"Una bona política de pensions comença en els nadons"

Pràcticament des del moment en què va néixer l’estat del benestar després de la Segona Guerra Mundial, s’ha declarat en crisi de forma cíclica cada deu anys. Ara vivim una crisi que no sabem com definir, si és de l’estat del benestar o més de l’economia, i no amb factors que tenen a veure amb l’estat del benestar i sí amb el sistema financer mundial.

Va ser sostenible en les altres crisis i no veig per què no ho ha de ser en el futur. L’única dimensió important en el nou debat és la demogràfica, que fa que canviïn les regles de joc de l’estat del benestar. Cal tenir en compte que una gran part es va construir al voltant d’una demografia molt favorable i ara tenim una demografia estranyament desfavorable, que continuarà decreixent fins al 2040-2050. Aquesta seria la data del clímax del mal demogràfic, que es tradueix en la manca de nadons.

Ja hi ha diversos models d’estats del benestar, i alguns funcionen relativament bé encara que altres ho fan relativament malament. El que caracteritza l’estat del benestar en alguns països, com els de l’Europa del sud, és que al marge de la salut, l’estat del benestar es redueix a una caixa de pensions, poc més. Enfront d’això, el model escandinau està molt centrat en polítiques d’ajudes a la família i hi ha molta més activació. Són dos models molt diferents. Jo li diria que es preguntés què sabem sobre l’efecte de la pobresa no solament per als afectats, sinó per a tothom. Tenim dades prou creïbles: per pobresa infantil, els EUA té una pèrdua del 4% del PIB. La fase de la infància és decisiva perquè té efectes individuals en la vida, a l’escola… En el futur, els salaris dels que són infants pobres seran més baixos i, el que és pitjor: s’incrementa molt la probabilitat que aquests nens d’adults siguin pares pobres. Sabem que un infant mitjà produeix un valor social al voltant d’uns 80-100.000 euros en tota la vida. Cal tenir en compte que el cost de mantenir una persona a la presó és més o menys l’equivalent d’estudiar a la Universitat de Harvard.

Defensaria les bondats de l’estat del benestar no tan sols des d’un punt de vista ètic, sinó econòmic, d’inversió. L’estat del benestar és el que més inverteix en el desenvolupament positiu dels infants i això és una inversió a llarg termini. Jo he fet un estudi que revela que les polítiques més eficients des del punt de vista d’assegurar un bon inici per als infants consisteixen a oferir un sistema públic de cura dels menors en els primers anys de vida. Sabem que la finestra cognitiva que desenvolupa la capacitat d’aprendre es dóna fonamentalment de 0 a 6 anys. Per això, la inversió en els infants durant els primers anys de vida és fonamental.

Bé, sabem que el cost és massa alt. A Espanya, una plaça de guarderia d’alta qualitat està al voltant dels 500 euros al mes. Si tenim en compte el salari mitjà de la dona espanyola i que aquesta tingui dos fills, es menja pràcticament tot el salari. És un cost molt elevat, no per als rics, és clar.

Hi ha un argument clar, i és que algunes de les activitats de l’estat del benestar tenen caràcter d’inversió; és a dir, que la comptabilitat i el finançament a l’estat del benestar han de seguir la lògica de la inversió amb la rendibilitat a llarg termini, 10, 20 anys. El més interessant de les guarderies és que s’autofinancen amb més ocupació femenina. Amb l’increment de l’ocupació de la dona hi ha, a llarg termini, un increment d’ingressos de llocs de treball i això en finançaria el cost inicial.

Els polítics no pensen a llarg termini.

El model sencer no, però aspectes concrets sí. Pel que fa al sistema preescolar sí que es pot copiar. Jo he discutit molt això com a assessor de Barroso a la UE, i el consens allà és clar en el disseny de l’estat del benestar del futur. A Espanya, la idea s’està desenvolupant una mica, però fent-ho el més barat possible. Espanya té 25 alumnes per persona qualificada, mentre que a Escandinàvia està al voltant de 7-9 per cuidador i a Dinamarca en són 3. La diferència és gran. Jo no dic que a Espanya n’hi hagi d’haver 3, que és exagerat, però els experts pedagogs i psicòlegs diuen que en la fase de 0 a 3 convindria tenir 6 o 7 infants per educador; si no, seria advers.

Des del punt de vista econòmic, el paper de la dona és molt important. A Espanya ara el nivell d’ocupació femení es troba al voltant del 55-58%, a Dinamarca és el 80%. No hi ha diferència a Dinamarca pel nivell d’educació, el nivell d’ocupació de mares solteres és del 85%, més alt que el nivell d’ocupació masculí a Espanya. Tenim estudis que simulen com seria l’efecte econòmic a Espanya si pretenem que el perfil econòmic femení a Espanya fos igual que el de Dinamarca i la simulació diu que els efectes beneficiosos serien enormes. El primer argument aquí és que l’economia va millor amb l’ocupació femenina i el segon és que la fecunditat està ara cada vegada més relacionada amb el nivell d’ocupació; en els vells temps era el contrari, es vinculava la mestressa de casa. La raó és que hi ha un alt nivell d’ocupació femenina connectat amb polítiques més actives de reconciliació tipus guarderies i baixes de maternitat, però també pel mercat de treball. Espanya, amb els horaris laborals, és un desastre. L’escassa flexibilitat d’horaris reprimeix la fertilitat. És per això que el nivell de fecunditat espanyola està un 50% per sota d’Escandinàvia.

Sabem que entre els ciutadans, les dones i els homes, la norma de dos fills està assentada. No necessitem introduir polítiques neonatalistes, perquè d’una banda sabem que no tenen molt d’efecte, i d’una altra, perquè no es tracta que els ciutadans no vulguin tenir fills, sinó que la societat no ho permet considerant el nou paper de la dona. I tornar al vell model de la mestressa de casa seria contraproduent per a tothom.

Sí, estem en una fase molt bàsica en la revolució del paper de la dona. Ha començat, però no ha madurat. Una vegada maduri, tots els efectes positius començaran a veure’s bé. Per tant, cal apostar per una conciliació més gran, no només millors guarderies, sinó més flexibilitat per part de les empreses per a adaptar l’horari de treball a les condicions de vida, sense oblidar l’aspecte de la discriminació de gènere.

Una empresa racional diu que no vol les dones perquè desapareixen durant dos anys… i prefereixen els homes. Però aquesta discriminació també depèn de l’home: si l’home comença a feminitzar una mica la seva vida, el diferencial des del punt de vista de l’emprenedor comença a disminuir i l’home desapareix també una mica. O sigui, que aquestes mesures de flexibilitat també s’haurien d’estendre als homes.

Sí; aquí, a França, a Holanda… no és atípic. Ho és als EUA, que no preveu aquesta opció enfront de Suècia, que concedeix un any i mig pagat. Són els dos extrems. Per mi, el cas suec és exagerat, penso que el normal hauria de ser 9-10 mesos pel desenvolupament del nen i perquè se sap que durant el primer any de vida és fonamental la connexió amb els pares, perquè si això falla tindrà repercussions en el desenvolupament dels infants. A Espanya es dóna el cas que les dones molt preparades, amb una carrera important, es reincorporen massa aviat i l’alternativa és l’àvia, que té un nivell d’educació més baix. I l’altre problema és que, en el cas de les persones menys qualificades, les mares desapareixen del mercat de treball. Les dues alternatives són igualment dolentes.

Sí. El destí de l’infant depèn molt de la classe social d’origen. El mecanisme és sobretot mitjançant l’educació, el desenvolupament cognitiu dels infants. Es pot optar perquè els pares llegeixen amb els fills o que els deixin veure televisió a tothora. L’ambient de cultura d’aprenentatge en la família és clau.

Sí. L’efecte marginal és més alt per a infants de classes socials baixes, famílies problemàtiques, desestructurades.

Sí que és possible, ja ho fan alguns països, perquè és rendible, incrementa les possibilitats de futur. En el parc de polítiques familiars, algunes tenen més prioritat que altres. La cobertura plena de guarderies públiques de qualitat està al voltant del 2% del PIB, aquesta inversió és molt bona. I s’autofinança mitjançant l’autoocupació de les mares. A llarg termini hi ha menys fracàs escolar, problemes socials, delinqüència…

Està tot ben documentat. El paquet que inclou el 4% del PIB inclou guarderies, costs de maternitat, paternitat, xec familiar equivalent al xec nadó, que allà es cobra cada mes.

Sí, per això la situació d’Espanya i Escandinàvia és molt diferent. El model escandinau s’ha construït amb aquesta idea, tot integrat, i el model europeu funciona més independent: les pensions són un mòdul a banda, la salut n’és un altre, i després n’hi ha d’altres considerats aquí residuals com els relacionats amb el suport a la família. El model escandinau reconeix explícitament que el model de pensions està relacionat amb la manera com passa la gent la vida laboral… Jo dic als polítics que una bona política de pensions comença amb els nadons.

L’economia va millor amb l’ocupació femenina