Conté molt poques calories | Veritat
Entre el 75% i el 80% de la composició del marisc és aigua, per la qual cosa té un valor energètic molt baix (una mitjana de 80 kcal per cada 100 g). No té gairebé greix: del 0,5% al 2% en els mol·luscos i entre un 2% i un 5% en els crustacis. A més, entre el 30% i el 50% d’aquest greix, segons l’espècie, és omega 3. Tot i tenir poques calories, l’aportació total dependrà de l’elaboració: no és el mateix menjar una llagosta cuita (una peça petita té unes 90-100 kcal) que a l’estil Thermidor (la beixamel incrementa considerablement les calories). D’altra banda, és un aliment molt proteic, amb una mitjana de 18 g per cada 100 g; encara que els llagostins, els llamàntols, les gambes o els gambots poden arribar a tenir-ne 20-25 g. La seva proteïna és d’alt valor biològic, com la de la carn i la dels ous, i és molt fibrosa, amb bastant quantitat de col·lagen, per això assacia.
Augmenta el colesterol en sang | Fals
El marisc té un contingut alt de colesterol (l’anomenat colesterol dietètic), però menjar un aliment que conté colesterol no significa que aquesta quantitat s’acumuli a les artèries. A més, no tots els mariscos en tenen la mateixa quantitat: gambes, llagostins i escamarlans n’aporten 200 mg per cada 100 g (la ingesta màxima diària recomanada és de 300 mg), però els crancs i nècores en tenen la meitat. Tampoc totes les parts del marisc tenen la mateixa concentració de colesterol, ja que la majoria es troba als caps. El colesterol alt en sang es relaciona amb una mala dieta en general, però sobretot amb una alimentació composta per sucres lliures i greixos saturats, que afavoreixen la producció de les lipoproteïnes que transporten el colesterol LDL (el dolent), que és el que pot crear l’obstrucció de les artèries. En canvi, els greixos insaturats, com els omega 3 del marisc, tenen un efecte reductor sobre el colesterol dolent i augmenten l’HDL (el bo). Combinar l’alcohol amb el marisc sí que pot fer pujar el colesterol en sang, sobretot en persones amb colesterol alt. Si el marisc i l’alcohol es prenen en excés, el fetge només podrà metabolitzar l’alcohol, però no el colesterol, que podria passar a la sang.
En excés és dolent per a l’àcid úric | Veritat
L’àcid úric és un compost que genera l’organisme després de la descomposició d’unes substàncies anomenades purines i que es troben al marisc. El 80% del que es produeix diàriament s’elimina a través de l’orina, però si la nostra dieta habitual es basa a prendre massa aliments amb un alt contingut en purina –com ara marisc o peix blau–, sí que es poden acumular a la sang i ocasionar la malaltia coneguda com gota. La clau, com sempre, és no abusar d’un únic aliment. A les persones amb àcid úric alt se’ls recomana moderar el consum de marisc.
Aporta molts minerals i vitamines | Veritat
El marisc conté una quantitat important de minerals com ara calci, magnesi, fòsfor, potassi, iode i clor, així com oligoelements i vitamines, sobretot les del grup B (B1, B2, B3 i B12). Les escopinyes o les cloïsses tenen deu vegades més ferro que un tall de vedella: 2,1 mg per 100 g de vedella enfront dels 24 mg que aporten els bivalves. Cal tenir en compte que el marisc és un aliment que no se sol menjar en grans quantitats, normalment es pren com a aperitiu o com a ingredient amb altres aliments. Per això, i quan en concret parlem de mol·luscos (amb closca), cal considerar la quantitat de carn que al final ens mengem: per cada 100 g de producte fresc de musclo o cloïssa, la part comestible en suposa 25 g i 15 g, respectivament.
Ha de consumir-se cuit | Veritat
El marisc filtra l’aigua de l’oceà per alimentar-se i en aquest procés pot acumular bacteris i altres microorganismes que poden resultar tòxics. Quan s’agafa, se sotmet a un procés de depuració i filtratge per a eliminar-ne qualsevol patogen. Però, encara que es conservi de manera adequada sense trencar la cadena de fred, algun bacteri pot sobreviure-hi. Hi ha mètodes de detecció de toxines marines per no agafar el marisc a les aigües més infectades, però el risc zero no existeix. Per això, cal cuinar-lo per a disminuir-ne la possible toxicitat. No es recomanable que les embarassades, els malalts crònics (immunodeprimits), els nens o els ancians el mengin cru.
No té anisakis | Fals
Segons l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària (AESAN), gairebé tots els mariscos són immunes a l’anisakis, però no tots. Els mol·luscos tous, com el pop, el calamar o la sípia, sí que poden contenir aquest paràsit. Per a evitar-ne el risc, cal congelar-los durant uns cinc dies a una temperatura de -20 °C, com a mínim, o bé inactivar-lo amb una cocció que arribi els 60 °C durant dos minuts.
No es recomana xuclar-ne els caps | Veritat
L’AESAN recomana no xuclar els caps de gambes, llagostins, crancs, gambots rojos i escamarlans. Això és per l’alt contingut en cadmi que tenen, un metall pesant que pot acumular-se a les vísceres d’aquests animals, però que també és present en altres aliments com ara algues, bolets silvestres, cacau i llavors de gira-sol, de colza o de soia. Els nivells de cadmi en les vísceres dels mariscos són fins i tot més alts que en altres aliments, i com que aquest metall s’acumula dins del cos i pot romandre al nostre organisme durant 20 o 30 anys, es recomana evitar xuclar els caps.
És un dels aliments que provoquen més al·lèrgies | Veritat
L’al·lèrgia al marisc és una reacció d’hipersensibilitat que està mesurada per anticossos IgE (immunoglobulina E) i que provoca una reacció immediata (30-60 minuts després de la ingestió). Els símptomes més comuns són cutanis (urticària, favasses i inflamació), encara que hi ha persones que presenten símptomes digestius (vòmits, nàusees, dolor abdominal) o respiratoris (esternuts, mocs, asma). Els mariscos són els responsables del 8% de les al·lèrgies als aliments a Espanya. El marisc que produeix més al·lèrgia són els crustacis, des de les gambetes fins a la llagosta, passant per gambes, escamarlans i nècores.
Un al·lèrgic al peix també ho és al marisc | Fals
No s’han demostrat reaccions encreuades entre l’al·lèrgia al peix i al marisc. En canvi, sí que s’ha observat que els àcars tenen propietats semblants a les del marisc. Per això, si una persona és al·lèrgica al marisc, en un alt percentatge (80%) també ho serà als àcars i viceversa.
Amb el terme marisc abastem tots els invertebrats marins comestibles, però entre ells es classifiquen en crustacis, mol·luscos i equinoderms. Els crustacis són els que tenen closca, potes o pinces i simetria bilateral, i es poden desplaçar nedant o caminant. Ens referim als crancs, als llamàntols, als bous de mar, a les gambes, als llagostins, a les nècores, als percebes, als gambots rojos… Alhora, els mol·luscos es classifiquen en bivalves (que són els que tenen petxina i viuen a les roques del fons marí, com ara els musclos, les navalles, les cloïsses, les ostres, les escopinyes i les rossellones); els cefalòpodes, que són tous i sense petxina, com ara el calamar, el pop i la sípia, i els univalves, com ara caragols de punxes o cornets. Finalment, els equinoderms són els eriçons, les estrelles de mar i els cogombres de mar.