la dotació de mesures d’atenció sanitària o d’un altre tipus d’equipament i serveis i també la informació que es proporciona als usuaris. A més, s’han estudiat les diferents tarifes que aquests càmpings apliquen en temporada alta.
La primera conclusió que es desprèn és que una de cada tres instal.lacions (proporció semblant a l’obtinguda el 2007, quan es va fer un estudi similar) suspèn l’examen a causa de les fallades, especialment greus, localitzades en els capítols d’accessibilitat per a persones discapacitades i per certes mancances presents en la seguretat dels recintes i en els serveis que ofereixen. La resta de notes no són gaire diferents: aproven amb un “acceptable” el terç dels càmpings visitats i el mateix ocorre amb els que obtenen notes d’entre “bé” (31 instal.lacions) i solament 3 càmpings del centenar visitats obtenen un “molt bé”. Per tipus de càmping, la tendència és que mentre que els càmpings de 1a categoria superen amb un “bé” la nota mitjana, els de 2a categoria registren un “acceptable” i els de 3a directament suspenen l’examen de la revista (“regular”). Per províncies, també trobem detalls significatius ja que, mentre que els visitats a Còrdova, Navarra, València i Valladolid aproven l’examen de la revista amb un satisfactori “bé”, la meitat de la resta de províncies estudiades no supera el mediocre “acceptable” i fins i tot n’hi ha que ni tan sols aproven l’examen, tal com passa a la Corunya, Astúries, Múrcia, Sevilla i Saragossa.
/imgs/20110701/tema4.jpg
Localització: el càmping ha d’estar perfectament senyalitzat perquè l’acampador no faci tombs innecessaris per tractar de trobar-lo. Així mateix, i una vegada dins del càmping, convé que tots els equipaments i serveis estiguin indicats perquè l’usuari no es perdi buscant els banys, la piscina, la recepció o el supermercat.- Seguretat: tot el recinte de les instal.lacions ha d’estar tancat i ha de disposar de serveis de seguretat. Així mateix, hem de comprovar que es trobi situat en un terreny segur (res de terraplens, rambles, lleres de riu seques o espais propers a zones de poca salubritat). A més, la seguretat passa per tenir un bon pla d’actuació en cas d’emergència.
- Professionalitat: el personal que atén el càmping ha de ser professional i estar disponible per a atendre les necessitats i els problemes que puguin sorgir a l’acampador en el seu allotjament. Quan arribi l’acampador, l’ideal seria que li expliquessin tot allò referent a la programació i els horaris dels serveis i les activitats, les localitzacions, què cal fer en cas d’emergència, les normes que s’han de complir dins del càmping o els possibles pagaments extres (aparcament, servei de bugaderia…).
- Netedat: les zones d’acampada han d’estar perfectament condicionades, netes i, si pot ser, amb prou zones d’ombra per als dies de més calor. Higiene i bon estat de conservació que es mantindrà als banys, la piscina, les zones esportives, els safareigs de roba i les piques dels plats o a les instal.lacions interiors (bar, restaurant, saló social, recepció, supermercat…).
- Assistència sanitària: almenys una farmaciola d’emergència és el mínim que hauria de tenir qualsevol càmping. D’aquesta forma es podran atendre les lesions més lleus sense haver d’acudir, si no és necessari, a un centre hospitalari.
- Reclamacions: si l’estada no ha sortit com un s’esperava, el càmping haurà de tenir a disposició del client un llibre de reclamacions, igual com fulls de suggeriments.
Informació: millor en els de 1a 1ª
Com a punt de partida de la investigació, els tècnics de la revista es van disposar a comprovar si era difícil trobar el càmping al qual es dirigien. El resultat va ser satisfactori: en 80 dels 100 càmpings es va arribar a la destinació sense cap problema.
Els càmpings solen oferir, en la mateixa porta d’entrada o d’accés, informació a l’usuari. Però només la meitat de les vegades els tècnics van poder veure les tarifes exposades i en la mateixa proporció es detallaven les normes que s’exigien als acampadors, igual com les dates d’obertura i tancament de la temporada d’aquesta instal.lació. Una vegada a dins, el tècnic de la revista es dirigia a la recepció, present en tots els càmpings excepte en dos casos en què es feia servir el bar del càmping per a aquesta finalitat. La mitjana d’hores d’obertura d’aquestes recepcions no supera les 12 hores al dia. La primera impressió de les instal.lacions és important, però igual de capital és que l’acampador rebi un bon tracte per part dels recepcionistes: un fet que va resultar satisfactori en tots els càmpings analitzats. Així mateix, resulta aconsellable que el càmping ofereixi en un primer moment un plànol o mapa on se situïn els diferents serveis perquè l’usuari no es desorienti, cosa que només es va poder observar en 52 instal.lacions de les 100 visitades.
Els turistes que vénen al nostre país de vacances són sovint estrangers, per això és recomanable que els cartells o senyals s’ofereixin en diversos idiomes. Els cartells estan en castellà en tots els establiments visitats, però en canvi solament 65 ofereixen la informació en més idiomes. En línies generals, la informació més completa s’ofereix en els càmpings visitats a Valladolid (“molt bé”) i Múrcia, Madrid, Guipúscoa, Còrdova, Barcelona i Alacant (comparteixen un “bé”).
Bona part de la satisfacció dels clients d’un càmping depèn de l’equipament i els serveis que ofereix. Una de les conclusions de la investigació és que aquest capítol necessita millores importants, ja que la valoració global que es mereix no escapa de l'”acceptable”. No obstant això, la millor oferta d’equipaments es va observar als recintes analitzats a Àlaba, Alacant, Barcelona, Còrdova, València i Valladolid (“bé”), al contrari que a la Corunya, Sevilla i Múrcia (els dos primers comparteixen un “regular”, mentre que els càmpings murcians suspenen amb un “malament”). Per categories, les notes oscil.len entre el “bé” amb què es reconeix el treball dels càmpings de 1a categoria, l'”acceptable” dels de 2a i el suspens (“regular”) atorgat a aquells que s’engloben en la 3a categoria. Molta gent aprofita aquests dies de vacances per a practicar esport. La nostra visita va deixar palès que els càmpings no sempre disposen d’instal.lacions per a fer-ho: tan sols al voltant d’una vintena d’espais compten amb terreny per a la pràctica de futbol, de bàsquet o de futbol sala; en només 33 instal.lacions hi havia pistes polivalents per a diversos esports; únicament 27 càmpings tenien pistes de tennis; i solament 7 instal.lacions comptaven amb el seu propi gimnàs. No ocorre el mateix amb les piscines. I és que solament un de cada quatre càmpings no en tenien ni tan sols una.
Un altre aspecte molt valorat, especialment per les famílies amb fills, és que els càmpings tinguin zones de jocs infantils: pràcticament la totalitat dels càmpings visitats (85 del centenar analitzats) en tenen en bon estat de manteniment.
En l’apartat d’hostaleria i restauració, tret d’un exemple a Múrcia, la resta de càmpings analitzats disposen almenys d’un bar, vuit de cada deu tenen supermercat i tres de cada quatre compten amb un restaurant (el preu mitjà del menú del dia són 10 euros). El bar va ser parada obligatòria durant aquesta visita, tot i que 11 estaven tancats perquè encara no havia començat la temporada. En la majoria de casos la netedat era correcta en la cafeteria, encara que en 33 d’aquests no s’ofereix la llista de preus a l’usuari i en 21 instal.lacions apareix però pràcticament no es veu.
Trobar-se enmig del camp no ha d’estar renyit amb les noves tecnologies. Una mica més de la meitat dels càmpings ofereix una zona amb ordinadors on es pot navegar per la xarxa. Si un prefereix utilitzar el seu propi ordinador, en gairebé nou de cada deu s’ha habilitat una zona Wi-Fi. A la cua de la innovació es troben 14 càmpings, la meitat dels quals de 2a categoria, cinc més de 3a i, curiosament, dos de primer nivell. En cap d’aquests no hi ha possibilitat d’accedir a Internet per mitjà de Wi-Fi ni hi ha zona d’ordinadors.
Metge? No, tan sols farmaciola
Davant de qualsevol problema de salut ningú no dubta a anar a un centre hospitalari, però si l’allotjament on ens trobem disposa de servei mèdic, molt millor. Una bona assistència mèdica diu molt de la instal.lació on estiguem acampats, cosa que no es compleix en dues instal.lacions (les dues, de 3a categoria) que, per no tenir, no tenen ni una senzilla farmaciola. De la resta, només vuit càmpings ofereixen un servei mèdic (la meitat són de 1a categoria i l’altra meitat de 2a), 15 compten amb una infermeria totalment condicionada i 30 ofereixen una sala per a practicar cures d’emergència. El més cridaner és que la majoria de les instal.lacions (89) disposa únicament d’una farmaciola de primers auxilis. Curiosament, la millor dotació sanitària es va localitzar en càmpings de 2a categoria.
Quant a la seguretat d’aquestes instal.lacions, el primer que un pensa és que el càmping no estigui situat en zones, com ara lleres de rius, que puguin ser perilloses per als acampadors, cosa que es compleix en tots els casos en les localitzacions estudiades. Però la seguretat també l’ofereixen l’interior del càmping i altres mesures disposades per a garantir la tranquil.litat dels usuaris. En aquest sentit, el 88% disposen d’un pla d’emergència, un altre 6% ha pensat en això alguna vegada però no ho ha materialitzat per escrit i un altre 6% ni tan sols en disposa. Aquests últims consideren que “no és necessari”. De les instal.lacions que sí que tenen un pla d’emergència, més de tres de cada quatre asseguren que revisen aquest projecte de seguretat cada any, un 18% prefereix fer-ho a començament de temporada i un 3% considera que és suficient cada dos anys. De res serviria comptar amb aquest pla d’emergència si el personal que treballa en el càmping no està instruït en matèria de prevenció i seguretat en cas d’accident. En aquest cas, els resultats són optimistes, ja que els treballadors de pràcticament tots els càmpings (menys quatre de 2a categoria) asseguren saber què cal fer en cas de perill per als acampadors. No obstant això, en l’últim any només un de cada quatre va efectuar un simulacre d’emergència (14 dels quals eren de 2a categoria, 9 de 1a categoria i 1 més de 3a) i cap dels analitzats era de Còrdova, Guipúscoa, Sevilla, Biscaia o Saragossa.
Durant la visita, els col.laboradors van observar com tan sols en un 3% dels càmpings analitzats (dos de la Corunya i un de Múrcia) no es disposa de cap sistema de seguretat: ni vigilants ni càmeres de seguretat; mentre que dels que sí que en tenen, 44 ofereixen tant vigilants com videovigilància. A més, en més de la meitat dels espais visitats es van veure senyals de trànsit per a moderar la velocitat dins del càmping (la majoria d’aquests situava en 10 km/h la velocitat màxima permesa en tot el recinte) i preses d’electricitat de les parcel.les protegides (excepte en un cas de Barcelona i un altre de Múrcia).
Accessibles per a tothom, així haurien de ser els càmpings però en realitat no ho són: dels 100 visitats per EROSKI CONSUMER 40 no estan adaptats, 31 només han pensat en les persones discapacitades a l’hora de fer més accessibles els banys i només quatre han adaptat la zona del restaurant, la recepció o la piscina. Dels 100 càmpings analitzats, 25 instal.lacions sí que disposen de totes les instal.lacions adaptades per a rebre acampadors que sofreixin algun tipus de discapacitat física (especialment en els dos visitats a Valladolid). Si la realitat per a les persones en cadira de rodes és poc satisfactòria, la situació és pitjor per als invidents: cap càmping està preparat per a les persones amb problemes de visió.
La conclusió final és que en el capítol de l’accessibilitat no importa la categoria del càmping. Del centenar d’espais visitats per la revista, els de 1a categoria no aconsegueixen més que un “regular” de nota mitjana en accessibilitat i les altres dues categories comparteixen valoració (“malament”).
- Càmping “de luxe”. A l’entrada mostraran un cartell amb quatre tendes-triangles que indiquen la categoria. Les parcel.les disposen d’electricitat i aigua calenta en tots els serveis sanitaris generals i en totes les dutxes, a més d’oferir un servei de custòdia i caixes fortes individuals.
- Càmping de 1a. Placa distintiva de tres tendes-triangles. Disposen de telèfon en cabines individuals, aigua calenta en tots els serveis sanitaris generals i en el 50% de les dutxes i caixes fortes individuals. L’electricitat arribarà a un 50%-75% de les parcel.les i els serveis addicionals no es troben molt lluny de la categoria anterior.
- Càmping de 2a. Placa distintiva amb dues tendes-triangles. La principal diferència amb l’anterior és la ubicació, en general una mica més allunyada del “millor lloc”, però la resta dels serveis és gairebé equiparable.
- Càmping de 3a. Placa d’una tenda-triangle. En aspectes com el nombre de banys, les característiques del sòl i la superfície entre acampadors solen ser una mica inferiors als de 2a categoria.
Els més nets, els de 1a i 2a, i taules comparatives
Un càmping pot ser segur, barat, accessible o amb bons serveis i equipaments, però no serveix de res si les instal.lacions no es troben en un estat òptim de conservació i la neteja brilla per la seva absència. En aquest apartat, no hi ha diferències entre els càmpings de 1a i 2a categoria, la netedat en tots dos casos s’ha valorat amb un “molt bé”), i els de la categoria més baixa, que es conformen amb un correcte “bé”.
Si s’examina l’estat dels serveis de què disposa el càmping, només en quatre d’aquests el bar es trobava mancat d’higiene, igual com passava als banys de dos càmpings de Sevilla i la Corunya i un altre més a Madrid. Finalment, la zona infantil de la meitat de les instal.lacions visitades a Saragossa i un de cada quatre de la Corunya estava realment bruta. Els safareigs i les piques estan en bones condicions en pràcticament tots els càmpings analitzats. Encara que destaca negativament la nul.la netedat observada en un càmping situat a la Corunya.
Una bona eina per a poder mantenir aquests espais més nets és disposar de contenidors de reciclatge per als acampadors. En gairebé tots els càmpings visitats hi havia contenidors per a dipositar-hi les escombraries orgàniques, encara que hi havia disparitats en la dotació de la resta de contenidors: un 65% tenen contenidors per al paper i per al plàstic, un 78% en tenen per a recipients de vidre i en un 69% n’hi ha per a dipositar-hi piles que més tard es reutilitzaran.
El càmping s’ha convertit en una alternativa d’allotjament per a passar uns dies a l’aire lliure i a un preu més econòmic. Aquesta és, almenys, la creença popular. Per comprovar-ho i amb la finalitat de comparar preus, EROSKI CONSUMER ha consultat les tarifes per a dos supòsits: un matrimoni amb un fill que vol allotjar-se amb la seva tenda de campanya familiar durant la primera quinzena d’agost (temporada alta) i el segon supòsit, la mateixa família però en comptes d’allotjar-se en una tenda ho fan en una caravana.
Pràcticament no hi ha diferències de preu entre els dos supòsits: 460 euros en cas d’utilitzar una tenda familiar i 464 per a la pernocta en caravana. Així, el cost mitjà, independentment de l’element d’acampada, se situa en els 462 euros; un 22% més car en relació a les conclusions de l’estudi de 2007, quan l’IPC en aquests anys ha augmentat una mica més d’un 9%. Per sobre d’aquest preu mitjà es troben els càmpings localitzats a Biscaia, Valladolid, Màlaga, Guipúscoa, Cantàbria i Barcelona (el preu mitjà dels quals és el més onerós de l’estudi), mentre que les instal.lacions visitades a la resta de províncies són més econòmiques, especialment els càmpings visitats a Sevilla.
A més de pagar el preu per l’estada, en alguns càmpings s’ha d’abonar una quantitat determinada per fer servir algunes instal.lacions o determinats serveis; dels 91 càmpings que disposen de rentadora automàtica, un centre ofereix el rentat gratis mentre que en la resta el desemborsament està entre 1 i 6 euros. El mateix passa amb l’assecadora automàtica (disponible en 61 càmpings): un no cobra res per usar-la i en els altres el preu oscil.la entre els 0,20 cèntims d’euro i els 6 euros. Una cosa curiosa és que cobrin per una dutxa d’aigua calenta: això passa en sis dels 100 càmpings visitats, on cal fer un desemborsament que varia entre els 0,5 cèntims d’euro i els 4 euros.