Mites i llegendes sobre la mel
La varietat de mels és tan àmplia com totes les propietats que se li atribueixen. Ja des de l’origen, amb independència que siguin més o menys “industrials” o “naturals” es poden constatar diferències importants en la seva composició. No obstant això, moltes de les seves aplicacions terapèutiques, tan assentades entre la població general, no tenen un suport científic que avali aquesta efectivitat segons l’opinió de les autoritats sanitàries en matèria d’alimentació, nutrició i salut. En essència, la mel és un aliment ric en sucres senzills que aporten energia “ràpida” a través del seu consum. Amb independència d’aquest fet, la resta del seu valor nutricional és bastant limitat ja que l’aportació d’altres nutrients (antioxidants, vitamines, minerals, etc.), encara que hi són presents, és escassa. És a dir, aconseguir xifres significatives d’aquests nutrients a partir del consum de mel implica realitzar ingestes allunyades de les recomanacions, sobretot quan es té en compte el seu possible efecte sobre l’augment de pes.
Les qualitats nutricionals de les diverses mels poden ser molt diferents perquè són diversos els factors que influeixen en el resultat final, com són les condicions meteorològiques (la temperatura, la humitat relativa, etc.), les diferents espècies vegetals en què les abelles recol.lecten el nèctar, els enzims que aporten les mateixes abelles al nèctar durant el seu transport, el temps de maduració, etc. Aquesta variabilitat es posa de manifest quan es consulten les propietats de la mel en les diferents taules de composició d’aliments, on s’observa una variació important en les dades, no tant en l’aportació calòrica, però sí en la concentració dels diversos nutrients, vitamines, minerals, etc. La mel és un aliment energètic, ric en hidrats de carboni, especialment glucosa (31%) i fructosa (39%) i amb una aportació escassa de minerals i vitamines. En alguns tipus de mel, es registra també una aportació significativa de substàncies de caràcter bacteriostàtic amb potencial per limitar el creixement de bacteris, així com alguns compostos amb propietats antioxidants. Pel que fa a l’aportació nutricional, cal tenir en compte les racions habituals de consum. Els qui pretenguin obtenir una quantitat significativa de vitamines i minerals mitjançant la ingesta d’aquest aliment hauran de fer-ne un consum molt superior al recomanat, amb independència del tipus de mel triada. Això sí, també s’incrementaria de manera substancial l’aportació de calories.
Les qualitats organolèptiques s’entenen com els criteris utilitzats per a classificar una mel en funció de la seva qualitat: el color (que pot variar des dels tons blanquinosos fins a uns altres de més foscos, incloses les tonalitats grogues, les de color ambre i marrons), el sabor i l’aroma (variables en funció del tipus de flor, de la regió geogràfica i del clima) i la fluïdesa (en relació amb la seva composició química i el contingut aquós).
A més, la qualitat de la mel en essència es mesura per tres aspectes: absència de cossos estranys (restes de cera, principalment), que la cristal.lització sigui fina i, sobretot, la frescor de la mel. Des d’un punt de vista higiènic la mel, com a producte d’origen animal, té una flora microbiana característica. En essència, està composta per microorganismes del gènere Bacillus i, encara que en mels fresques és possible trobar formes vegetatives, aquestes no són patogèniques. A més, el risc de contaminacions produïdes durant el procés d’extracció i manipulació pot ser l’origen d’una contaminació microbiana indesitjada fins al punt que, de vegades, s’han detectat mels amb bacteris patògens com ara Staphylococcus aureus, Bacillus cereus i fins i tot Clostridium botulinum, i s’ha identificat la mel com una possible causa de botulisme infantil.
Entre la població general és habitual confiar a la mel una sèrie de beneficis i propietats que aporta el seu consum. EROSKI CONSUMER ha analitzat quins són mites i quins són realitats:
- Mel i obesitat. La substitució d’altres edulcorants amb calories com el sucre de taula per la mel no té molt sentit des del punt de vista calòric. Quan es compara el valor energètic de 100 g d’un aliment i un altre -375 kcal per al sucre i 309 per a la mel- s’evidencia que la diferència no és molt important, encara més quan el consum d’ambdues es refereix a unes quantitats d’entre 5 a 10 grams amb la finalitat d’endolcir una infusió, un iogurt, etc. En aquests casos, les diferències entre l’ús d’una opció o de l’altra es traduirien en diferències poc rellevants, de 3 a 7 kcal.
/imgs/20101101/alimentacion2-4.jpg
Mel i diabetis. Pel seu contingut en fructosa, la mel es recomana amb freqüència entre la població diabètica perquè no provoca pics tan elevats en la glucèmia (concentració de glucosa lliure en sang) com eles que propiciaria el consum de la mateixa quantitat de glucosa. Tot i ser cert, l’Associació Americana de Diabetis és taxativa quant a l’ús de la fructosa o d’aliments que en contenen com a edulcorant. En una investigació publicada el 2002 en la revista Diabetis Care, i amb la finalitat d’establir criteris i recomanacions basades en l’evidència per a la població diabètica, s’adverteix que abusar de la fructosa (al marge d’aquella que forma part natural de fruites i hortalisses) pot augmentar els nivells de colesterol en pacients diabètics, i els nivells de colesterol i triglicèrids en persones sanes. En qualsevol dels dos casos anteriors, obesitat i diabetis, substituir el sucre de taula per mel amb la finalitat de trobar una sèrie d’avantatges nutricionals (disminució del valor calòric o dels pics de glucèmia) resulta una mesura de valor escàs sempre que aquest canvi no s’acompanyi d’altres estratègies amb un major pes específic en aquestes patologies. En tots dos supòsits, la reducció de la ingesta calòrica i de sucres simples (siguin els que siguin) ha de ser una consigna prioritària. Mel inclosa.- Mel i millora del sistema immunològic. L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA en les seves sigles en anglès), màxima autoritat pel que fa a la legalitat en les declaracions sobre salut a través del consum d’aliments, declara que no hi ha suficient evidència científica com per poder atribuir a la mel la propietat de millorar el sistema immunològic. De fet, afirma: “La relació causa-efecte entre el consum de mel en bresca i l’esmentada declaració no ha estat establerta”.
- Mel i efecte laxant. Un alt contingut de fructosa en la mel podria tenir, segons diversos estudis, un lleuger efecte laxant causat per l’absorció incompleta d’aquesta. De nou la quantitat de consum suggerida per a aconseguir aquest efecte oscil.la al voltant dels 100 g, és a dir, es troba molt per sobre de les recomanacions referides al consum d’hidrats de carboni simples.