El mòbil, la nova VISA?
Kim no treu monedes per pagar l’aparcament, sinó que prem un botó del seu mòbil. El mateix fa a l’autobús, al quiosc, a la màquina de cafès de la seva oficina i en molts llocs més. Fins i tot fa servir el mòbil per transferir l’assignació setmanal al seu fill o fer un préstec a un amic. Aquesta és una estampa habitual al Japó i a Corea, però també a l’Índia i en algunes zones d’Àfrica on les infraestructures de telefonia cel·lular són més fiables que les terrestres. A Europa, en canvi, els sistemes de pagament o transferències monetàries amb el telèfon no han funcionat fins ara pels costs elevats i la complexitat del protocol. Tot i això, la progressiva popularització dels aparells amb accés web i l’ús de serveis com PayPal pot revolucionar el panorama.
En aquesta cursa de fons hi ha un fet revelador que indica cap on s’orienta el futur: l’operador de telecomunicacions d’un client té més dades sobre l’usuari que el seu propi banc. En conseqüència, en l’era de la informació l’operador pot oferir millors serveis, prestacions que de facto ja s’ofereixen en molts països. El costum de mantenir un compte al banc no és global, és sobretot occidental. A Orient han desenvolupat altres mètodes per a pagar a crèdit diferents despeses, entre els quals es troba l’ús del telèfon mòbil.
Al Japó i a Corea l’ús de les targetes de crèdit no s’ha popularitzat tant com a Europa, potser perquè els bancs hi acompleixen funcions diferents. Tant és així que el principal banc japonès és l’organisme encarregat dels correus postals, ja que es dedicava tradicionalment a enviar diners per carta. Ara el seu paper el tenen els grans operadors com NTT DoCoMo o SK Telecom. Japonesos i coreans utilitzen el mòbil per fer tota mena de pagaments mitjançant l’ús de les seves targetes de prepagament o les seves factures com a crèdit. L’operador respon del pagament per ells fins que cobra, o bé se li descompta de la targeta de prepagament. Actua com un banc creditici.
A l’Índia i a Àfrica els operadors telefònics són l’únic banc per a milions de persones que viuen en zones de difícil accés o en condicions d’extrema pobresa. Aquesta situació fa que cap banc del món no els concedeixi un crèdit, però sí que poden rebre un préstec de petites quantitats a través de l’operador. També poden intercanviar diners amb els familiars o amb socis per mitjà d’una estructura fiable i estable, amb nivells de seguretat acceptables. Paradoxalment, des de fa uns anys el mòbil és la targeta de crèdit del tercer món: qui pot pagar-se’n un, mereix un mínim aval.
No passa el mateix a Europa ni als Estats Units, on els sistemes per a pagar pel mòbil han resultat fins ara un fiasco per les càrregues i la complexitat que comporten. El fet que intervinguessin massa actors en el pagament -l’usuari, el banc, l’operador, l’empresa que aporta la plataforma, etc.- encareix el sistema. A més, com que es tracta d’un abonament a crèdit, és necessari compensar l’alça dels diners amb un interès que acabava pagant l’usuari final. Això va fer que sistemes com Mobipay pràcticament no aixequessin el vol a Espanya, perquè el simple acte de prendre’s un cafè a l’oficina i pagar-lo amb el mòbil implicava un aparatós procés de missatges SMS amb codis secrets d’anada i tornada que ja l’haurien volgut per a ells els agents del CSID. A més, utilitzar Mobipay era més car que fer servir la targeta de crèdit.
No obstant això, són molts els usuaris que poden haver experimentat pagaments amb el mòbil sense ser-ne conscients. Els missatges SMS a números de quatre xifres que s’enviaven fins fa poc tant a concursos televisius com a diferents organismes per causes humanitàries, coneguts com SMS Premium, tenien un preu extra destinat a efectuar pagaments o donacions. Avui, els números per a aquesta finalitat estan regulats per llei i han de tenir cinc o sis xifres i començar per 280.
Tanmateix, l’arribada d’Internet als mòbils podria canviar el panorama actual. Des de fa més d’un lustre la banca en línia està molt desenvolupada, sobretot en l’apartat d’usabilitat web, i els clients amb comptes pràcticament no han de trepitjar les oficines del seu banc per a efectuar operacions. Des de la xarxa controlen el seu entramat financer i compren, ven o efectuen transferències en segons.
En conseqüència, des d’un mòbil amb accés a Internet, l’ús dels comptes és immediat. Com més es popularitzen els “smartphones” -els mòbils amb accés web i sistema operatiu complex- més s’utilitzen les aplicacions mòbils per a efectuar pagaments i transferències. L’accés és ràpid i sense càrregues extra que facin que el pagament sigui car. D’altra banda, mètodes com l’aplicació PayPal per a mòbils faciliten el pagament i la transferència.
Un fenomen que els últims mesos ha cridat l’atenció dels analistes tant financers com tecnològics, és que gràcies a PayPal s’ha disparat als Estats Units el flux de petites quantitats prestades entre usuaris, a més del pagament de serveis per aquest mètode. Diaris com The New York Times comencen a especular que el mòbil pot substituir en un futur la targeta VISA com a sistema de crèdit personal. Als Estats Units, si no es disposa d’una targeta de crèdit no es pot contractar pràcticament cap servei.
Ara bé, l’ús de comptes via portals bancaris s’enfronta a l’inconvenient de la usabilitat en el mòbil: cal teclejar números personals sobre la marxa i en un teclat minúscul, perquè així ho exigeixen els protocols de seguretat. El sistema, en conseqüència, perd automatisme.
Una possible solució són els lectors de targetes que es poden inserir al mòbil, de manera que es pot passar una targeta de crèdit pel lector i així el telèfon funcionaria com a datàfon o bé com a emissor del pagament fixat. Hi ha un programa capaç de convertir l’iPhone en un lector de targetes que ja funciona als Estats Units amb cert èxit, sobretot als comerços més elitistes. S’anomena Square i està finançat pels creadors de Twitter, que veuen en el pagament per mòbil una font de futur negoci.
- Comprovar a qui es paga i per què. Pot semblar que donar un euro i vint-i-cinc cèntims és poca cosa, però si se sumen tots els usuaris que ho donen, la quantitat arriba a ser molt gran.
- Assegurar-se que l’aplicació per al pagament per mòbil, en funció de cada sistema operatiu, és la correcta. Podrien donar-se casos d’aplicacions preparades per a extraure les contrasenyes bancàries de l’usuari amb fins delictius.
- Procurar teclejar amb discreció i sense que terceres persones tinguin accés visual a la pantalla.
- No guardar les claus en cap nota o document al mòbil.