Etiquetatge ambiental. Com podem saber si el que mengem és sostenible
El sector agroalimentari és un dels grans contribuents al canvi climàtic. Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), el 2021 el 31% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle (GEH) provenien d’aquest àmbit, en el procés que va del camp a la taula. Encara que el panorama no és encoratjador, bufen vents de canvi. De mitjana, les emissions mundials anuals per persona relacionades amb els aliments han disminuït prop d’un terç fins a situar-se en dues tones de CO₂ l’últim any.
Això pot ser en part perquè els consumidors valoren cada vegada més la sostenibilitat dels productes en les seves decisions de compra. D’acord amb l’estudi ShopperView, Sostenibilitat, què és i com afecta els hàbits de compra, elaborat per l’Associació Espanyola de Codificació Comercial (AECOC), el 39% de les llars han deixat d’adquirir productes de marques que consideren no sostenibles. Així mateix, el 41% compra més productes de proximitat/quilòmetre 0, el 29% tria els ecològics i el 22% es decanta per aquells que són d’origen vegetal (plant based).
Massa etiquetatges
Els fabricants no són aliens a aquesta tendència. Conscients que la sostenibilitat és un argument de venda excel·lent, opten per destacar aquest aspecte amb segells i etiquetes ambientals. Hi ha un autèntic boom d’aquests missatges, alguns basats en criteris rigorosos, certificats per tercers independents, i altres de molt més qüestionables, que poden ser fruit d’un simple reclam de màrqueting. Segons la Comissió Europea, hi ha més de 200 etiquetes mediambientals actives a la Unió Europea i més de 450 a tot el món (dades 2020).
Al final, tanta varietat acaba confonent el consumidor. “La majoria dels consumidors, tot i estar sensibilitzats amb aquest tema, estan bastant confosos per la diversitat d’informació ambiental que hi ha actualment, exposa Saioa Ramos, investigadora de l’àrea de Processos Eficients i Sostenibles de la Unitat d’Investigació Alimentària del centre científic i tecnològic AZTI.
Segons l’Eurobaròmetre, el 59% dels compradors pensa que les etiquetes dels productes no aporten prou informació, mentre que el 48% opina que no són clares. A més, aproximadament la meitat dels consumidors europeus considera que no és fàcil diferenciar entre productes respectuosos amb el medi ambient i d’altres que no ho són; només al voltant de la meitat confia en les afirmacions dels productors sobre el rendiment mediambiental.
L’anomenat greenwashing és una pràctica de màrqueting verd destinada a crear una imatge il·lusòria de responsabilitat ambiental. És una tècnica molt utilitzada per les empreses que desitgen mostrar els teòrics atributs de millora de la sostenibilitat dels seus productes o organitzacions. L’objectiu: incrementar les vendes entre els consumidors més conscienciats.
Una investigació de la Comissió Europea ha alertat sobre aquesta pràctica. Després d’analitzar 344 declaracions empresarials de sostenibilitat de diferents empreses de tots els àmbits, van concloure que en més de la meitat dels casos no es proporcionava informació suficient perquè els consumidors poguessin valorar si les seves afirmacions sobre sostenibilitat eren exactes. En el 37% dels casos, les afirmacions incloïen termes vagues i generals –com ara “conscient”, “ecològic” o “sostenible”– i en el 59% no s’aportaven proves de fàcil verificació per a donar suport a les seves afirmacions. Com explica Ioannis Virvilis, portaveu de la Comissió Europea a Espanya, “parlem de declaracions de caràcter mediambiental massa genèriques o vagues, que suggereixen un comportament mediambiental excel·lent d’un producte sense que això sigui així o sense que es pugui verificar”. I afegeix que “aquestes pràctiques deslleials es prohibiran”.
Una nova regulació europea
Per a evitar el greenwashing, la rentada de cara mediambiental de moltes empreses, el Pacte Verd Europeu –el full de ruta amb el qual la UE recorre el camí cap a la transició ecològica des del 2019– estableix que aquelles empreses que fan “declaracions verdes” les han de justificar amb una metodologia estàndard per a avaluar el seu impacte en el medi ambient. La Proposta de Directiva Europea a l’empoderament dels consumidors per a la transició ecològica de juliol del 2022 prohibeix fer afirmacions ambientals vagues i genèriques, com ara “respectuós amb el medi ambient”, “eco” o “verd”, quan no es pot demostrar l’acompliment ambiental excel·lent del producte o comerciant. També prohibeix les etiquetes de sostenibilitat voluntàries que no estiguin verificades per un tercer ni que hagin establert les autoritats.
En el sector alimentari, l’estratègia De la granja a la taula, també inclosa en el Pacte Verd Europeu, indica que “la Comissió estudiarà maneres d’harmonitzar les declaracions ecològiques voluntàries i de crear un marc d’etiquetatge sostenible que abasti, en sinergia amb altres iniciatives pertinents, els aspectes nutricionals, climàtics, mediambientals i socials dels productes alimentaris”.
L’estratègia, per tant, s’enfronta a un doble repte: no només s’ha de determinar l’impacte ambiental dels productes alimentaris perquè els agents de la cadena de valor agroalimentària el redueixin, sinó que també s’ha de comunicar de manera clara, senzilla i estandarditzada per a facilitar als consumidors la presa de decisions en funció de criteris sostenibles.
La petjada ambiental del producte
La Comissió Europea (CE) va posar en marxa el 2020 la consulta pública per a la fonamentació de les al·legacions mediambientals amb l’objectiu de determinar quina metodologia s’hauria de seguir per a aconseguir que siguin fiables, comparables i verificables a tota la UE. Aquesta consulta ha posat de manifest com per als consumidors la Petjada Ambiental del Producte (HAP o PEF, Product Environmental Footprint, per les sigles en anglès) és una eina eficaç per a orientar les eleccions cap a alternatives més respectuoses amb el medi ambient.
Aquesta metodologia calcula l’impacte ambiental d’un producte amb una anàlisi del seu cicle de vida (ACV), des de l’extracció de les matèries primeres, mitjançant la producció i l’ús, fins a la gestió dels residus. Per fer-ho mesura 16 categories d’impacte, com ara el canvi climàtic, l’escassetat d’aigua o l’ús de recursos fòssils. Aquesta metodologia està harmonitzada; per tant, permet la comparació de productes d’una mateixa categoria a tota la UE, encara que hi ha poques per a les quals s’hagin definit ja criteris de càlcul.
Té altres inconvenients, especialment per al sector agroalimentari, els diferents sistemes de producció del qual són difícils d’estandarditzar. La Petjada Ambiental del Producte (HAP) prioritza l’eficiència en tota la cadena de producció, però no evidencia algunes de les interaccions amb l’entorn o els impactes positius que puguin tenir les produccions primàries extensives o orgàniques per manca de consens en el mètode. També són reconegudes les seves limitacions en el mesurament d’aspectes com la toxicitat humana per l’ús de pesticides o de l’impacte en biodiversitat.
“És previsible que, tot i que l’etiquetatge que fixi la Comissió Europea estigui basat en la petjada ambiental, s’hagin d’incorporar criteris addicionals per a fer una avaluació correcta de l’impacte dels aliments i la seva alineació amb la mateixa estratègia De la granja a la taula, que recull línies d’acció com ara reduir l’ús de pesticides, potenciar el consum de productes ecològics i minimitzar l’ús d’antibiòtics”, augura Cristina Rodríguez, responsable de Sostenibilitat d’EROSKI.
Moltes de les aplicacions nutricionals que escanegen productes processats per a obtenir una valoració nutricional (expressada en forma d’etiqueta) inclouen estimacions mediambientals. Yuka i Open Food Facts són dues d’aquestes aplicacions. L’objectiu de Yuka, segons pregonen des del web, és “ajudar els consumidors a prendre més bones decisions per a la seva salut i actuar com a catalitzador perquè la indústria ofereixi productes més bons”. De fet, és un dels impulsors de l’etiquetatge EcoScore. Open Food Facts, d’altra banda, és una base de dades lliure on les opinions dels consumidors es tenen molt en compte.
Open Food Facts és una plataforma col·laborativa, i per aquesta raó pot accedir al sistema i introduir les dades, sense tenir realment la informació necessària per al càlcul, per tant l’Eco-Score que es presenta en l’aplicació pot estar lluny del resultat real. En aquestes ocasions s’especifica al final de la pàgina que les dades sobre aquests aspectes no estan disponibles, però això no frena que es mostri la valoració global de l’etiquetatge ambiental al costat del producte.
En Yuka, per la seva banda, un 40% de la puntuació respon a criteris que no són nutricionals i d’aquesta xifra “un 10% s’adjudica si el producte compleix la normativa ECO, referent al compliment d’una legislació en relació amb el seu sistema de producció”, explica la tecnòloga dels aliments Beatriz Robles. Però “això no equival que siguin necessàriament més sostenibles”, resumeix la tecnòloga. Per exemple, és més sostenible un producte amb una etiqueta eco que ve de Sud-àfrica o un altre que arriba des d’una granja a 50 quilòmetres del punt de venda? El càlcul de l’impacte ambiental d’un aliment requereix informació més enllà de la que actualment s’indica en l’etiqueta.
França al capdavant
El país europeu que és més a prop d’implementar oficialment un sistema d’etiquetatge mediambiental és França. El 20 de juliol de 2021 es va aprovar la Llei del clima i la resiliència, un text que va establir la necessitat d’incorporar un sistema d’etiquetatge basat en la petjada ambiental per a productes alimentaris i tèxtils. La llei estableix un màxim de cinc anys per a avaluar diferents metodologies orientades al càlcul d’impactes ambientals. El 2020 França va obrir la convocatòria per a presentar propostes d’etiquetatges i la resposta va ser massiva: va rebre 18 candidatures. D’aquestes, dues han destacat, Eco-Score i Planet-Score, i estan ja fins i tot en fase experimental en algunes cadenes de supermercats; per tant, es preveu que l’etiqueta ambiental alimentària serà real a curt termini.
A més dels etiquetatges francesos, basats en la petjada ambiental, també n’hi ha uns altres que destaquen en diferents països. Per exemple, a Espanya, el centre tecnològic AZTI, juntament amb la Universitat de Lovaina (Bèlgica), ha desenvolupat Enviroscore.
Eco-Score, Planet-Score i Enviroscore
Aquests tres etiquetatges analitzen l’impacte dels aliments al llarg del seu cicle de vida i fan servir les 16 categories de la petjada ambiental europea, que agrupen en una valoració global. També comparteixen una estètica similar amb l’ús d’una gamma de lletres i colors: per exemple, la “A” (verda) és l’impacte negatiu més baix sobre el medi ambient, i la “E” (vermella-taronja), el més alt. Tots permeten, en teoria, comparar productes dins d’una mateixa categoria i entre d’altres. És a dir, comparar l’impacte d’una poma ecològica amb una altra que no ho sigui, però també amb unes galetes. Les perspectives d’enfocament són, però, diferents.
Enviroscore és l’etiquetatge més fidel a la petjada ambiental de producte de la Comissió Europea i, per tant, arrossega les mateixes limitacions. A més, per al càlcul de l’anàlisi del cicle de vida (ACV) requereix una gran quantitat de dades primàries, és a dir, específiques del productor d’aquest aliment. Informació sobre consums d’energia, aigua, generació de residus… de la fàbrica o les granges concretes que subministren aquest producte són imprescindibles per a mesurar-les. Això fa que el resultat sigui més fidel a l’impacte real d’aquest producte, però alhora fa més complex el càlcul de l’etiquetatge a distribuïdors i proveïdors.
En el cas dels mètodes francesos, els dos parteixen de l’anàlisi de cicle de vida de la base de dades Agribalyse, coordinada per l’Agència de Transició Ecològica del govern francès (ADEME) i per l’Institut Nacional de Recerca d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient de França (INRAE), que compta amb més de 2.800 aliments genèrics modelitzats.
Per això no es requereixen tantes dades dels proveïdors i se simplifica molt el càlcul. Tanmateix, sí que cal alguna informació específica del producte analitzat, ja que inclouen un sistema de bonus-malus per a poder diferenciar entre productes o abordar algunes de les limitacions de la petjada ambiental. És a dir, donen punts positius per aquelles característiques que en teoria milloren la sostenibilitat de l’aliment, i negatius per a les que l’empitjoren. Així, tots dos consideren qüestions com l’origen del producte –encara que no diferencien entre un producte de km 0 i un altre d’origen nacional–, els materials de l’envàs o si tenen segell ecològic.
“Els sistemes bonus-malus són útils per a afrontar les limitacions de la petjada ambiental d’un producte, però també s’ha de tenir en compte que la seva definició depèn sovint de criteris polítics, més que de decisions científiques i, per tant, s’utilitzen per a potenciar sistemes de producció i visió de la sostenibilitat específics”, aclareix Cristina Rodríguez.
Planet-Score és el que considera més criteris addicionals a l’anàlisi del cicle de vida (ACV) i arriba a quantificar fins a 25 indicadors d’impacte. També diferencia clarament els sistemes de producció intensius i extensius i altres qüestions relacionades amb les prioritats de l’estratègia De la granja a la taula, com el risc de desforestació en la fabricació de pinsos o l’impacte de pesticides en la salut humana. A més, presenta al consumidor tres puntuacions desglossades de la valoració global (ús de plaguicides, impacte en la biodiversitat i en el canvi climàtic), també en format de colors i lletres; i també un rànquing del sistema de cria per a productes d’origen animal. Això facilita la diferenciació de productes en una mateixa categoria, que no sempre ocorre en Eco-Score i Enviroscore, però també fa que sigui més difícil d’entendre per part del consumidor.
L’etiquetatge ambiental és un distintiu voluntari que identifica productes o serveis que compleixen una sèrie de criteris de sostenibilitat ambiental. També serveix per a diferenciar un producte determinat d’uns altres de la mateixa categoria. Les normes internacionals ISO 14021, 14024 i 14025 estableixen tres tipus d’etiquetatge ambiental:
- Etiquetes ambientals de tipus 1. Són certificacions ambientals atorgades per una tercera part que exerceix com a entitat certificadora i abasten tot el cicle de vida del producte o servei. L’Etiqueta Ecològica Europea (EU Ecolabel) és el sistema d’etiquetatge ecològic voluntari creat per la Unió Europea el 1992. Identifica els productes ecològics no alimentaris, que han estat supervisats per organismes independents als fabricants. Hi ha etiquetes de semitipus 1 que certifiquen de manera independent requisits ambientals per a una part del cicle de vida, com ara MSC per al peix sostenible o FSC® per als productes forestals.
- Etiquetes ambientals de tipus 2. Són autodeclaracions proporcionades pel mateix fabricant, sense certificadors independents. No comprenen tot el cicle de vida del producte, només se centren en una etapa o diverses. Solen fer referència a aspectes com la reciclabilitat del producte o envàs o les emissions de CO₂ durant la fabricació. Són les que poden generar més problemes de greenwashing.
- Etiquetes ambientals de tipus 3. Són declaracions ambientals que consisteixen en un inventari dels impactes causats per un producte a partir d’una anàlisi de cicle de vida (ACV). No impliquen el compliment d’uns requisits mínims (sí que ho fan les etiquetes dels tipus 1 i 2), però sí que necessiten la verificació d’un certificador independent i autoritzat. És un informe tècnic objectiu amb un resum de l’impacte ambiental del producte per a una llista d’indicadors diferents. Aquestes etiquetes són les més pròximes al mesurament de la petjada ambiental.
Quin s’imposarà
De moment Europa no ha triat el cavall guanyador. Els experts parlen que l’etiqueta que arribarà els pròxims anys combinarà aspectes de les tres i hi afegirà algun matís o valoració. A més, faltaria també integrar en l’etiquetatge qüestions com l’impacte social o el benestar animal per a proporcionar una visió completa de la sostenibilitat del producte.
“Els mètodes disponibles tenen pros i contres, per tant és probable que encara vegem evolució en tots fins a arribar a l’etiquetatge que s’imposi. Tot i això, els consumidors ens demanen ja informació ambiental més completa dels productes que compren i allunyada de les pràctiques de greenwashing que s’estan donant en algunes empreses. Per tant, continuar avançant en la transparència ambiental amb etiquetatges independents i clars, encara que en progrés de millora, és recomanable si volem que la producció i el consum d’aliments sigui cada vegada més sostenible”, argumenta Cristina Rodríguez, responsable de Sostenibilitat d’EROSKI.
Davant de la proliferació dels nombrosos etiquetatges que creen confusió a consumidors i a la indústria, Foundation Earth, organització no governamental involucrada en el projecte d’etiquetatge ambiental, va enviar al juny una carta signada per una coalició política i científica a la Comissió Europea i al Govern del Regne Unit demanant a “totes les parts interessades que es comprometin de manera oberta, inclusiva i en col·laboració per a trobar la solució òptima i harmonitzada per a l’etiquetatge mediambiental dels aliments”. En l’escrit s’afirma que un sistema òptim hauria d’“estar dirigit per una organització independent, estar harmonitzat a tot el continent europeu, basar-se en la petjada ambiental dels productes de la Unió Europea i en els fonaments de l’avaluació del cicle de vida, fer servir la màxima quantitat possible de dades primàries i permetre la comparació de productes a partir de dades creïbles i sòlides sobre el producte”.
La Comunitat Europea planeja que la identificació que comuniqui l’impacte ambiental en els productes que consumim estigui operativa el 2024. “Si la Comissió Europea no treu l’etiqueta en aquesta data, el mateix mercat decidirà. Ara és el moment: els consumidors i les consumidores ho demanen, les distribuïdores s’hi estan involucrant i les empreses estan apostant per la sostenibilitat”, afirma Saioa Ramos, tècnica del centre tecnològic AZTI.
