Dona: estrògens i depressió

Dona: estrògens i depressió

Una de les troballes més documentades de la psiquiatria és que les dones pateixen més depressió que els homes. Segons l’última enquesta europea de Salut a Espanya, exactament, la prevalença dels trastorns depressius en dones és el doble que en homes: 7,1% i 3,5% respectivament. A més, els casos són més greus. Per cada cas de depressió severa en homes, n’hi ha 3,5 casos entre les dones. Aquestes diferències han suscitat als investigadors una necessitat imperiosa de buscar respostes: això per què passa? Què fa que el sexe femení sigui més susceptible de patir aquesta malaltia?

El doble de casos en dones que en homes

Marina Díaz Marsá, vocal de la Societat Espanyola de Psiquiatria i Salut Mental, destaca que la depressió és una malaltia multifactorial en què han de confluir el factor biològic i l’ambiental. “És a dir, s’hi ha de donar una vulnerabilitat biològica (causes hormonals i genètiques), però també hi actuen altres factors psicosocials i ambientals. Tanmateix, hi ha una certesa en aquesta vulnerabilitat biològica: la prevalença en la dona és el doble que en els homes”, explica la psiquiatra. El més curiós és que, abans de complir els dotze anys, les possibilitats que té una nena de patir aquesta patologia és la mateixa que la d’un nen. Per tant, a partir d’aquesta edat els deu passar alguna cosa, a les dones, perquè se’n dupliqui la incidència.

“Coincideix exactament amb la primera menstruació”, aclareix la psiquiatra. “Durant la infància i abans d’arribar a l’adolescència, tots dos sexes comparteixen l’estadística. Però aleshores la prevalença es duplica, amb un pic de l’inici del trastorn depressiu quan la dona té quaranta anys, i es torna a igualar quan cedeix la producció d’estrògens. Per tant, té a veure, entre altres factors, amb el cicle reproductiu, ja que el període en què la dona té més risc de patir depressió és paral·lel a la seva vida reproductiva, des de la pubertat fins a la menopausa”, explica Díaz Marsá.

Tot i que la depressió en les persones grans encara té més prevalença en les dones, aquesta diferència s’acurta amb l’edat i s’iguala a partir dels vuitanta-cinc anys. Aquest és un rang d’edat en què, a l’hora de desenvolupar un episodi depressiu, ja no té res a veure amb les hormones, sinó que hi influeix el deteriorament cognitiu, les malalties cròniques i, sobretot, el suport social que tingui la persona gran.

Un ball hormonal

Segons els resultats d’un estudi publicat l’any passat a la revista científica The Lancet, el 2020 es van diagnosticar cinquanta-tres milions de trastorns depressius, trenta-cinc dels quals en dones. A més, s’estima que una de cada cinc patirà depressió al llarg de la vida. Des que el 1923 es va descobrir l’hormona de l’estrogen i es va desxifrar com participava en la menopausa, els metges ja seguien la pista d’aquesta hormona i la seva possible vinculació amb aquesta prevalença més alta d’estats depressius en les dones. Tanmateix, no va ser fins a la dècada dels vuitanta del segle passat quan, gràcies als resultats de diversos estudis longitudinals que havien seguit un grup de dones ampli durant anys, es va començar a comprendre millor el paper que les hormones tenen durant el climateri.

Abans d’aquests informes científics, els especialistes pensaven que, durant els anys previs a la retirada definitiva de la menstruació, els nivells d’estrògens disminuïen a poc a poc fins que desapareixien pràcticament (no desapareixen del tot). Però ara sabem que aquest procés no és precisament gradual, sinó que és una etapa de turbulències hormonals en què els pics d’estrògens fluctuen bruscament. Així doncs, no era només el descens d’estrògens el que provocava una prevalença més alta, sinó com els nivells d’estrògens es descontrolen durant els anys previs al cessament de la funció ovàrica.

En l’argot mèdic, menopausa fa referència a un sol dia –l’últim dia de la regla–, malgrat que es diagnostica quan ha passat un any sencer sense menstruació. Per això, quan es parla dels fogots, de la irritabilitat i la pèrdua de la libido, tots els símptomes associats a l’inici del climateri, de fet som davant un període de transició entre l’època fèrtil i la pèrdua completa de la funció ovàrica que es denomina perimenopausa. “La perimenopausa comença aproximadament entre els quaranta-cinc i els cinquanta anys, uns quatre o cinc anys abans que acabi el període, i és una època en què es produeix una fluctuació hormonal d’estrògens més alta, de manera que els pics, és a dir, la diferència entre els nivells d’estrògens més alts i els més baixos, és molt gran. Això provoca un ball hormonal que fa que aquest període sigui un dels que tenen més risc de depressió per a la dona”, explica Marina Díaz.

Una hormona lligada a les emocions

Els nivells normals d’estradiol (principal forma de l’estrogen) durant l’etapa fèrtil d’una dona són d’entre 30 i 400 picograms per mil·lilitre (pg/ml) i, després de la menopausa, d’entre 0 i 30 pg/ml. En la perimenopausa es poden observar nivells alts que no corresponen a l’edat de la dona (45-50 anys) i que indiquen unes fluctuacions relacionades amb els últims anys de la retirada definitiva del període i amb l’aparició d’uns determinats canvis emocionals.

Tal com destaca Pascual García Alfaro, ginecòleg responsable de la Unitat de Menopausa de Dexeus Mujer, “s’estima que fins a un 75% de les dones poden presentar símptomes emocionals lleus en algun moment durant els cicles menstruals”. També durant l’embaràs i el postpart, ja que, a més dels factors psicològics, com ara el canvi de la imatge corporal, els canvis en l’estil de vida familiar i laboral o l’adaptació al nounat, es produeixen variacions hormonals molt importants.

“Tot això influirà en aquests canvis emocionals. Però el que passa en la perimenopausa és diferent, ja que aquestes pujades i baixades es tornen més extremes”, recorda Alfaro. Per això, i encara que sabem que la pubertat pot estar associada als primers episodis de depressió en la dona, el risc de depressió més alt sol tenir lloc durant el període de postpart —més d’un 10% de les mares en pateix— i durant la perimenopausa, quan es dispara la presència de símptomes depressius: entre el 45% i el 70% de les dones pateixen depressió en aquesta etapa.

Com afecta el cervell

Això es deu al fet que les hormones sexuals estan íntimament lligades al sistema nerviós central i, per tant , influeixen en la sinapsi i el funcionament del cervell. “L’estrogen –però també altres hormones, com la progesterona i l’oxitocina– pot modular el funcionament de diferents neurotransmissors, entre els quals hi ha la serotonina, que té un paper clau en la regulació emocional, afectiva i en el comportament”, explica la psiquiatra Marina Díaz Marsá. Per a tenir un estat d’ànim estable cal tenir unes concentracions estables d’aquest neurotransmissor. Per això, un descens de la quantitat d’hormones produïdes pel cos, les fluctuacions intenses o la disminució dels nivells d’estrògens poden modificar els nivells de serotonina i contribuir a les variacions de l’estat d’ànim.

Símptomes que posen en estat d’alarma

Sabem, perquè se n’han fet estudis, que les dones que durant l’etapa fèrtil van tenir episodis de molta ansietat o de sentiments més tristos en els dies previs a la menstruació (síndrome premenstrual) tenen més possibilitats de patir depressió en la perimenopausa, de la mateixa manera que aquelles que van patir una depressió postpart o les que tenen un historial genètic (si la seva mare també en va patir). “També sabem que un bon suport sociofamiliar, la satisfacció laboral i que hi hagi una parella positiva i solidària podria servir com a factor de protecció, particularment, en les dones vulnerables”, explica Marsá.

Detectar a temps una depressió és essencial; tanmateix, sovint passa desapercebuda a la consulta d’atenció primària o de ginecologia. Moltes vegades aquestes dones consideren que aquests sentiments no formen part de cap patologia, sinó de la vida quotidiana que els ha tocat viure i, per això, tarden a demanar ajuda. “Cal acceptar que hi ha un malestar en la vida quotidiana i entendre que cada dia de la nostra vida no pot ser igual de feliç; que en la vida hi ha moments d’alegria i de tristesa i que l’estrès és fonamental per a seguir endavant. Però hi ha símptomes que posen en estat d’alarma”, comenta Marsá. La psiquiatra enumera l’alteració del son, la pèrdua de gana, la manca d’energia i de concentració, la irritabilitat, el sentiment d’impotència, l’ansietat, la frustració, la culpabilitat, la sensació de buit i de no gaudir com abans, la instal·lació del pessimisme o la tendència a l’aïllament social. “Si almenys cinc o més d’aquests símptomes s’allarguen en el temps –més de dues setmanes–, ja podem parlar de depressió, una malaltia greu que no es pot banalitzar”, indica la professional.

Com es tracta la depressió?

La depressió és multifactorial, cap depressió està motivada només per la caiguda d’estrògens. Per això, la depressió diagnosticada es tracta a la consulta d’un psiquiatre amb antidepressius o teràpia, en funció de la gravetat. Si la dona té molts símptomes menopàusics i si el ginecòleg ho considera oportú, es pot receptar la teràpia substitutòria hormonal, però només per a alleugerir-ne els símptomes i mai per a tractar la depressió, en cas que ja s’hagi diagnosticat.

Aquest tractament hormonal amb estrògens i progesterona no està indicat per a totes les dones. Malgrat els efectes de l’estrogen artificial per a millorar l’estat d’ànim de la dona menopàusica, fer-los servir encara és controvertit. Un estudi va descobrir fa vint anys que aquesta teràpia hormonal augmentava el risc de càncer de mama, d’atacs al cor i d’accidents cardiovasculars. “No és un tractament que es recepti a la consulta del psiquiatre, però pot ser una opció per a tractar els símptomes de la menopausa –fogots, sudoracions, canvis en l’estat d’ànim, irritabilitat i mala qualitat del son–, si així ho considera el ginecòleg, ja que tampoc està indicat per a totes les dones. Tot i això, cal tenir en compte que aquest tractament només tractarà els símptomes de l’alteració hormonal, però mai substituirà el tractament contra la depressió”, matisa Marina Díaz Marsá. “En casos d’un trastorn de depressió més gran, en general, els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina sempre serien a la primera línia de tractament, perquè tenen un efecte antidepressiu. La psicoteràpia pot ser un complement del tractament, per bé que en uns altres casos podria constituir el tractament d’inici”, explica Pascual.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el sexe condiciona de manera directa les experiències que viu una persona; per això, la perspectiva de gènere és important en la salut en general, però especialment en la mental. Analitzar les causes que provoca la depressió en homes i en dones servirà per a trobar un diagnòstic primerenc i impedir que aquest sentiment profund de tristesa i d’ansietat es torni crònic. En definitiva, salvarà vides.