Quins ingredients inclou una recepta de conciliació perfecta?
La igualtat. D’una banda de gènere, entre homes i dones. Però també igualtat entre els dos pols de la conciliació, que són la cura d’infants, de gent gran, de discapacitats, de malalts, i el món laboral. El problema és que, fins ara, el món de la producció ha tingut prioritat.
I, tanmateix,quina és la primera paraula que li ve al cap quan pensa en conciliació?
Desigualtat, és clar. Encara que he de dir que la paraula conciliació no m’entusiasma.
Quin terme utilitzaria, llavors?
Potser coresponsabilitat, que se sol entendre com la responsabilitat compartida entre dones i homes. Però també entre institucions, Estat, xarxes socials…
Vostè és experta en gènere, família i feina. Conciliar continua sent una qüestió de gènere a Espanya? És més difícil per a una dona?
Està canviant. Els homes s’han incorporat a les tasques de cura de manera efectiva. La imatge de la paternitat està canviant. El que falta és que ells reivindiquin els seus drets en el món domèstic i en el dels seus fills. La conciliació ha guanyat posicions. Va fer un salt de gegant del 2004 al 2010, amb mesures com l’augment del permís de paternitat a 15 dies i la Llei d’igualtat.
Quins són els punts negres de la conciliació a Espanya?
Em referiré als menors. Les mares treballadores n’assenyalen quatre. El primer, les malalties banals dels infants (com ara grips i gastroenteritis), que impedeixen que vagin a escola. Hi ha permisos per a malalties greus, però no per a aquests casos. El segon, la falta de coordinació entre horaris laborals i escolars. I les seves vacances, que són molt més llargues. Finalment, la paralització del pla Educa3 per a crear places escolars de zero a tres anys. Tenim un problema enorme amb la cura dels infants d’aquesta edat.
Si hi hagués un ministeri d’Ocupació i Conciliació amb vostè al capdavant, per on començaria?
El meu programa com a ministra es basaria en els serveis públics, crearia des d’escoles infantils fins a ludoteques i aules matinals, i estendria els permisos de conciliació. Per fer-ho, caldria diners. L’Estat necessita bases fiscals sòlides per mantenir les seves polítiques socials. I entre aquestes, les de conciliació. El problema és que en aquesta crisi econòmica s’estan soscavant.
Una dada que sembla favorable. El 2008 les dones en consells d’administració de les empreses de l’Ibex 35 eren el 5%. Avui són el 12,5%, segons un estudi de la Universitat de Navarra. Són passos cap a la conciliació i la igualtat a Espanya? Encara és insuficient?
Per descomptat que és insuficient, però també un èxit enorme. La igualtat ha de ser transversal: es tracta de combatre la violència de gènere, però també de lluitar per la paritat en els consells d’administració.
Vostè és pessimista. Ha afirmat que les retallades en les polítiques socials poden fer que les dones llencin la tovallola en el terreny laboral.
És un risc cert. Les dones, igual que els homes, tenen dificultat per accedir a una feina. Al seu torn, les feines tenen una remuneració cada vegada més baixa, mentre que les polítiques socials són més restrictives. Per tant, trobar recursos que permetin la conciliació també es posa més difícil. Si els salaris són baixos i cal pagar els serveis de guarderia durant les hores laborals, no és impensable que arribi un moment en què a les dones no els compensi treballar.
En aquesta situació, per vostè conciliar és una quimera o una realitat possible?
És una necessitat. Perquè ho és també l’activitat laboral de les dones. La qualificació femenina és més alta que la masculina. I on es preveu la creació de feina és en la qualificada. L’aportació de les dones és fonamental i, per tant, també la conciliació.
Diria que Espanya és un país que concilia?
És un país que concilia com pot. Hi ha un protagonisme desmesurat de les xarxes familiars. Per contra, el paper d’empreses i Estat és més baix del que seria desitjable. Falten serveis i falten polítiques de conciliació.
Per acabar, li proposo utilitzar la imaginació. On veu la conciliació a Espanya d’aquí a, diguem-ne, cinc anys?
L’àmbit ja no pot ser Espanya. L’escala ha de ser Europa. Ens en sortirem si Europa és alguna cosa més que una suma d’estats i reivindica el seu protagonisme polític, econòmic i social. La batalla de la conciliació es troba en la suficiència financera europea.