Quan els fills volen de casa
És llei de vida: un dia els fills s’independitzen i deixen la llar familiar. Els pares que han dedicat totes les energies a tenir-ne cura són més proclius a patir la síndrome del niu buit, un problema que es pot prevenir i superar amb diverses estratègies que recomanen els psicòlegs. Els sentiments de solitud, tristesa i buit que origina no duren per sempre si se segueixen els consells dels professionals.
Abans de donar a llum, les dones es passen llargues hores posant en ordre la casa per acollir el seu futur nounat. Aquesta obsessió per arreglar el seu entorn a mesura que s’apropa el part es coneix com a síndrome del niu i respon als nervis i al desig de la mare de controlar l’arribada de l’infant. Uns anys més tard, aquesta etapa il.lusionant de la vida cedeix pas a la situació inversa, marcada per la nostàlgia. Quan els fills ja estan criats i decideixen emancipar-se, tant les mares com els pares poden sofrir la síndrome del niu buit.
Aquest sentiment de malestar i solitud neix en els pares quan un fill o més se’n van de casa, ja sigui per anar a estudiar a la universitat o per emancipar-se. Afecta a els qui tenen fills o altres persones al seu càrrec, com ara els tutors de menors, però, sobretot, les mares. Les persones que la pateixen solen ser dependents; han dedicat tota la vida als fills (com les mestresses de casa); es veuen a si mateixes sense cap objectiu, obligació o utilitat una vegada que els fills abandonen la llar; tenen poques aficions; i, per norma general, no treballen fora de casa.
Els sentiments que afloren en els afectats són diversos: se senten sols, tristos, inútils, angoixats i amb cert nivell d’ansietat. Poden, fins i tot, patir trastorns del somni, com ara insomni o desvetllaments nocturns freqüents. La seva autoestima es pot veure afectada i, en alguns casos, desenvolupen símptomes associats a la depressió, com ara fatiga o manca de concentració. Tot i que els principals senyals són psicològics, també poden experimentar algun tipus de somatització, com ara mals de panxa, dificultats en la digestió o dolors d’esquena.
Aquesta síndrome es pot sumar a altres problemes diferents que s’agreugen entre si. Igual com passa amb la depressió, que sol empitjorar quan mor un familiar estimat o es perd una feina, aquest trastorn s’agreuja si coincideix amb la menopausa de la mare, pels importants canvis hormonals que comporta, o amb la jubilació, pels canvis que implica en l’estructuració del temps i en la pèrdua de companys.
Afecta més com més gran és la sensació de solitud, i això significa que la permanència d’un fill o més a la llar familiar pot alleujar una miqueta els símptomes. No obstant això, aquests no són més acusats si se’n van més fills, o menys si se’n queda algun a casa, sinó que depèn del vincle i la dedicació que els pares hagin tingut amb cadascun. Pot ser que aquests llaços i aquesta dedicació hagin estat molt estrets amb només un d’ells. En aquest cas, encara que es quedi un fill o més a casa, la persona pot patir els mateixos símptomes si el que se’n va és el que s’havia protegit més. En canvi, els que han estat més independents durant anys, no deixen darrere seu tants símptomes de la síndrome.
Idees per a prevenir-ho
Es pot evitar el dolor que genera l’absència dels fills? Alguns estudis recents suggereixen que la qualitat de la relació paternofilial és crucial i que haver desenvolupat i mantingut una bona relació entre pares i fills ajuda a prevenir el problema, perquè la transició (després de la marxa dels fills) és més suportable psicològicament per als pares.
Altres experts aconsellen als pares que, a més, es preparin per a aquesta nova etapa vital mentre els seus fills encara visquin a la llar familiar. Aquesta preparació consisteix a ampliar la seva xarxa social o el nombre de persones que es tenen al voltant (per exemple, apuntant-se a cursos), igual com la qualitat de les relacions (visitar amb més freqüència les amistats, assistir a festes, aniversaris o casaments).
També augmentar el nombre de les activitats de lleure i les aficions contribueix a prevenir la síndrome. Aquells pares que practiquen esports o que estan units a alguna associació cultural fan que la seva vida tingui un significat més, a part de la cura dels fills, i això els ajudaria a estar més preparats per a la seva marxa.
Algunes depressions associades a la síndrome del niu buit poden ser greus. El metge de capçalera és qui ha d’aconsellar al pacient, segons la gravetat de la situació, si ha de visitar el psicòleg. Per norma general, no es requereix un gran nombre de sessions de teràpia, encara que en alguns casos és possible que es necessiti medicació antidepressiva si l’estat emocional està molt decaigut. La bona notícia és que és molt poc probable que aquesta síndrome s’arrossegui per sempre, si es treballa bé, amb una orientació psicològica correcta i el pacient segueix les instruccions de la psicoteràpia.
El paper del psicòleg davant aquesta síndrome consisteix a modificar les creences i els pensaments equivocats dels afectats (la sensació d’inutilitat, que la vida ha perdut tot el sentit o que no podran aprendre coses noves ni ocupar el seu temps lliure), igual com ajudar-los a encarrilar la nova etapa vital, sense fills al seu càrrec, mitjançant alguns canvis. Aquestes són algunes de les propostes:
- Ocupar el temps que abans es dedicava als fills en activitats d’oci i temps lliure que resultin agradables, com ara viatges, aficions, esport, tasques útils per a la casa o el desenvolupament personal i professional.
- Revifar la vida de parella i aprofitar aquesta solitud per a recuperar la intimitat i el diàleg que potser no es podia tenir quan els fills encara eren a casa.
- Veure el problema com un alliberament i una oportunitat per a fer coses que no s’havien pogut fer.
- Acceptar la nova situació. El psicòleg també ajuda el pacient a veure aquesta transició com una nova etapa: la relació amb els fills canvia, no s’acaba.
- Acceptar que la pèrdua és positiva. Des de la visió del psicòleg, és important que, tant els fills com els pares, comprenguin que la pèrdua és positiva. Per això, s’han de fomentar pensaments del tipus: “Si estan llestos per anar-se’n, llavors hem fet un bon treball”.
- Concedir-se temps per a adaptar-se a la nova situació, i respectar-ho. No és aconsellable desfer de seguida l’habitació del fill que se n’ha anat si provoca un gran dolor. Cal valorar si els pares la mantenen per a les visites o si la conserven com “un santuari” per recordar el fill que s’ha independitzat i anhelar i plorar el seu retorn. En aquest segon cas, els pares hauran de treballar per l’acceptació de la marxa del fill
Font: Fernando Pena. Psicòleg col.legiat número 8211 del Col.legi Oficial de Psicòlegs de València. (http://www.miconsulta.es)