En què consisteix, en realitat, la globalització?
Recorrem a l’exemple dels virus que es transmeten per ordinador. Un programa informàtic destructiu (I love you) que es va idear a
les Filipines va causar, en qüestió d’hores, milers de milions de dòlars de pèrdues a empreses i institucions poderoses de tot el
món, inclòs el mateix Pentàgon dels Estats Units. Això no passava abans. Avui existeix una xarxa global connectada per tot el
món i tots estem interconnectats en molts àmbits de la nostra vida, inclòs l’econòmic. Un altre exemple: l’any 1997 hi va haver una
devaluació de la moneda tailandesa (el bar) que va generar una crisi econòmica als països asiàtics, d’allà va passar a l’Amèrica
Llatina per arribar després a Europa i a la resta de països occidentals. Una crisi econòmica local es va convertir en mundial en
qüestió de pocs dies. També és globalització que els anuncis d’un partit de futbol de l’Eurocopa ho siguin de companyies
multinacionals que actuen a la majoria de països amb productes que tothom coneix. En resum, la globalització és un fenomen
d’internacionalització que té tres peus: la tecnològica (per exemple, Internet), l’economia (amb les liberalitzacions els diners es
poden moure per tot el món) i, finalment, la política (els països han eliminat gairebé totes les seves proteccions, les seves barreres
aranzelàries i han escollit uns governs partidaris d’aquesta globalització). Abans això no passava perquè no existia aquesta
tecnologia i perquè els governs exercien més control sobre les seves economies.
Per què els moviments de protesta davant la globalització (Seattle, Washington, Davos…) han sorgit des d’àmbits tan
diversos com els representats pels ecologistes, sindicats, solidaris amb els països del Tercer Món, anticapitalistes, etc.?
Hi ha un descontentament social i les diverses organitzacions han explotat les possibilitats que ofereix Internet per mostrar aquest
rebuig. La xarxa ha contingut llocs web on s’han transmès les consignes i des de les quals s’han organitzat, des de molts països
diferents, les protestes de cada grup i s’han posat en comú moltes coses. Efectivament, en aquestes manifestacions hi ha
interessos representats molt diversos. A Seattle van protestar els sindicats nord-americans que volien més protecció per al seu
mercat i d’altres grups demanaven precisament menys protecció d’aquest mercat perquè els països pobres poguessin vendre
millor els seus productes. De tota manera, el que és important d’aquestes mobilitzacions és que la ciutadania s’ha adonat que als
governs se’ls ha escapat de la mà el control de l’economia. Un pot anar a protestar per qüestions concretes a l’ajuntament, al
govern central, a l’autonòmic… però hi ha coses molt importants en les quals la responsabilitat rau en una multinacional, a
Brussel·les, a la Borsa de Nova York o a la de Tòquio. Aleshores, on i a qui es queixa la gent? Hi ha una sèrie de països i
organitzacions molt poderosos (Fons Monetari Internacional, Organització Mundial de Comerç…) que tallen el bacallà i davant dels
quals protesta la gent en reunions emblemàtiques com ara Seattle, Washington, Davos o Praga. Tan és que sigui amb interessos
diferents; la gent és conscient que la seva vida es manipula des d’unes alçades a què no arriba i per això surt al carrer a
protestar. És un moviment democràtic de la gent del carrer que simplement demana explicacions a aquest tipus d’organitzacions
(què passa amb la meva feina, amb el medi ambient, amb els països pobres… amb el futur).
En què pot afectar la globalització al ciutadà del carrer?
La globalització no és l’anticrist i ha tingut una cosa molt bona: ens permet d’importar productes i comprar-los on són més barats.
El preu dels cotxes ha baixat molt en aquests anys i, a més, ara són de millor qualitat. Crec que els consumidors dels països rics
ens hem beneficiat de la globalització. El problema és que no s’han beneficiat tots de la mateixa manera i, molt menys encara, en
tots els països.
Són les multinacionals governs paral·lels que actuen a l’ombra?
No crec que les multinacionals vulguin assumir les funcions polítiques dels estats i de les administracions públiques. Ni hi estan
capacitades ni crec que ho pretenguin fer. El que volen és tenir bones relacions amb els poders públics i que l’Administració els
afavoreixi, que els donin subvencions, els venguin terrenys barats i no els emprenyin amb les qüestions mediambientals. Però no
crec que les multinacionals vulguin assumir les funcions de l’Administració i fer-se càrrec, per exemple, de la gestió de la Seguretat
Social. A les grans empreses els va bé un estat que es fa càrrec dels costos que generen, per exemple el de la desocupació.
També els interessa que l’estat inverteixi diners públics en vies de comunicació millors (autovies, aeroports, telecomunicacions,
etc.) i creï el que els economistes en diuen “externalitats” que augmentin la seva productivitat i els seus beneficis.
Quin paper juguen en la globalització l’FMI (Fons Monetari Internacional), l’OMC (Organització Mundial de Comerç) i el Banc
Mundial?
Són organismes que tenen metes diferents. El Banc Mundial té com a objectiu els països en via de desenvolupament; per
exemple, no dóna crèdits a Espanya i el nostre país contribueix amb aportacions anuals. L’FMI és per a tots els països, tot i que
s’ha anat especialitzant en qüestions de desenvolupament i no sé si aquesta és la seva missió. I l’OMC també serveix a tothom
però més aviat als països rics, que són els que més comercien. El primer que hem de saber és que aquests organismes
internacionals no són independents dels estats que els financen. Per exemple, a l’FMI manen els Estats Units el Japó i la UE. A
vegades, es pensa que aquestes organitzacions són independents i que es poden enfrontar als països rics, però no és així.
L’home que més mana a l’FMI i al Banc Mundial és el secretari del Tresor (ministre d’Economia) dels Estats Units, així de clar. En
dues paraules, les polítiques que aquests organismes imposen beneficien els països rics que els sostenen, tot i que s’ha de
reconèixer que també han beneficiat el desenvolupament d’alguns països. L’FMI i el Banc Mundial van contribuir a l’arrencada
econòmica d’Espanya el 1959, quan començàvem a sortir del retard i de la pobresa. Altres països destinataris d’aquests ajuts han
estat Turquia, Israel, Singapur, Corea… als que van donar l’impuls necessari per al seu desenvolupament econòmic actual.
Creu que la bretxa entre països rics i pobres tendeix a tancar-se o, al contrari, s’obre?
Es va obrint cada vegada més. La globalització comporta un repartiment de la riquesa molt desigual. Hi ha gent que s’està fent
molt rica, es calcula que al món hi ha uns 5 milions de persones que tenen una fortuna de més de 200 milions de pessetes. Al
costat d’aquesta enorme massa de potentats coexisteixen milers de milions d’individus que viuen en la pobresa. La bretxa es va
obrint i no només entre països rics i països pobres, sinó també dins dels mateixos països. Cáritas calcula que a Espanya hi ha vuit
milions de pobres (la cinquena part de la població). Per tant, si no es prenen decisions sobre això, anirà a més. No podem deixar
a l’atzar del mercat a la globalització (que certament donarà l’oportunitat a molts i que crearà molts milionaris) perquè molta gent
ho passarà molt malament. El mercat no pensarà en els pobres i en els marginats, perquè té d’altres objectius. D’altra banda,
entre els països pobres també hi ha categories. La globalització ha beneficiat els que són als circuits del comerç, de les inversions
financeres. La Xina, fa 25 anys, era un país trist i molt pobre, amb problemes greus (malnutrició, mortalitat infantil, règim polític
duríssim), però en aquests últims anys ha fet un gran salt. El capital estranger ha invertit en massa i el país ha emergit
notablement per efecte de la globalització. A l’Índia ha passat una cosa semblant, però el Pakistan o Bangla Desh han quedat al
marge d’aquest flux d’inversions i no s’han pogut desenvolupar. I si anem a l’Àfrica, podrem veure que la seva gent s’enfonsa
cada vegada més en la misèria i en la degradació de la vida econòmica, social i política. Allà ningú hi inverteix i l’única cosa per la
qual serveix l’Àfrica a Occident és per al negoci de les armes i per cobrar-los els deutes que ens deuen. Són països exclosos dels
beneficis de la globalització.
El Comerç Just és, en tota aquesta conjuntura, una gota d’aigua al mar?
Es va obrint cada vegada més. La globalització comporta un repartiment de la riquesa molt desigual. Hi ha gent que s’està fent
molt rica, es calcula que al món hi ha uns 5 milions de persones que tenen una fortuna de més de 200 milions de pessetes. Al
costat d’aquesta enorme massa de potentats coexisteixen milers de milions d’individus que viuen en la pobresa. La bretxa es va
obrint i no només entre països rics i països pobres, sinó també dins dels mateixos països. Cáritas calcula que a Espanya hi ha vuit
milions de pobres (la cinquena part de la població). Per tant, si no es prenen decisions sobre això, anirà a més. No podem deixar
a l’atzar del mercat a la globalització (que certament donarà l’oportunitat a molts i que crearà molts milionaris) perquè molta gent
ho passarà molt malament. El mercat no pensarà en els pobres i en els marginats, perquè té d’altres objectius. D’altra banda,
entre els països pobres també hi ha categories. La globalització ha beneficiat els que són als circuits del comerç, de les inversions
financeres. La Xina, fa 25 anys, era un país trist i molt pobre, amb problemes greus (malnutrició, mortalitat infantil, règim polític
duríssim), però en aquests últims anys ha fet un gran salt. El capital estranger ha invertit en massa i el país ha emergit
notablement per efecte de la globalització. A l’Índia ha passat una cosa semblant, però el Pakistan o Bangla Desh han quedat al
marge d’aquest flux d’inversions i no s’han pogut desenvolupar. I si anem a l’Àfrica, podrem veure que la seva gent s’enfonsa
cada vegada més en la misèria i en la degradació de la vida econòmica, social i política. Allà ningú hi inverteix i l’única cosa per la
qual serveix l’Àfrica a Occident és per al negoci de les armes i per cobrar-los els deutes que ens deuen. Són països exclosos dels
beneficis de la globalització.
El Comerç Just és, en tota aquesta conjuntura, una gota d’aigua al mar?
És una part petita del comerç internacional, però té molt valor. Sóc un gran defensor del Comerç Just com a gest, com a
denúncia, com a manera de conscienciar la gent de la injustícia de les relacions comercials entre el Nord i el Sud. No crec que
solucioni el problema, però molt pitjor és la resignació i el fet de no fer-hi res. Aquests moviments, encara que no siguin una gran
solució, poden arreglar la vida a una cooperativa determinada, a un poble, etc. No arreglaran els problemes del Tercer Món, però
tenen un gran valor en la conscienciació de la societat. Hi ha moltes iniciatives d’aquest tipus de suport, com perdonar el deute
extern, l’acollida d’immigrants… i és que hi ha una sèrie de coses en les quals la gent humanista, progressista o cristiana hauria
de participar.