Malaltia de Lyme. M’ha picat una paparra!
La María va passar de treballar i criar la seva filla petita a acabar cada dos o tres dies al llit, sense a penes poder moure’s. L’agost de 2018, el seu cos va col·lapsar. “El meu estómac era foc i patia uns dolors molt forts. En una setmana vaig perdre uns set quilos, em queia el cabell i fins i tot asseguda estava dèbil”, recorda. Un any abans, en una excursió pel camp, la María es va recolzar en uns matolls i va notar una picada al braç. Va pensar que eren les mateixes plantes que punxaven, i amb la mà es va treure unes boles diminutes. Dos dies després, la picor persistia i a la pell li va aparèixer una marca amb forma de diana. “Vaig pensar que era una reacció al·lèrgica”, admet.
Va ser només el principi del que encara havia d’arribar: problemes cardíacs i digestius, molèsties a les articulacions, mals de cap, apatia, depressió… El metge va atribuir tots aquests símptomes a un quadre d’estrès. Les visites a la consulta es van succeir. També les proves de tota mena: ressonàncies, test de VIH, anàlisis de varicel·la… Fins que la María es va topar a internet amb un vídeo sobre la malaltia de Lyme i tot va començar a quadrar. Finalment, va contactar amb un centre especialitzat en aquesta patologia, on li van diagnosticar la infecció. “El meu cos estava descontrolat totalment i al Lyme se sumaven altres afeccions com candidiasis intestinal, intestí porós, Helicobacter pylori i el virus de la varicel·la, que també s’havia activat”, relata.
Com ella, milers de persones pateixen la malaltia de Lyme, una de les infeccions amb més incidència transmesa per paparres. I la seva progressió és imparable. En les dues últimes dècades, s’han confirmat més de 360.000 casos en territori europeu. Espanya tampoc no se’n lliura: les hospitalitzacions han augmentat un 191,8% entre el 2005 i el 2019, com demostra un estudi del Centre Nacional d’Epidemiologia de l’Institut de Salut Carles III. El document revela que aquesta incidència ha pujat a totes les comunitats autònomes excepte a Extremadura, amb Navarra, Catalunya, el País Basc i Múrcia al capdavant d’ingressos hospitalaris.
A més d’habitar en jardins, parcs, muntanyes o zones verdes de piscines, les paparres s’estan adaptant a viure fins i tot en platges, segons revela un estudi del 2021 i publicat a la revista Applied and Environmental Microbiology. Per a evitar possibles picades, és bo tenir al cap una sèrie de consells pràctics quan anem a la natura:
- Roba. Fer servir samarretes de màniga llarga i pantalons llargs. Porta roba de color clar, ja que així serà més fàcil comprovar si tenim alguna paparra a sobre.
- Calçat. Evitar les sandàlies o el calçat obert. Intentar fer servir sempre botes tancades amb mitjons.
- Pell. Utilitzar repel·lents específics per a insectes de venda en farmàcies. Aplicar-se’n tant a la roba com al cos, especialment darrere dels genolls, el coll i les axil·les.
- Mascotes. Als gossos, és convenient aplicar-los algun antiparasitari extern.
- En el camp. Evitar la zona central dels camins i el contacte amb la vegetació que els envolta. No seure a terra a les zones amb vegetació. Tenir present especialment els punts amb humitat alta, sobretot, les àrees que estiguin al costat de cursos d’aigua o zones entollades, ja que és on sol anar el bestiar.
- En platges i piscines. Evitar tombar-se directament a la sorra o a la gespa. Millor fer-ho sobre una tovallola. Espolsar bé la tovallola quan s’acabi el dia i, si pot ser, rentar-la a més de 30 °C . Tampoc no ens hem d’acostar a arbustos i plantes pròximes.
Més picades que mai?
Hi ha diverses raons que expliquen aquest increment d’hospitalitzacions en determinats territoris. “La majoria de les regions que tenen més incidència disposen des de fa temps d’un sistema de vigilància i protocols per a la detecció de la malaltia de Lyme”, explica Rosa Estévez, una de les autores de l’informe. És a dir, es detecta abans perquè hi ha més coneixement mèdic (i més bo) i més conscienciació sobre una patologia que ha passat gairebé desapercebuda durant anys.
El fet que es diagnostiquin més casos al nord que al sud també té la seva lògica. “En aquestes zones conviuen una gran quantitat d’espècies reservòries [fauna silvestre, fonamentalment mamífers o ocells] en boscos i hi ha la climatologia propícia perquè les paparres s’infectin i disseminin la malaltia entre les poblacions animals”, afegeix aquesta especialista en zoonosi. Estévez hi aporta un últim argument: en aquests llocs hi ha més activitat agropecuària i forestal, per això augmenten les possibilitats de transmetre la patologia als humans.
Distribució territorial d’hospitalitzats. Període 2017-2019.
Els últims 15 anys, els casos d’hospitalitzacions per malaltia de Lyme han augmentat a Espanya progressivament. Els colors indiquen les hospitalitzacions per 100.000 habitants entre 2017-2019. Els percentatges mostren l’increment en les hospitalitzacions respecte del període de 2005-2007.
Què hi ha darrere de l’augment de casos
El Centre Europeu per al Control de Malalties actualitza cada cert temps la distribució geogràfica d’aquests aràcnids al continent i ha confirmat que els últims anys s’han expandit per molts països. Darrere d’això hi ha el canvi climàtic, molt vinculat a la destrucció d’ecosistemes i d’hàbitats naturals. Si es redueixen determinats territoris, tots els animals, humans i patògens se circumscriuen a una àrea més petita, per tant creixen els contactes entre ells i es multiplica la transmissió de malalties.
Els experts són unànimes: un dels impactes principals de la globalització i de la crisi climàtica serà l’augment i la translació de vectors –com paparres i mosquits– que contagien determinats patògens. “Els petits canvis de temperatura permetran que es propagui. Amb la calor, troben oportunitats per a sobreviure i estendre’s”, assenyala el professor de veterinària de la Universitat de Saragossa, Juan José Badiola.
L’escalfament global equival a hiverns més suaus; això amplia els períodes de reproducció d’aquest paràsit, que té una activitat més gran els mesos càlids. A la primavera, a més, aquests aràcnids solen proliferar perquè hi ha més vegetació al camp i als entorns rurals. Des d’aquí poden arribar amb facilitat a la ciutat per mitjà de les mascotes o de les persones.
“La calor afavoreix les migracions d’algunes espècies d’ocells procedents d’Àfrica, que transporten les paparres per Europa”, prossegueix Badiola. Quan arriben a territori europeu, els paràsits s’allotgen sobretot en cérvols, senglars i fauna silvestre, i s’expandeixen per la muntanya.
També influeixen altres factors com el turisme, la ramaderia i comportaments humans determinats, entre aquests, menys vigilància de boscos i de zones verdes. Sempre que l’agent trobi unes circumstàncies propícies per a multiplicar-se i mamífers o ocells susceptibles per a alimentar-se de la seva sang, intentarà instal·lar-se en aquest hàbitat.
Perquè les paparres puguin transmetre els patògens que porten a l’interior, necessiten estar agafades a la pell un temps generalment superior a les 24 hores. Per això és crucial detectar la picada i treure el paràsit com més aviat millor.
- Fan mal? No. Les seves picades no fan mal i, de vegades, les paparres adherides ni es veuen. Moltes persones les confonen amb bony o una piga.
- Es veuen marques a la pell? No sempre. És habitual trobar una taca vermella a la pell amb forma de diana, però de vegades no apareix. Les lesions cutànies més extenses, com la cel·lulitis o les úlceres necròtiques, són menys freqüents i poden requerir tractament local.
- Llavors, com sé que m’han picat? Es recomana examinar amb cura tot el cos quan finalitzem la jornada al camp. Cal inspeccionar bé la pell, sobretot en el cas dels nens, i mirar bé axil·les, engonals, cabells, darrere dels genolls, per dins i fora de les orelles, dins del melic i al voltant de la cintura. Les paparres prefereixen els llocs calents i humits del cos, i solen refugiar-se en els plecs cutanis.
- Com es fa aquesta inspecció? Podem aprofitar el moment de la dutxa i, si cal, fer servir miralls per poder veure bé totes les parts del cos. Tampoc no ens hem d’oblidar de revisar bé les mascotes.
- Un últim consell. És recomanable rentar la roba que hem fet servir aquell dia amb aigua calenta per a assegurar-nos que no hi quedi cap paparra adherida.
Quines infeccions transmeten
L’habitual és que les picades de paparres afectin, sobretot, la fauna. De fet, no totes contagien malalties ni piquen humans. A la península Ibèrica a penes hi ha cinc gèneres d’aquests paràsits que sí que ho fan: les de tipus Ixodes, Haemaphysalis Dermacentor, Rhipicephalus i Hyalomma. Un dels motius pels quals la nostra espècie està cada vegada més exposada als perills d’aquesta amenaça diminuta –algunes són tan petites com el cap d’una agulla– radica en les sobrecàrregues del sistema immunitari. “Les nostres defenses són menys eficients i això facilita que aquestes infeccions s’activin”, apunten a la Fundació Sos Lyme.
A Espanya, les malalties més freqüents que transmeten les paparres són infeccions com la febre botonosa, la malaltia de Lyme o la Debonel/Tibola. Altres de menys habituals són l’anaplasmosi humana o la babesiosi. A més, esporàdicament s’han descrit casos de tularèmia i la febre hemorràgica de Crimea-Congo. Gairebé totes aquestes patologies són de declaració obligatòria i, per tant, estan controlades per la Xarxa Nacional de Vigilància Epidemiològica. Ja fa sis anys que a aquesta llista no s’hi ha afegit cap altra malaltia, però no s’ha de baixar la guàrdia, ja que les paparres s’adapten a entorns nous.
En molts casos, la picada de paparra és indolora i pot passar desapercebuda. “És un paràsit perillós que transmet virus, bacteris, protozous, i fongs. Fins i tot s’ha comprovat que la síndrome d’alfa-gal, que és una al·lèrgia alimentària a la carn vermella, es contreu amb la picada d’una espècie concreta de paparra”, alerta Juan José Badiola.
Si t’han picat, has d’anar com més aviat millor al socorrista o a un lloc de primers auxilis perquè et retirin la paparra de manera adequada. Si no en trobes un, has de retirar el paràsit del cos al més aviat possible per a evitar possibles complicacions.
Què cal fer servir
Pinces de vora roma i punta fina.
Passos
- Subjectar-la al més a prop possible de la pell i estirar-la amb suavitat cap amunt.
- Una vegada l’hem extreta, és convenient conservar-la en un recipient amb paper humit. Així, si hi ha possibles complicacions, es pot enviar a les autoritats sanitàries perquè l’estudiïn.
- Netejar bé la ferida amb aigua i sabó o aplicar un antisèptic.
- En acabar, rentar-se bé les mans.
- Si després d’uns dies tenim febre o erupció cutània, hem d’acudir al metge.
La malaltia més comuna
La malaltia de Lyme és la patologia més comuna que es transmet a través d’aquests paràsits. Va ser el 1975 quan es va definir com a tal, després d’investigar un estrany (i elevat) nombre de casos d’artritis reumatoide infantil a la localitat d’Old Lyme (Estats Units). Els investigadors van concloure que la infecció s’havia contret a través del bacteri Borrelia burgdorferi, transmès per la picada d’una paparra.
Aquesta malaltia és present en uns 80 països arreu del món: a Europa té una incidència cada vegada més alta i el seu diagnòstic és complex, ja que algunes vegades la primera manifestació de la malaltia, que és la característica taca vermella a la pell amb forma de diana denominada Eritema migrans, ni tan sols apareix. El període d’incubació oscil·la entre 3 i 32 dies i els símptomes recorden un quadre gripal, amb mal de cap, dècimes de febre, molèsties a les articulacions i rigidesa de coll.
El retard en el diagnòstic és fatal. Si no es tracta amb antibiòtics en la primera fase, la infecció avança per l’organisme, amb una simptomatologia que es confon amb altres malalties, des de l’artritis fins a la depressió. Per això, molts pacients reben diagnòstics de síndrome de fatiga crònica, fibromiàlgia o esclerosi múltiple sense que els tractaments arribin a ser eficaços. Amb el pas del temps, la malaltia deriva en una síndrome d’infecció multisistèmica, que és com es coneix el Lyme crònic. Aquesta fase pot durar fins i tot anys i comporta des d’artritis persistent fins a problemes digestius, erupcions cutànies, meningitis, arrítmies, vertígens, migranyes, marejos, trastorns del son, confusió mental, descoordinació cognitiva i motora, fatiga severa… María González-Camino presideix l’Associació de Lyme Crònic d’Espanya (ALCI) i denuncia un altre estigma que pateixen aquests malalts. “Molts tenen símptomes psicològics que van a pitjor perquè molt sovint no se’ls creu”, lamenta.
L’any passat, la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica va reconèixer per primera vegada que aquesta infecció la poden transmetre les dones embarassades al fetus per mitjà de la placenta. És poc habitual, però pot passar. Tanmateix, si en la primera fase de la malaltia es tracta el pacient correctament amb els antibiòtics apropiats, “es cura en el 85% dels casos”, admet González-Camino.
Mariano Bueno
Metge especialitzat en la malaltia de Lyme
“La detecció tardana pot causar conseqüències greus”
Per què costa tant diagnosticar aquesta malaltia? Perquè els símptomes són molt similars als d’altres patologies. De fet, se’n diu “la gran imitadora” per la gran capacitat que té d’ocultar la veritable causa. A més, la prova més comuna per a detectar-la, el test ELISA, no sempre és necessari, sobretot en les primeres etapes de la malaltia. Si es fa massa aviat, pot donar un fals negatiu. Per a fer un diagnòstic correcte és tan important el coneixement dels símptomes i la clínica de la malaltia com unes proves analítiques adequades.
Quin tractament té? Si es detecta en la primera fase, l’habitual és que un tractament antibiòtic elimini el bacteri de l’organisme. Si s’ha cronificat, s’han de combinar diverses tècniques mèdiques prescrites de manera totalment personalitzada. Algunes són: cambra hiperbàrica, teràpia d’inducció iònica, hipertèrmia molecular, sèrums que activen el sistema immunitari… El tractament conclou amb analítiques i revisions mèdiques cada dos o tres mesos.
Què passa si no es tracta a temps? La detecció tardana pot causar conseqüències greus. Si el bacteri es dissemina per tot l’organisme, es produeix una multiinfecció multisistèmica que pot afectar tots els òrgans i sistemes del cos i pot ser molt invalidant, fins a casos extrems.
És curable? Sí, però és important tractar-la a temps i aplicar el tractament adequat per a evitar que derivi en un Lyme crònic.
Com és la vida dels pacients que la pateixen? Es pot convertir en un camí molt difícil, d’especialista en especialista, amb un diagnòstic erroni o incomplet i un tractament insuficient que no aborda la patologia amb eficàcia i que pot reduir les possibilitats de curació. Encara més, com que les proves habituals surten negatives amb freqüència, al final acaben derivant el pacient a unitats de psiquiatria, ja que pensen que es tracta d’una somatització. Per desgràcia, el malalt no millora i a més referma que no té cap problema mental, com així és.