Quan menjar de manera saludable se’ns escapa de la mà

Ortorèxia. Quan menjar de manera saludable se’ns escapa de la mà

Tot comença amb un bon propòsit: menjar de manera saludable. És la mateixa decisió que prenen cada dia moltes persones que volen portar una nutrició beneficiosa per a la salut. Es redueix la ingesta d’aquells aliments menys recomanables, com ara la brioixeria industrial o determinats aliments ultraprocessats alts en greixos saturats, sal o sucres, i s’augmenta la de fruita fresca, verdura, fruita seca i, en general, productes frescos cuinats de manera saludable (al vapor, a la planxa, a la papillota…). Els problemes sorgeixen quan aquesta decisió es torna massa rígida i passa de ser un propòsit per menjar bé a una obsessió per ingerir només el que compleix unes normes massa restrictives. És l’ortorèxia nerviosa, simplificada en moltes ocasions com a ortorèxia sense més.

No és la quantitat, sinó la “qualitat”

El terme ortorèxia nerviosa va sorgir fa relativament poc. L’any 2000 el va utilitzar el metge Steven Bratman al llibre Health Food Junkies (Els ionquis del menjar sa), en què repassa algunes de les tendències en nutrició més de moda en aquella època, com ara la dieta crudivegana o l’ovolactovegetariana. Bratman va definir l’ortorèxia com una fixació pel menjar sa que porta qui la pateix a obsessionar-se per menjar de manera saludable, fins al punt d’evitar inflexiblement els aliments que la mateixa persona considera poc sans. I aquesta és la clau: cada persona defineix, des de la seva perspectiva, què és saludable i quins aliments (o nutrients concrets) decideix excloure. Fins i tot desenvolupa creences irreals associades al menjar.

Aquest tipus de perfil és el que es troben nutricionistes i psicòlegs diàriament a les consultes. Els pacients reconeixen que s’alimenten exclusivament de productes principalment orgànics, ecològics i amb determinades exigències d’higiene i d’elaboració. Acostumen a excloure tots els aliments ultraprocessats, els que no han cuinat a casa i, fins i tot, tot allò que no prové del seu hort o granja per por de morir “enverinats” pels pesticides, pels metalls pesants o qualsevol altre element que considerin perillós. Les persones que pateixen aquest trastorn presenten alguns trets de personalitat semblants als de les persones que pateixen anorèxia. “La diferència principal és que no se centren en la quantitat de l’aliment, sinó en la qualitat. A més, no acostumen a obsessionar-se pel pes ni tampoc presenten una distorsió de l’aspecte físic”, assenyala la psicòloga María Rojas Marcos, especialitzada en trastorns de la conducta alimentària (TCA).

Manca de criteri unànime

Malgrat que molts psicòlegs i nutricionistes parlen obertament de l’ortorèxia, el Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-5), la guia oficial que determina què és trastorn d’índole psicològica i què no ho és, encara no reconeix l’ortorèxia com un trastorn de la conducta alimentària. Ni tan sols en la cinquena edició, la més recent, publicada el 2016.

El principal escull és la manca d’un barem únic i acceptat globalment per tota la comunitat científica. Inicialment, Bratman va establir un qüestionari amb 10 punts per determinar que hi havia ortorèxia nerviosa, com ara dedicar més de tres hores a pensar en els aliments i la manera de cuinar-los, sentir-se superior a les persones amb hàbits alimentaris diferents o seguir la dieta de manera estricta i restringir de manera fèrria uns determinats aliments. Poc després, un grup de psicòlegs italians va desenvolupar un altre qüestionari amb 15 punts que, a hores d’ara, encara és l’eina que més es fa servir per determinar si hi ha ortorèxia nerviosa o no, l’ORTO-15.

No obstant això, no hi ha unanimitat entre la comunitat de psicòlegs. Hi ha versions resumides, com l’ORTO-11, l’Eating Habits Questionnaire (Qüestionari d’hàbits alimentaris) i altres instruments de diagnòstic, com ara l’Escala Teruel, dissenyada a la Universitat de Saragossa pels professors Juan Ramón Barrada i María Roncero. Aquest qüestionari incideix, sobretot, en les conseqüències emocionals patològiques, per exemple, si el menjar genera insatisfacció, ansietat o estrès i el nivell de rigidesa a canviar d’hàbits alimentaris.

Tot i això, els investigadors espanyols conclouen que cal més rigor a l’hora de definir els instruments de mesura i reconeixen que en les mostres poblacionals que accepten fer els tests hi predominen clarament les dones. Aquesta dada, sovint passada per alt, pot conduir a l’error de creure que l’ortorèxia nerviosa es dona més entre les noies, i no és així.

L’efecte Instagram

La societat dona un pes enorme a la imatge, avui dia encara més, si és possible, amb l’ús i l’abús que fem de les xarxes socials. No només cal tenir bon aspecte, cal menjar de manera saludable i, a més, fer que sigui bonic. Concretament, a Instagram, perquè té un impacte visual molt gran i la proliferació de perfils plens de fotos d’aliments d’aspecte immaculat, pot tenir, segons els experts, part de responsabilitat en el creixement de la incidència dels casos d’ortorèxia nerviosa. Així ho assenyala un estudi de la Universitat de Londres del 2017, en què van participar 680 joves seguidors de perfils relacionats amb l’alimentació. Segons aquesta recerca, com més temps passen en aquesta xarxa social navegant per aquests tipus de continguts, més alt és el percentatge d’usuaris amb signes d’ortorèxia nerviosa segons el qüestionari ORTO-15. En canvi, a Twitter, com que es tracta d’una xarxa basada fonamentalment en paraules i no en imatges, la relació és molt petita. La prevalença d’ortorèxia nerviosa entre la població de l’estudi és del 49%, significativament més alta que entre la població general (<1%).

El perfil del pacient

De la mateixa manera que en altres trastorns de la conducta alimentària, en l’ortorèxia nerviosa acostumen a confluir-hi diversos factors. Com que és un trastorn molt recent i encara no està tipificat de manera clara i universal, és difícil saber amb exactitud el nombre de persones afectades. Malgrat que no hi ha estudis epidemiològics concloents, s’acostumen a repetir unes característiques determinades, com ara una tendència perfeccionista, uns trets obsessius concrets o, per exemple, persones que s’obliguen a mantenir el pes corporal sota control o a menjar de manera saludable, com ara models, actors o esportistes.

“Altres vegades, l’origen és una dieta prescrita en un moment puntual per a combatre alguna malaltia que requereixi un control nutricional determinat. Unes altres, simplement sorgeix del desig de seguir una dieta més saludable”, explica la doctora Iria Rodríguez, especialista en Endocrinologia i Nutrició. Com que no està relacionada ni amb una pèrdua de pes ni amb un índex de massa corporal determinat, no resulta fàcil distingir quan hi ha un problema. De fet, des de fora poden semblar persones que es cuiden molt i que tenen una força de voluntat molt gran per a no caure en les temptacions d’alguns aliments.

Per dins, la situació és molt diferent. “S’acompanya d’una rigidesa i inflexibilitat en la dieta que acaba provocant un deteriorament psicològic, que genera ansietat o estrès. Pot arribar a afectar el comportament social i, per exemple, acabar evitant menjar fora de casa”, adverteix la doctora Rodríguez. Aquesta restricció de determinats aliments tan estricta pot arribar a desencadenar altres patologies, com ara dèficits de vitamines i minerals, alteracions menstruals, osteoporosi i fins i tot desnutrició i pes baix. Moltes vegades, aquests símptomes són els senyals d’alarma que porten la persona a buscar ajuda professional. Especialment, la del dietista-nutricionista i la del psicòleg.

De la rigidesa al consell professional

Però com s’ensenya algú a menjar bé si està convençut que menja perfectament? El dietista Pablo Ojeda, membre de la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Obesitat (SEEDO), assenyala que el primer que treballa amb aquest tipus de pacients és la seva visió del menjar en termes de bo o dolent. “És freqüent trobar-se una persona absolutament inflexible que només menja bistecs a la planxa i amanides o només aliments bio, orgànics o poc processats. En això ha tingut molt a veure el real food. Com a concepte està molt bé, però portat a l’extrem és un moviment molt perillós, perquè converteix el menjar en una obsessió”, explica Ojeda.

Insisteix en la importància de prioritzar els aliments frescos, de cuinar bo i variat a casa, però sense perdre de vista el plaer del menjar i la importància de les interaccions socials. “Treballem el concepte de freqüència. Hi haurà aliments freqüents que aporten molt en termes nutricionals i que han de ser presents el 80%-85% del temps”, explica Ojeda. Per exemple, la fruita i la verdura, però també unes llenties estofades o un pollastre al forn. “Queda un 15% per als aliments més superflus, però que ben col·locats en el context general de la nostra alimentació ens permeten un equilibri emocional i una vida social normal. No hem d’oblidar que, en la nostra cultura,un esmorzar en família o una pizza amb els amics també és menjar”, assenyala el nutricionista.

Voler menjar bé i acabar malament

En l’última dècada ha augmentat l’interès per un estil de vida saludable. Ja no es tracta només d’evitar l’obesitat. Cal afinar en l’alimentació per sentir-se bé i guanyar salut, encara que de vegades es fa des de visions extremes i excloents. Aquesta porta la van obrir famoses com Miranda Kerr, Jessica Alba o Gwyneth Paltrow. Totes tenen un punt en comú: segueixen dietes aparentment saludables en què s’exclou algun grup d’aliments, ja siguin lactis, cereals, sucres o els d’origen animal.

Aquests missatges excloents calen especialment entre la població més jove. “Un estudi recent de la Universitat de Pisa ha evidenciat que més de la meitat dels joves analitzats corrien risc de desenvolupar aquest tipus de conductes obsessives amb el menjar sa”, assenyala la psicòloga Rojas Marcos. Els pares o companys de pis són els primers que detecten que alguna cosa no va bé quan s’excusen per no compartir taula o menjar amb la resta de la família, quan es cuinen els seus propis plats o renuncien a sortir perquè han d’anar a comprar o han de cuinar. “A una dieta cada vegada més restrictiva se sumen els sentiments de culpabilitat quan no compleixen el seu objectiu. A poc a poc s’hi obsessionen, eviten les reunions socials per no haver de donar explicacions per no menjar i acaben aïllant-se”, declara aquesta psicòloga.

Aquest autocontrol excessiu provoca molt d’estrès. A curt termini sorgeixen canvis d’humor i irritabilitat. Amb el temps, es pot convertir en ansietat o depressió. “A més, aquestes persones acostumen a desenvolupar un concepte de vàlua distorsionat en funció de si compleixen o no les seves pròpies normes”, apunta. La seva autoestima es torna fràgil i l’obsessió augmenta per complir les normes que ells s’autoimposen. Les interaccions personals que tenen acaben limitant-se i moltes persones acaben aïllades del seu entorn. En alguns casos, es pot arribar a donar la paradoxa que els perfils socials poden arribar a tenir milers de seguidors que admiren i ovacionen la seva pretesa dieta saludable.

Aprendre a relacionar-se amb el menjar

Des de la perspectiva d’aquestes persones, acudir a la consulta del professional, ja sigui el nutricionista o el psicòleg, suposa una certa derrota. Fins i tot, una capitulació davant les pressions del seu entorn més immediat, com ara pares, entrenadors o amics. “Són ells els que els fan veure que la seva rigidesa amb el menjar els suposa un obstacle per a socialitzar. No poden anar a menjar a molts llocs, se senten jutjats o poc entesos. Això augmenta els conflictes amb les persones amb qui conviuen”, explica Rojas Marcos. Quan cedeixen i accepten visitar un psicòleg, ho fan buscant eines per relaxar el conflicte, no perquè creguin que tenen un problema.

La psicòloga Rojas Marcos insisteix que “de l’ortorèxia se’n surt, però és més difícil de detectar i prevenir que altres trastorns de la conducta alimentària”. Com que no està tipificada com un trastorn i com que no hi ha un protocol únic a l’hora d’abordar l’ortorèxia nerviosa, no hi ha manera de saber ni la taxa de curació ni quina mitjana de temps cal per a recuperar-se. Cada psicòleg o cada nutricionista aplica les tècniques que creu més oportunes en cada cas. “L’objectiu és aconseguir un canvi d’hàbits i de perspectiva en l’alimentació. Per fer-ho, cal treballar des del principi amb el pacient i ajudar-lo a aconseguir una dieta equilibrada, amb hàbits realment saludables, sense extrems ni obsessions i promovent-ne la flexibilitat fins a provocar un canvi d’actitud que li permeti prendre consciència del que és realment important per al seu benestar i beneficiós per tenir un bon equilibri físic i mental”, aclareix la psicòloga.

María Rojas Marcos recalca la importància de treballar en conjunt amb un especialista en nutrició. “El pacient necessita un referent que li doni arguments sòlids i ben fonamentats per  a reintroduir en el menú progressivament els aliments eliminats”, explica. Iria Rodríguez coincideix que aquest trastorn té solució i afegeix la necessitat de treballar en la prevenció. “Es combat amb una educació nutricional des de fonts fiables, evitant aquestes informacions tan poc rigoroses que avui dia es difonen a través de les xarxes socials”, conclou. Perquè en l’era de la informació, la salut depèn més que mai de saber trobar les fonts adequades per a no creure falses veritats.