Una llum en la foscor
Ilia és una femella negra atzabeja de retriever del Labrador. Amb dos anys ja és un gos pigall, una facultat fruit d’una bona genètica, una educació sense fissures, grans dosis d’entrenament i molt d’afecte. Va néixer a l’escola de gossos pigalls que la Fundació ONCE té a la localitat madrilenya de Boadilla del Monte. Unes instal.lacions de 100.000 metres quadrats on treballen gairebé 60 persones fixes distribuïdes entre administració i els departaments de Cria, Cadells, Gosseres, Entrenament i Instrucció. Gràcies a aquesta tasca diària i a les famílies que acullen i eduquen els futurs gossos guia, mil cecs i discapacitats visuals d’Espanya poden desplaçar-se amb absoluta llibertat.
Els cadells de gos pigall veuen la llum en el bloc de parts, el més vigilat i cuidat de tota l’escola, però el cicle no comença amb el naixement. Darrere del miracle biològic hi ha un selecte programa de cria que fa dècades que selecciona i creua els mascles i femelles més adequats per a complir la feina de pigall. Les races que millor s’adapten al perfil de gos guia -per la fidelitat, la capacitat resolutiva, l’adaptació al medi, la fidelitat, la valentia i el sacrifici – són la de pastor alemany i, sobretot, la de retriever, que engloba els Labrador, els Golden i els Flat Coated.
Després del període de cria, els cadells són donats a famílies que desitgen adoptar-los de forma voluntària i que, a part de viure a la Comunitat de Madrid per la proximitat, han de superar una entrevista, disposar de temps lliure i comprometre’s a no deixar mai el gos sol més de dues hores al dia. La tasca de la família durant els propers deu mesos és socialitzar l’animal en els ambients en què desenvoluparà la seva tasca de guia, aquells llocs als quals un cec podria anar; és a dir, tots. Aquest procés, vital en la formació del futur gos pigall, és dirigit per un supervisor de cadells i la Fundació es fa càrrec de totes les despeses, tant de veterinària, residència, manteniment i assessorament tècnic.
A l’any de vida, amb pena, però sense sofrir cap trauma, la família es desvincula físicament del gos i aquest torna a l’escola. Els entrenadors prenen ara la batuta i ensinistren el futur gos pigall de forma progressiva en intensitat i dificultat. Comencen amb entrenaments a l’escola, valent-se de circuits, i de forma immediata passen a entrenar-los a la ciutat mateixa. Entre altres tasques els ensenyen a marcar voreres i obstacles, a buscar el camí més espaiós o a viatjar en transports públics, i reforcen les seves pautes de comportament i d’obediència. Durant aquest procés viuen amb els seus companys en el bloc d’entrenament, on els cuidadors vetllen per ells les 24 hores i els mantenen en les millors condicions físiques i emocionals. La família és informada sempre de l’evolució de l’animal i del lliurament a l’usuari, moment que ja comparteixen tots junts a l’escola.
Durant la fase d’entrenament, els tècnics de l’escola avaluen les condicions de cada gos i escullen entre la llista d’usuaris amb discapacitat visual els qui millor s’adaptin a cada animal ensinistrat, d’acord amb el seu grau d’autonomia, les seves condicions físiques i el seu caràcter. El futur usuari es desplaça a l’escola i des del primer dia se li recomana vivament que prescindeixi del bastó que l’ha orientat fins llavors. Conviu i entrena amb el gos pigall assignat durant almenys dues setmanes i aviat els vincles afectius donen els seus fruits i es forma un tàndem perfecte. Així va arribar Ilia a convertir-se en gos pigall i així va conèixer el seu company José Luis, que la defineix com la seva “llum en la foscor”.