Va ser víctima de maltractaments físics i psicològics durant 11 anys, una experiència que pot ser traumàtica, però que l’ha convertit en un exemple de fortalesa i d’esperança: es pot sortir d’aquesta situació. Com ho va aconseguir?
Una nit, en comptes d’aguantar el meu maltractador, vaig fer servir la valentia, la por i la resistència per agafar els meus quatre fills, ficar-los al cotxe i denunciar el que passava. Es necessita més valor per dormir cada nit amb la persona que t’està matant, que no per trencar el silenci, denunciar i començar una vida digna.
Malgrat això, al nostre país hi ha dos milions de dones víctimes de maltractaments i 1.600.000 no ho denuncien: per què?
Perquè la manera que s’ha utilitzat per animar a fer-ho consisteix a mostrar les conseqüències físiques del maltractament: dones amb blaus, cicatrius, mortes… Si pateixes maltractament i veus aquestes imatges, no denuncies perquè creus que acabaràs així: morta de por o morta literalment.
Són freqüents els casos que acaben en tragèdia?
Algunes dones són assassinades pels seus maltractadors perquè no els denuncien, però la majoria comença una vida nova lluny de la violència.
Per això és important fer visible la violència de gènere.
És important denunciar per rebre la protecció adequada. La violència de gènere és l’holocaust del segle XXI. Gràcies al nostre exemple, les dones poden reunir el valor per denunciar i salvar les vides.
S’estigmatitza les dones que pateixen o han patit maltractaments?
Hi ha una doble victimització que porta a l’exclusió social. Rebem suport perquè som víctimes i arribem a conscienciar-nos-en. Però, a més, els canals oficials d’inserció laboral es basen en treballs invisibles i poc remunerats, que sovint coincideixen amb tasques de neteja. Sembla que les dones que hem estat maltractades només sabem netejar, que és un treball digne, però no ens dóna poder. La via més eficaç perquè una dona superi la violència i eviti l’exclusió social és afavorir la seva inserció laboral en treballs reconeguts socialment, que li reportin independència econòmica i la posicionin com un valor social.
Aquest és l’objectiu de l’Escola Ana Bella per a l’Apoderament de la Dona.
Així és. A l’escola formem dones perquè siguin les líders de la seva pròpia vida i agents actius en la societat, i fem seleccions de personal i campanyes promocionals perquè, en temps de crisi, siguin un valor positiu en les empreses. Canviem la imatge social de dona víctima per la de dona supervivent. Som dones molt fortes, acostumades a treballar sota pressió, que sabem reinventar-nos, ens reposem a la frustració, tenim una gran tolerància al fracàs, som perseverants i ho seguim intentant malgrat les dificultats. Al món laboral, aquestes qualitats fan que siguem treballadores molt eficaces.
Quines altres ajudes presta la Fundació Ana Bella?
Donem suport cada any a més de 1.200 dones en risc d’exclusió a causa del maltractament. Oferim allotjament temporal en habitatges, formació, ocupació, teràpia psicològica, defensa legal, acompanyament, ajuda econòmica, emocional i en la resolució de tota mena de problemes. No dupliquem recursos, sinó que som un complement per a les administracions. Ajudem les dones maltractades perquè denunciïn i, una vegada que han sortit dels circuits d’ajudes oficials, si continuen en risc d’exclusió, els donem suport.
Hi ha prou mecanismes de protecció per a les dones que pateixen maltractaments al nostre país?
N’hi ha. Gràcies a aquests mecanismes, jo estic viva. El problema és que el 73% de les dones maltractades no accedeixen als recursos perquè no s’atreveixen a denunciar. Una de cada deu dones a Espanya pateix o ha patit violència masclista.
Quines són les seves necessitats principals?
Les necessitats depenen de la situació de cadascuna, però el suport social, el treball i l’habitatge són fonamentals per evitar l’exclusió.
Com se sent una víctima de violència domèstica?
Se sent morta en vida, molt sola i aïllada emocionalment. Quan et maltracten no t’adones del que et passa, però estàs tot el dia en tensió, trista, pateixes molt. És com un martiri constant, un terror silenciós que et va matant i, quan comences a entendre que passa alguna cosa, creus que és per culpa teva. Davant dels altres, els maltractadors solen ser homes amables, extravertits, afectuosos i amb do de gents, així que les víctimes ens convencem que ningú no ens creurà quan expliquem com ens tracten a casa. Per això, el paper de familiars i amistats és molt important perquè la víctima trenqui el silenci. El 90% de les dones maltractades anem a denunciar acompanyades d’un familiar o d’una amiga. Necessitem que ens escoltin sense jutjar-nos, que ens donin suport, que ens respectin, que ens obrin els ulls i ens donin la mà per treure’ns de la dependència emocional en què ens ha tancat el maltractador.
Podem detectar una situació de violència?
Si percebem que la dona canvia la forma de ser i se separa del grup d’amistats, cal preguntar-se per què i, sobretot, preguntar-ho a ella. El més important és no aïllar la víctima i trucar-li constantment, encara que rebem negatives. Els senyals d’alarma són molt evidents, però al principi passen desapercebuts, camuflats per l’amor romàntic. Des de la Fundació ensenyem les adolescents a detectar-los perquè poden derivar en maltractament. Una jove ens va comentar que quan arribava a casa trucava a la seva parella des del telèfon fix perquè ell no es preocupés. No valdria un missatge o una trucada perduda des del mòbil? No és amor, és control.
Existeix la violència tova o de baixa intensitat?
El maltractament comença sent subtil. Per això ens atrapa. El maltractador vol dominar la seva víctima i la pega quan es rebel.la. Però un gest, una amenaça o un insult dominen. En un judici, una dona va oblidar explicar que el seu marit la pegava habitualment amb la corretja, però va explicar que mai no la deixava veure el final de les pel.lícules perquè quan arribava a casa agafava el comandament i canviava de canal sense preguntar. Això li feia més mal.
Quin és el primer pas davant d’aquests casos?
Tant la víctima com el testimoni ho han d’explicar. En un col.legi on vaig anar a fer una xerrada, un nen de 7 anys em va explicar que el seu pare pegava la seva mare, el seu germà i a ell. Una nit, ell va trucar a la policia i es van emportar pres al pare.
Com ho viuen, els fills?
No són testimonis, sinó víctimes. El dia que ens vam escapar de casa, la meva filla de 9 anys em va confessar que havia suspès un examen però va mentir perquè tenia por que el meu marit em pegués. Les mares cometem l’error d’aguantar en un matrimoni abusiu perquè volem que els nostres fills visquin amb els pares, però el millor exemple de vida és no deixar-se humiliar. La violència es transmet de pares a fills i el 70% repeteixen aquesta conducta en l’edat adulta. Nosaltres no som el problema, som part de la solució.
Se superen les situacions de violència en l’entorn familiar?
Sí, amb teràpia i amb educació en igualtat.
Com involucren els homes en el canvi?
El 20% dels nostres voluntaris són homes. Estem en contra de la violència masclista, no dels homes. Una societat igualitària i inclusiva necessita la participació democràtica de tothom.
És una persona positiva?
Positiva i emprenedora. La Fundació Internacional Ashoka em va seleccionar com a emprenedora social a Espanya. Vaig sortir en un diari nacional com una de les protagonistes de l’any, però no en la secció de successos. Per primera vegada, una dona que ha estat maltractada surt en premsa perquè està canviant el món.
Com infon aquest positivisme a altres dones?
Amb el meu exemple. Des de la Fundació Ana Bella utilitzem els testimoniatges positius de dones supervivents de violència de gènere per fer visible i donar suport al 73% de les víctimes que no denuncien i, per tant, no són beneficiàries dels recursos d’ajuda oficials dissenyats per a elles. Per mitjà de la creació de xarxes naturals de confiança i de casos positius de superació, aconseguim donar poder a les dones maltractades perquè es transformin en supervivents, capaces d’actuar com a promotores d’igualtat. Ajudem a trencar la cadena generacional de violència i l’enfocament tradicional de la victimització. Estem aconseguint canviar la imatge de la dona i el desenvolupament sostenible d’una societat en igualtat.