Quan perdem quilos sense voler
Mig món es passa la vida fent dieta. Segons una enquesta de l’empresa d’investigació de mercats Ipsos del 2021, el 45% de les persones confessa que sempre intenta perdre pes. Aquesta xifra s’incrementa fins al 50% en el cas dels espanyols. I mentre aquests pateixen tant com poden per rebaixar alguns grams, hi ha persones que es treuen quilos de sobre sense adonar-se’n, sense fer dieta ni exercici. És cert que la pèrdua involuntària de pes no és comuna, però tampoc no és una cosa inusual ni molt menys una situació envejable. En concret representa, segons dades de la Societat Espanyola de Medicina de Família i Ambulatòria (semFTYC), entre l’1,3% i el 3% dels casos d’adults hospitalitzats en medicina interna dels hospitals, el 13% de les consultes ambulatòries en persones majors de 70 anys, i té una prevalença en més d’un 50% en el cas dels ancians que viuen en residències.
Patir aquesta pèrdua de quilos pot ser passatger i no tenir més complicació, però també pot ser seriós. El primer que cal fer en aquests casos, com explica Ángel Nieto, especialista en Medicina Interna de l’Hospital Clínic San Carlos (Madrid), és no espantar-se. “Cal tenir en compte que és una situació que pot ser deguda a molts factors i aquests solen ser transitoris, per tant no ens hem de precipitar fins que no avaluem en quines circumstàncies s’està produint aquest aprimament”. L’especialista es refereix que una pèrdua de pes involuntària pot ser deguda a factors emocionals, a l’estrès o perquè s’ha fet més activitat física de l’habitual.
En general, el consell del metge internista és “parar-se a reflexionar i analitzar si hi hagut canvis en els nostres hàbits de vida”. Per exemple, molt sovint no som conscients que sí que hem incrementat l’activitat física últimament, que l’exercici és diferent de l’habitual o que travessem un període molt estressant. Si no podem trobar una possible causa a la pèrdua de pes i continua produint-se de forma mantinguda i progressiva, sí que cal acudir a consulta. “Si aquesta baixada en la bàscula s’acompanya d’altres símptomes com el cansament o la manca de gana, hem de visitar l’especialista al més aviat possible”, matisa el mèdic internista.
Hi ha una fórmula que fan servir els especialistes per trobar el percentatge de pèrdua de pes que ens pot indicar que alguna cosa no va bé del tot.
% Pèrdua de pes = Pes habitual – Pes actual / Pes habitual x 100
Per exemple, si una persona pesa normalment 80 kg i involuntàriament s’ha quedat en 70 kg durant els últims 6-12 mesos, el percentatge de pèrdua ha estat de 12,5%; això significa una pèrdua de pes inesperada bastant acusada.
Què hi ha al darrere?
Segons explica Luisa Adán, metge especialista en aparell digestiu de l’Hospital Universitari Infanta Leonor de Madrid i professora del Departament de Medicina de la Universitat Complutense de Madrid, “aquesta baixada de pes comença a ser preocupant quan es perd més del 5% del pes habitual durant un període d’entre 6 i 12 mesos”. Però a més de perdre quilos, l’especialista avisa d’altres símptomes que, si es presenten juntament amb l’aprimament imprevist, s’ha de visitar el metge com més aviat millor. “Parlem de canvis en el ritme intestinal, falta de gana o dolor abdominal”, explica la doctora.
Quan es perden quilos sense cap explicació, el primer que li passa pel cap a molta gent és la paraula càncer. “Efectivament, és una de les causes de la pèrdua de pes, però no és l’única. Per descomptat el càncer és una de les malalties que estem obligats a tenir en compte, però no és l’única que pot estar relacionada amb aquest problema”, indica Ángel Nieto. D’altra banda, Luisa Adán confirma que, de totes les causes que podrien explicar aquesta pèrdua de pes no intencionada, l’origen tumoral és efectivament el que més preocupa entre els pacients. “S’estima que els tumors malignes són responsables tan sols del 15%-37% dels casos. Les segueixen les malalties gastrointestinals no malignes, que serien la causa del 10%-20% dels casos de pèrdua de pes involuntària, i les malalties psiquiàtriques, especialment la depressió o els trastorns de conducta alimentària, que suposen el 10%-23%”, enumera l’especialista. A més d’aquestes possibles causes, que són les més freqüents, n’hi ha d’altres, com ara les alteracions endocrines (hipertiroïdisme o diabetis mellitus), les malalties infeccioses (VIH, tuberculosi o hepatitis C), les malalties neurològiques (demència o parkinson) o les reumatològiques, com el lupus.
“Una disminució inexplicable del pes també pot ser causa de malalties cròniques avançades, com ara la insuficiència cardíaca congestiva, la malaltia pulmonar obstructiva crònica o la insuficiència renal, encara que en general aquests trastorns ja s’han diagnosticat quan es produeix la pèrdua de pes”, recorda l’especialista de l’Hospital Infanta Leonor. “Igualment, el consum de determinats medicaments o l’abús de determinades substàncies, com ara l’alcohol, la cocaïna o les amfetamines, poden desencadenar aquesta pèrdua de pes no desitjada. També cal recordar el fet que fins i tot en una quarta part dels casos els metges no arribem a identificar-ne mai la causa”, adverteix la doctora Adán.
La pèrdua de pes és un símptoma bastant comú de la diabetis de tipus 1, causat per la incapacitat que té l’organisme d’usar o de crear insulina. Aquest compost ajuda l’organisme a convertir els aliments en energia, però quan una persona que té diabetis és incapaç de produir insulina suficient, les seves cèl·lules no obtenen la glucosa que necessiten i, per tant, passen a cremar el greix emmagatzemat com a combustible. Això provoca una pèrdua de pes inexplicable en totes les persones que no han nascut amb la malaltia o que encara no han estat diagnosticades. Fins que no arriba el diagnòstic, aquest símptoma els és aliè i no ho poden controlar, per això s’espanten quan comproven la pèrdua de quilos involuntària.
La pèrdua de la gana
Per norma, la gran majoria de vegades la pèrdua de pes és perquè la persona ingereix menys calories de les que el seu cos necessita. Però hi ha diferents raons per les quals pot ocórrer: potser menja menys perquè li ha disminuït la gana a causa d’un trastorn que impedeix que el seu tracte digestiu absorbeixi els nutrients –un problema de malabsorció–. També pot passar, encara que amb menys freqüència, que les persones tinguin una malaltia que faci que el seu organisme gasti més calories; per exemple, una glàndula tiroidal hiperactiva. I a vegades ocorren les dues coses, que els dos mecanismes estan involucrats. Per exemple, el càncer tendeix a disminuir la gana, però també augmenta la despesa calòrica, ja que les cèl·lules nocives consumeixen més energia i poden produir substàncies químiques que alterin la digestió dels aliments, i això fa que es perdi pes més ràpidament.
En general, a mesura que gairebé totes les malalties greus avancen s’observa una pèrdua de pes. Una altra cosa diferent és que sigui un dels primers símptomes a aflorar de la malaltia. En aquest sentit, sembla que hi ha càncers més proclius a desenvolupar una pèrdua de quilos involuntària en el pacient, encara que el doctor Ángel Nieto es mostra previngut a l’hora de concretar quin tipus de càncer està més vinculat a aquesta pèrdua ponderal evident. “Els tumors són molt variats i la resposta de l’hoste que els pateix també, per això no es pot establir una regla fixa per a assegurar si un tipus de càncer produeix més pèrdua de pes que un altre. Això dependrà de molts factors, com ara el metabolisme de la persona portadora o l’extensió del tumor”, explica el metge. “Els càncers gastrointestinals, de pàncrees, pulmó, pròstata, el limfoma i renal són els que més s’associen amb la pèrdua de pes, encara que destaca el càncer de pulmó (60%) i els tumors gastrointestinals (80%)”, afegeix Luisa Adán.
Majors de 70 anys
A partir dels setanta anys, la pèrdua de pes es pot atribuir a un procés natural d’envelliment, ja que es calcula que al voltant d’aquesta edat comencem a perdre entre 0,1 kg a 0,2 kg de pes per any. Normalment ocorre perquè es redueix la gana; el cos necessita més energia per fer les seves funcions bàsiques, com ara conservar la temperatura corporal; es redueix la massa muscular; hi ha certs medicaments que fan que es perdi el gust, i la pèrdua de cognitivitat que, sense necessitat de ser demència, fa que disminueixi l’interès per la cuina o els nutrients que són necessaris. Aquestes circumstàncies normals, que ens fan aprimar-nos de manera lenta al llarg de la tercera edat, no tenen res a veure amb d’altres que sí que poden repercutir greument en la salut, com és la pèrdua ràpida i inexplicable de pes. Si això ens passa, hem de sospitar d’una infecció prolongada, de l’ús de certs medicaments o d’altres malalties greus. “Les causes d’aquesta pèrdua de quilos involuntària en la tercera edat poden ser molt variades, per això cal fer-ne un seguiment i anar documentant el pes i com va variant. Fer un historial sobre canvis en la gana, la dificultat en la masticació o en la deglució que puguin tenir, hàbits alimentaris i ingestes diàries”, explica Luisa Adán, especialista en aparell digestiu de l’Hospital Infanta Leonor de Madrid. A més a més, hi ha certes rutines i hàbits que poden ajudar a recuperar o a prevenir la pèrdua de pes involuntària, sobretot en persones grans:
- Intentar que no mengin totes soles, que gaudeixin del menjar i sense presses. L’aïllament de les persones grans també es troba entre les causes de la pèrdua de pes en aquestes edats.
- Fer petits àpats, però molt nutritius, al llarg del dia; i intentar que prenguin els aliments preferits i amb més calories i nutrients les hores que tenen més gana.
- Si es prenen suplements nutricionals, fer-ho lluny de l’horari dels menjars, com una ingesta extra.
Infants
“En el cas dels menors, més que parlar de pèrdua de pes, caldria referir-se a un increment insuficient del pes que correspondria per edat. En la majoria dels nens i nenes en edat preescolar o escolar, és conseqüència d’una ingesta dietètica inadequada de nutrients en relació amb les necessitats de metabolisme i creixement”, explica Luisa Adán. En un nombre reduït de casos, la deficiència de pes pot ser un símptoma d’una malaltia subjacent, tant física com psicològica o d’una combinació de totes dues…
“Quan això passa, hem de tenir en compte que una pèrdua d’un quilo en un nen de 10 quilos seria l’equivalent a 8 quilos en un adult de 80 quilos. Tant els ancians com els nens pesen menys i, per tant, en aquestes persones una pèrdua de pes menor pot ser igual d’important”, explica Ángel Nieto, internista de l’Hospital Clínic San Carlos.
Si la causa és a l’intestí
La raó d’una pèrdua de pes involuntària també es pot amagar a l’intestí. Els especialistes expliquen que qualsevol malaltia digestiva que produeix disminució de l’absorció dels nutrients pot fer que ens aprimem. La doctora Luisa Adán enumera les més freqüents: “L’úlcera d’estómac, la malaltia celíaca o la malaltia inflamatòria intestinal. En aquests casos, a més de la pèrdua de pes, s’hi solen associar altres símptomes, com ara dolor abdominal, sacietat precoç, disfàgia, diarrea, restrenyiment, sagnat en forma de femta negra (melena) o sagnat per l’anus de manera aïllada o amb la deposició”, indica l’especialista.
En general, però, el diagnòstic d’aquestes patologies sol necessitar temps, ja que per l’ampli ventall de possibles causes que poden produir la pèrdua de pes involuntària no hi ha un únic protocol d’actuació. En aquest sentit, aquesta mena de malalties digestives se solen identificar més fàcilment gràcies als símptomes que les acompanyen.
“El primer que fem els internistes és una valoració global de la pèrdua de pes. Saber quants quilos s’han perdut i des de quan és important, però també les circumstàncies que l’acompanyen i, sobretot, analitzem els símptomes que hi són presents. Per exemple, una pèrdua de pes amb diarrea orienta clarament a un problema digestiu”, relata l’especialista de l’Hospital Clínic San Carlos, Ángel Nieto. Moltes malalties, com ara la insuficiència suprarenal, ja es poden sospitar per l’enfosquiment de la pell (hiperpigmentació) que mostri el pacient. Posteriorment, en funció d’aquests símptomes, es fa una planificació de proves diagnòstiques, tant analítiques com d’imatge, i es va construint el diagnòstic fins a arribar a la conclusió de saber quina malaltia el produeix i plantejar tractament sobre aquest tema.