Fem servir el millor navegador?
Van aparèixer el 1991 i, des d’aquell any, han esdevingut els companys del nostre dia a dia a internet. Els navegadors són els programes que ens permeten visualitzar els textos, les imatges o els vídeos de les pàgines web que visitem.
No és fàcil conèixer les xifres exactes de l’ús de navegadors, però totes les fonts que es poden consultar, com StatsCounter o W3Counter, coincideixen en una classificació semblant. Google Chrome manté un primer lloc aclaparador amb un 65% i 68% de quota de mercat en ordinadors i mòbils, respectivament. En segona posició, sobretot gràcies a la popularitat d’iPhone i iPad, hi ha Apple amb Safari, al voltant del 18% i que puja fins a cotes del 25% en el mercat mòbil. La tercera plaça és la que, actualment, està més competida. Microsoft, amb Edge, guanya terreny a qui ha estat el clàssic tercer en discòrdia, Firefox. Tots dos estan en un 4% de quota de mercat ara mateix. Com a últim contendent d’aquest Top 5, en totes les classificacions assenyalen Opera, creat per l’empresa noruega Opera Software, que resisteix amb un 2% dels usuaris que naveguen per la xarxa.
És Chrome el millor?
Es podria pensar que Google Chrome és el millor navegador, ja que l’utilitzen gairebé 7 de cada 10 internautes, però no sempre és així. Evidentment, si no funcionés bé no tindria la fama que té, però presenta un problema que dona maldecaps a molts usuaris i, la majoria de les vegades, sense saber-ho: el consum de recursos del PC i, especialment, de RAM, que podem veure si activem l’administrador de tasques de Windows.
Realment, la culpa no es pot atribuir només al programa. La navegació web, actualment, és molt complexa: moltes pestanyes obertes alhora, streaming, vídeos, extensions per a consultar preus o corregir les faltes d’ortografia… Tot funciona al mateix temps dins del nostre navegador i Chrome, perquè un sol error no aturi totes les accions, separa cada pestanya i extensió en un procés individual. És un sistema de seguretat perquè si, per exemple, un vídeo en un web falla, no s’ensorri tot el navegador. Però la cara negativa és que Chrome va devorant tant la capacitat de procés de la CPU de l’ordinador com els megues de la seva memòria RAM, ja que pot arribar a tenir processos iguals en marxa, però duplicats –i consumint el doble – perquè estiguin en pestanyes diferents.
La pregunta, per tant, és: quin és el més eficient? Segons un estudi recent de l’empresa Cloudzy, Google Chrome consumeix 1.000 MB per segon (MBs) de RAM per cada 10 pestanyes obertes. Comparat amb Mozilla Firefox, Brave, Opera i Edge, tots aquests es van mostrar molt més eficaços i Edge va ser el que va treure més bona “nota”, amb a penes 750 MBs de RAM per les mateixes 10 pestanyes obertes. En la classificació el van seguir Opera (899 MBs), Brave (920 MBs) i, finalment, Firefox (960 MBs).
Són tots iguals?
En l’actualitat, els navegadors són tremendament similars pel que fa a la majoria de les funcions principals. És molt difícil respondre preguntes com ara quin és el més ràpid, o simplement, quin és el millor. Com que la majoria comparteixen el mateix nucli (Chromium o WebKit) el rendiment és similar, però les diferències es troben en els petits detalls, sobretot, en algunes funcions que només estan presents en alguns navegadors (vegeu la taula final).
Tot o que hi ha una gran varietat de navegadors, la raó que tots s’assemblin tant és perquè fan servir els mateixos motors de navegació. En l’actualitat, principalment dos: WebKit, que és el que fa servir Safari –i algun més per a iOS–, i Chromium, pràcticament utilitzat per la resta de navegadors del mercat.
Chromium és un projecte centrat en la creació de navegadors lleugers i segurs. El mateix Google Chrome està basat en aquest i, com que és de codi obert (open-source), ha permès que altres desenvolupadors agafin el “nucli” del sistema, l’adaptin i hi afegeixin les pròpies versions. D’aquí han nascut alguns navegadors com Vivaldi o Brave, i d’altres, com Opera, s’hi han passat des de WebKit. Amb Edge, Microsoft va abandonar la tecnologia propietària d’Internet Explorer per canviar-se a Chromium.
Característiques comunes
El gruix dels navegadors en l’actualitat comparteix moltes funcions. La més important, sens dubte, és la possibilitat d’instal·lar extensions (també anomenades addons o plug-ins). Són petits programes que es descarreguen per a afegir funcions o noves capacitats al navegador i, sempre que les instal·lem des de les botigues oficials, són segures. Això és important perquè si es baixen des de webs que no són segurs, poden portar virus i derivar en fallades del navegador.
D’altra banda, una cosa que no falta tampoc és la sincronització de la informació entre diferents dispositius, tant si són PC, mòbils o tauletes. Només hi hem de posar el nostre compte i tota la nostra informació estarà disponible i, a més, actualitzada en tots els dispositius.
El mode “Privat”, “Incògnit” o de “Navegació segura” ja és també un element bàsic en tots els navegadors del mercat. Però no s’ha de confondre amb el fet d’estar protegits igual que amb una VPN (serveis que permeten ocultar l’adreça IP, evitar que es pugui saber la nostra localització o obtenir dades de la nostra connexió). Aquest mode el que fa és que puguem navegar sense estar connectats a cap compte, fins i tot el que tenim configurat per al programa que fem servir. Tampoc no es queda guardat el nostre historial i, quan acabem la sessió, s’esborren les cookies, aquells petits arxius que acceptem quan entrem als webs i que serveixen per a rastrejar el nostre comportament en línia. Però durant la sessió, tota la nostra activitat continua sent monitorada.
Altres funcions ja comunes per a tots els navegadors són les d’autocompletar formularis, o la correcció ortogràfica de textos. Encara que són suficients i eficients, són eines una mica bàsiques i per a correccions gramaticals avançades o per a una gestió més precisa de les dades dels formularis caldrà recórrer a instal·lar extensions.
Més funcions ja típiques en els navegadors i que, sobretot, afecten la seva usabilitat en telèfons mòbils i tauletes són els diferents modes de visualització, especialment el mode fosc, que inverteix el color de fons, posant-lo en negre, i de les lletres, que les posa en blanc. D’aquesta manera, és més agradable la lectura a la nit i, a més, s’estalvia bateria en els dispositius portàtils. El mode lectura és una variant que aplica un filtre a la llum blava de la pantalla, i això facilita poder llegir textos sense cansar tant la vista.
La majoria dels navegadors, amb poques excepcions, incorporen dues funcions curioses i pràctiques. La primera és la de l’agrupació de pestanyes, que permet classificar les finestres que tenim obertes al navegador perquè, quan vulguem tornar-hi, les trobem més ràpidament.
La segona funció pràctica és Picture-in-Picture per als vídeos. Aquesta eina fa que puguem obrir un vídeo i, quan passem a una altra pestanya, aquest es quedi a l’extrem inferior dret, superposat a la finestra, i puguem continuar navegant mentre el veiem. Això sí, en les versions mòbils i en els serveis en línia que ho permeten.
El passat 15 de juny de 2022, Microsoft va retirar el suport oficial d’Internet Explorer (IE), fet que va significar la mort del programa. No és una apagada sobtada i durant un temps continuarà funcionant, sobretot per a les pàgines oficials que tenen procediments per als quals s’ha de fer servir el vetust navegador de Microsoft. En el futur, continuaran sent accessibles gràcies que Edge té un mode IE, però està destinat a desaparèixer.
Creat el 1994, es llançava com a complement d’un pack anomenat Microsoft Plus. Va ser en la segona versió quan ja es va integrar en el propi sistema operatiu i va arribar a tenir una quota d’ús del 95% d’entre el 2002 i el 2003.
El principi de la seva fi va ser el judici que Microsoft va perdre el 1999. El Departament de Justícia dels EUA va denunciar el possible abús de posició dominant de Microsoft amb Windows per a afavorir Internet Explorer, ja que venia preinstal·lat i no es podia esborrar. Aquest judici va fer que Microsoft hagués de dividir l’empresa en dues companyies, una per al programari i una altra per a Windows.
Des de llavors, i gràcies a la major facilitat per a descarregar altres navegadors i una competència que llançava productes més bons, Internet Explorer va anar perdent l’hegemonia. Google Chrome el superava el 2012 i la seva quota d’ús queia ja al 30%. Només tres anys després, Microsoft va anunciar el seu successor, Edge, mentre que IE continuava perdent usuaris.
Què fan amb les dades
Un dels problemes de la majoria dels navegadors és la privacitat. Com que són gratuïts, ja se sap que, quan no estem pagant per un producte, és que el producte som nosaltres. Un exemple clar d’això és Chrome. Com que és un navegador que està connectat permanentment a un compte de Google, encara que prometen que és de manera anònima, l’empresa de Mountain View recull tots i cadascun dels nostres passos a internet. O, més ben dit, nosaltres ho acceptem quan fem servir el seu programa. El nostre historial, les pàgines que visitem, quan, en quin ordre, en quines entrem més, quines desem com a preferides, les que només veiem una vegada, les que no deixem de mirar i així un llarg etcètera.
Per a la tranquil·litat –o no– dels usuaris, aquestes dades no són per a espiar-nos o tenir-nos controlats. Es tracta d’informació que, d’una banda, nodreix molts altres projectes de la companyia, com el mateix cercador i el seu algorisme de posicionament, però, sobretot, és una manera d’afinar fins a límits insospitats l’eficàcia de la publicitat en línia.
Encara que aquesta conducta no és exclusiva de Google. Tant Apple amb Safari com Microsoft amb Edge intenten vincular el compte de l’usuari i, sobretot, la comoditat de la sincronització de totes les dades al perfil que tenen en els seus sistemes per a tenir-ne més informació.
Potser l’últim que cal respondre és si es poden utilitzar aquests navegadors sense estar registrats. Sí, és possible, però ens perdrem tantes funcions que, al final, és molt més còmode acceptar el pacte. I, especialment, en els telèfons mòbils, on, per defecte, quan els iniciem posem el nostre compte de Google o Apple, i aquest s’usa per a tots els serveis.
Els més “privats”
Un altre problema de Chrome respecte de la privacitat és que és l’únic que no té sistemes per a bloquejar les cookies de rastreig de tercers de manera predeterminada. Per a fer-ho, cal configurar-lo en els ajustos del navegador. Tampoc no té, juntament amb Opera, un sistema predeterminat (és a dir, que no cal activar-lo en la configuració), que bloqueja les cookies procedents de xarxes socials. Els altres navegadors sí que permeten que la nostra activitat a Facebook, Instagram o Twitter no sigui monitorada per defecte.
Opera, Vivaldi i Brave, d’altra banda, suspenen en una cosa tan bàsica com és alertar els usuaris si les seves dades han estat filtrades; és a dir, no adverteixen quan la contrasenya d’accés ha estat exposada en alguna bretxa de seguretat prèvia. Aquesta funció sí que la incorporen Chrome, Safari, Edge i Firefox mitjançant extensions.
També en l’apartat de la privacitat cal assenyalar els que tenen la possibilitat de registrar diversos perfils d’usuari, amb la seva configuració i, el més important, les contrasenyes ben separades. De moment, Safari i Firefox suspenen en aquest àmbit en comparació de la resta que ho ofereix.
La gestió de contrasenyes
La gestió bàsica de contrasenyes, és a dir, desar usuari i contrasenya relacionats amb qualsevol servei, és una característica comuna en tots els navegadors analitzats. Però no tots són igual de segurs. Si bé sempre és millor optar per un servei de gestió de claus més professional, només Chrome, Safari, Firefox i Edge ens ofereixen suggeriments de contrasenyes segures.
Accessibilitat
Aquest també és un detall important. Encara que ens pot semblar anodí que un navegador ens pugui “llegir” en veu alta els textos, per a les persones amb problemes visuals pot resultar molt útil. A Chrome, Safari, Firefox i Edge, aquesta funció evita tenir instal·lats altres programes per a la lectura de textos que alentirien tots els processos del dispositiu.
Lliures de publicitat
Als navegadors principals els falta una funció bàsica: el bloquejador de publicitat, una eina que permet a l’usuari erradicar tots els anuncis invasius i irrellevants. A Chrome, Safari, Firefox i Edge es pot bloquejar la publicitat, però s’han d’instal·lar extensions independents per a fer-ho. Opera, Vivaldi i Brave permeten gestionar les pàgines que volem que ens mostrin anuncis i en quines no volem publicitat.
Característiques úniques
És difícil trobar funcions que siguin exclusives d’un únic navegador, però hi ha excepcions honroses. Per exemple, hi ha Opera amb el seu VPN, que ens permetrà protegir les comunicacions activant-la, o Brave, que disposa d’un mode que ens permetrà connectar-nos a la xarxa Tor, la més utilitzada per a accedir al Deep Web, que engloba tot el contingut d’internet que no es pot trobar pels motors de cerca convencionals.
Entre aquests especials no podem privar-nos de citar Safari, que, per a començar, és exclusiu per a qui té un ordinador MacOS o un dispositiu iOS. Té la possibilitat de prendre notes ràpides que després se sincronitzen amb tots els nostres dispositius. Finalment, tenim una curiosa funció de Vivaldi i és que ens permet presentar diverses pestanyes al mateix temps dividint la pantalla sense necessitat d’obrir-les en finestres diferents.
