Ho posa en l'envas, però...

La confusió està servida: el 60% dels consumidors no llegeix bé les etiquetes dels productes on es detallen les seves característiques, segons un estudi de Consumolab. En els envasos trobem nombrosos missatges i termes, i alguns d’aquests, com les certificacions “ecològic”, “orgànic”, “bio” o “peix sostenible” (sota el segell Marine Stewardhip Council), estan regulats per llei o altres estàndards: “Permeten una informació veraç del que es consumeix”, explica Manuel Moñino, dietista-nutricionista de l’Acadèmia Espanyola de Nutrició i Dietètica. Però d’altres –com ara “tradicional”, “natural” o “casolà”– no ho estan: “Aquests missatges busquen diferenciar el producte d’altres de semblants i ens indueixen a pensar que són més sans o que aporten algun benefici”, afegeix.

Darrere dels missatges

Per a moltes empreses, l’envàs és un espai de publicitat i màrqueting, no d’informació veraç. “Sovint, la indústria alimentària aprofita la manca de legislació que delimiti l’ús d’aquests termes”, comenta Aurora Moreno, investigadora i divulgadora especialitzada en informació sobre consum. “Passa en els ultraprocessats, als quals s’afegeix l’etiqueta d’ “artesanal o “recepta de l’àvia”, quan la seva elaboració és completament industrial. O en productes d’origen animal que s’anuncien amb vaques pasturant en extenses praderies, quan, en realitat, en la seva cria no es respecten les normes de benestar animal”, posa com a exemple.

Per això és important que el consumidor sàpiga diferenciar els missatges que figuren en els envasos: quins aporten beneficis reals i quins són, simplement, reclams publicitaris. Repassem les afirmacions més recurrents en l’embalatge.

1. Natural és... sense substàncies artificials?

No hi ha cap legislació europea que defineixi què vol dir en la indústria alimentària el concepte “natural”. En canvi, sí que hi ha països on s’han desenvolupat una sèrie de guies per a aclarir-ho, com el Regne Unit o Irlanda. En aquests països s’estableix que aquestes afirmacions poden anar en aliments que es produeixen en la naturalesa sense intervenció humana; és a dir, aquells als quals no s’afegeixen altres substàncies.

No estan regulats, però el Reglament 1169/2011 del Parlament Europeu i del Consell estableix que la informació alimentària no ha d’induir a error. D’aquí es desprèn que un aliment compost per diversos ingredients, siguin additius o no, no es pot denominar així: “ ‘Natural’ indicaria que és sense additius, sempre que no contingui altres ingredients, independentment que s’hagi processat. El pa, per exemple, no és un aliment natural, però sí que podria denominar-se ‘Fet a partir d’ingredients naturals’ si tots ho són”, explica Moñino.

Sí que hi ha un producte que disposa d’una normativa específica: el iogurt. Entre les seves varietats de sabors hi ha la natural, encara que tingui ferments làctics o porti, per exemple, edulcorants artificials. En aquest cas, sí que es pot etiquetar com a “iogurt natural edulcorat”.

2. Ser o no ser sostenible

El terme “ecològic” està regulat: s’utilitza per a aliments sense fertilitzants o pesticides sintètics, transgènics, amb rotació de cultius i limitació d’antibiòtics. “Però no sempre es manté un control adequat d’aquests productes”, confirma Aurora Moreno. El Reglament 2018/848 de la Unió Europea, aprovat l’any passat i que entrarà en vigor el 2021, estableix les condicions del procés de producció ecològica. Segons aquesta normativa, la producció sota aquesta etiqueta ha de combinar “les millors pràctiques en matèria de medi ambient i clima, un nivell de biodiversitat elevat, la conservació dels recursos naturals i l’aplicació de normes exigents sobre benestar animal”.

Tanmateix, aquesta llei no fa referència a la distribució. “Un producte pot ser ecològic però arribar a les prestatgeries del supermercat després de recórrer milers de quilòmetres, sense ser de temporada i embolicat en plàstics: és això eco de debò?”, es pregunta Aurora Moreno. Un altre exemple: algunes fruites o verdures poden seguir la normativa ecològica, i ser bones per a la salut de les persones i del planeta, però haver estat collides en condicions d’explotació laboral.

3. Significat de “sense gluten” i “sense lactosa”

Des del final de 2016, el gluten i la lactosa són d’esment obligatori en l’etiquetatge. En el cas del primer, el Reglament 828/2014 de la UE va establir en 20 mg/kg la quantitat màxima de gluten que pot contenir un producte perquè sigui legal incloure-hi el missatge “sense gluten”, i en 100 mg/kg en el cas de presentar-se com a “baix en glútens”. La denominació “sense lactosa”, però, no està regulada a Europa: alguns articles qualificats així poden contenir traces que causin molèsties a persones al·lèrgiques o intolerants molt sensibles.

L’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN) recomana etiquetar-los així quan presentin menys del 0,01% de lactosa i, com a “contingut baix en lactosa”, si és inferior a l’1%. Moltes vegades, aquestes declaracions són innecessàries: els consumidors poden llegir en l’etiqueta d’una salsa de tomàquet “sense gluten” o en una mostassa “sense lactosa”; és a dir, en productes que no haurien de contenir-ne. Aquests missatges, a més, no estan permesos perquè, segons el reglament, “no es pot insinuar que un aliment té unes característiques especials quan tots els aliments similars tenen aquestes mateixes característiques”.

És a dir, si un tipus de producte no té gluten per norma general, no hauria de posar “sense gluten” en l’etiqueta. “La moda de menjar sense gluten o sense lactosa no té base científica, però la indústria fa servir aquestes declaracions com a reclam. En persones no diagnosticades pot ser contraproduent substituir aliments bàsics (cereals o lactis), fet que incrementa el risc d’absorció d’alguns nutrients (per exemple, la del calci es veu afectada si no s’ingereix lactosa) i encareix la compra”, analitza Moñino.

4. Missatges que sí que estan regulats

Moltes de les al·legacions que afirmen que un aliment té una propietat determinada s’estableixen per llei. És el cas de les declaracions nutricionals, que fan referència al fet que el producte conté una quantitat significativa o reduïda d’un nutrient: “sense sucres afegits”, “enriquit amb calci”, “baix en sal”… També estan registrades les declaracions de propietat saludable, que donen a entendre que una substància present (o absent) en un aliment té un efecte en la salut. Un exemple: “El potassi contribueix a mantenir la pressió arterial”. Encara que la llei estableix com ha de ser la informació sobre els ingredients, a vegades pot persistir la confusió: “La nomenclatura confon el comprador: en comptes de posar ‘sucres’, hi posa dextrosa, maltosa, fructosa, suc de canya evaporat, xarop de glucosa…”, conclou Moñino.

Consells per a saber llegir les etiquetes

No tot el que es diu en un envàs és real. Per a evitar enganys publicitaris, el nutricionista Manuel Moñino aconsella:

No quedar-se només amb la imatge frontal del producte ni amb les declaracions cridaneres. Alerta amb les propietats “miraculoses”: gairebé cap no sol ser veritat.
Llegir els ingredients i fixar-se en si s’ordenen segons el percentatge. Com marca la llei, els que estan presents en un percentatge més alt apareixen al començament de la llista (segueixen un ordre decreixent). Com menys extensa és la llista, menys processat és el producte.
Posar una atenció especial a aquells productes que indiquin que no tenen greixos parcialment hidrogenats, perjudicials per a la salut perquè incrementen el risc cardiovascular. Evitar també aquells en què prevalguin els sucres o els greixos.
Atenció al semàfor nutricional i a la valoració de Nutri-Score, que proporcionen informació veraç i molt pràctica.
Buscar dates de consum preferent o de caducitat i fixar-se en els ingredients en negreta, en cas d’al·lèrgies o intoleràncies.
Considerar l’impacte mediambiental o ètic i el benestar animal. Fixar-se en els certificats homologats: els segells en el peix salvatge com MSC (Marine Stewardhip Council) o per a l’aqüicultura ASC (Farmed Responsibly ASC), així com certificats ecològics, de Comerç Just…

Així es tradueixen les al·legacions

Sense sucres. No més de 0,5 g per 100 g o ml de producte.
Sense sucres afegits. No s’hi ha introduït cap monosacàrid (sucres simples) ni disacàrid (com la sacarosa), ni cap edulcorant. Sí que poden contenir sucres presents naturalment, però, en aquest cas cal indicar-ho.
Baix contingut en greix. No més de 3 g/100 g en sòlids i 1,5 g/100 ml en líquids.
Sense greix. El producte no conté més de 0,5 g de greix per 100 g o 100 ml. Es prohibeixen les declaracions amb percentatges: “X% menys de greix”.
Baix contingut en sodi/sal. El producte no conté més de 0,12 g de sodi, o el valor equivalent de sal, per 100 g o per 100 ml.
Molt baix contingut en sal. El producte no conté més de 0,04 g de sodi o valor equivalent de sal, per 100 g o per 100 ml.
Font de fibra. Conté com a mínim 3 g de fibra per 100 g o, com a mínim, 1,5 g de fibra per 100 kcal.
Contingut reduït. La reducció del contingut és, almenys, el 30% en comparació amb un producte similar. Se n’exceptuen els micronutrients, en els quals es permet una diferència del 10% en els valors de referència de la UE. Per al sodi, o el valor equivalent per a la sal, la diferència admissible serà del 25%.
“Light”. Els productes amb aquesta etiqueta han de complir les mateixes condicions que per al terme “contingut reduït”. L’envàs ha d’indicar les característiques que fan que l’aliment sigui lleuger.
A més… No es pot indicar que un aliment conté calci o un altre mineral si té menys del 15% de la ingesta diària recomanada d’aquest mineral. En el cas del calci, aquesta xifra és de 800 mg.