Herpes labial: sense perdre el somriure
Quan menys se l’espera, una antiestètica febre apunta els llavis. Tot i que el saber popular la coneix per aquest nom, es tracta d’un herpes labial, un dels herpes simples que afecten l’ésser humà. Hi ha estudis que assenyalen que prop del 90% de la població és portadora del virus causant, encara que molts no ho hagin notat mai. Amb freqüència evoluciona i arriba a curar-se de manera espontània; no obstant això, alguns remeis aconsegueixen millorar el seu aspecte i accelerar-ne, encara que poc, la curació. Des de les societats científiques es llancen alguns consells per prevenir el desenvolupament de les seves lesions. L’herpes simple és una infecció vírica que pot causar lesions als llavis i als genitals. En tots dos casos, estan produïdes pel mateix virus de l’herpes simple, encara que per dues variants diferents: la forma labial està causada per l’herpes 1 (VHS-1) i la del genital, per l’herpes 2 (VHS-2).
Per norma general, abans que aparegui l’herpes labial es nota una sensació de picor, formigueig i enrogiment a la zona. Després, surten unes petites butllofes o vesícules plenes d’un líquid transparent i que poden estar acompanyades d’una inflamació dels ganglis del coll. Aquestes vesícules es van assecant i, després d’adquirir un to groguenc, acaben per formar unes crostes que cauen i que no solen produir cicatrius. En general, l’herpes labial es cura per si sol en una o dues setmanes sense deixar senyals, encara que, en alguns casos, la pell de la regió herpètica pot quedar una mica més sensible. Aquesta afectació no té res a veure amb el temut herpes zòster, també anomenat popularment com “zona” o “foc de Sant Antoni”, causat pel virus de la varicel.la i que es desenvolupa en parts del cos diferents de les de l’herpes simple, i que produeix un gran dolor.
La localització més freqüent de l’herpes labial és als llavis o en zones adjacents de la cara, ja que també pot aparèixer al nas, a les galtes i a les parpelles, amb altres peculiaritats i, fins i tot, en qualsevol àrea de la pell o les mucoses. Aquesta infecció no sol ser greu tret que afecti els nadons, les persones immunodeprimides o que s’escampi cap als ulls o les zones properes a aquests, ja que pot provocar una infecció corneal.
L’herpes labial és molt comú. De fet, la majoria de la població el té des de la infància, encara que no ho hagi notat mai. Estimacions de diferents estudis indiquen que en tenen fins al 70% de la població. El percentatge d’afectats encara podria ser molt més alt: el 90% de la població seria portadora del virus de l’herpes simple en la infància, abans dels 4 o 5 anys.
Després de la infantesa, una vegada instaurat en l’organisme, el virus de l’herpes simple no desapareix sinó que, després del primer brot, hi roman en un estat de latència o adormit i es reactiva de tant en tant al llarg de la vida. A partir de llavors, la seva presència i els seus símptomes depenen de la immunitat de cada persona. L’herpes és, doncs, un virus recurrent, és a dir, que persisteix de forma crònica, i que es manifesta de forma intermitent. Això significa que hi ha persones que, tot i ser-ne portadores, tenen més possibilitats de defensar-se’n i que, per tant, presenten menys brots herpètics, mentre que unes altres són més febles i qualsevol canvi que experimenta el seu organisme serveix perquè l’herpes rebroti.
Entre els canvis que afavoreixen la seva aparició es troben la menstruació, l’estrès, l’exposició continuada al sol i les cremades solars, la pràctica de l’exercici intens, petits traumes als llavis per mossegar-se’ls de forma repetida i, en general, totes les circumstàncies que impliquen una disminució de les defenses de l’organisme. Són coneguts popularment com febres perquè les lesions sorgeixen, sovint, tant arran dels episodis febrils com després de prendre el sol.
A més d’aquests factors, l’herpes labial es contagia a través de la saliva, per la qual cosa es pot contreure després d’estar en contacte amb una persona portadora. El virus resulta més contagiós quan es troba en la fase activa. Per aquesta raó, s’insisteix de no besar els nens durant aquesta fase. Ara bé, aquesta capacitat de transmissió no s’ha de convertir en una obsessió per a les persones que la pateixen, ja que la majoria de la població, encara que no ho sàpiga, està infectada per aquest molest virus.
Normalment, l’herpes simple no dóna símptomes i passa desapercebut per a una gran part de les persones infectades. Però hi ha un tipus d’herpes labial que provoca nombroses molèsties la primera vegada que es manifesta, ja que no solament surt als llavis, sinó que es pot escampar cap a l’interior de la cavitat bucal fins a la llengua. Aquest tipus d’herpes s’anomena gingivostomatitis herpètica: dura entre una i dues setmanes i afecta infants d’entre 6 mesos i 5 anys.
En aquests casos, el virus provoca moltes molèsties: febre alta, baveig, inflamació de les genives (gingivitis) que fins i tot poden sagnar, mal alè i butllofes o úlceres doloroses als llavis, a la mucosa bucal i a la llengua que poden ocasionar dificultats per menjar.
El tractament: segons la fase
L’herpes simple evoluciona en pocs dies i desapareix de forma espontània, sense necessitat de tractar-lo. No obstant això, hi ha disponibles alguns productes i tractaments que acceleren la curació de les lesions herpètiques, encara que amb resultats discrets.
En la fase inicial de l’herpes, quan apareix com a vesícules o butllofes plenes de líquid, s’han d’utilitzar antisèptics per a netejar-les i assecar-les. Per això, es recomana rentar-les amb aigua i sabó. Després, s’hi ha d’aplicar alguna solució de vaselina o alguna crema similar. Un dels antisèptics que es poden utilitzar els primers moments és l’alcohol, amb petits tocs amb un cotonet sobre la lesió però amb moderació.
Una altra opció per a assecar les butllofes és aplicar-hi una loció que es prepara barrejant 1 gram de sulfat de coure o sulfat de zinc, que es ven a la farmàcia, amb un litre d’aigua de l’aixeta. A continuació, es mulla amb aquesta loció un drap o gasa i s’aplica tres vegades al dia sobre les butllofes, durant deu minuts, fins que s’hagin convertit en crostes.
També hi ha cremes que incorporen antivirals, encara que el seu preu és elevat en comparació amb els beneficis que ofereixen. S’han fet estudis amb algunes pomades que inclouen penciclovir i els resultats assenyalen que solament escurcen de manera lleugera el brot de les lesions, al voltant d’unes hores o un dia, per la qual cosa alguns dermatòlegs no les recomanen. Únicament en els casos d’immunodeficiències severes cal utilitzar tractaments antivirals amb pastilles, amb compostos com l’aciclovir (que també està disponible en crema). Altres fàrmacs disponibles en pastilles són famciclovir (que és la forma en comprimit de la crema tòpica amb penciclovir) i valaciclovir.
Les persones que pateixen gingivostomatitis poden alleujar la febre i el dolor amb medicaments com el paracetamol o l’ibuprofèn, per la seva doble acció antitèrmica i analgèsica.
- Mantenir la zona de les lesions neta, no manipular-la i, en cas contrari, rentar-se bé les mans abans i després de fer-ho.
- No compartir gots ni coberts per a evitar possibles contagis.
- No fer petons als nens ni a les persones que no hagin tingut mai herpes.
- No hi ha mesures de prevenció, excepte evitar el contacte amb la saliva, per la qual cosa s’han de controlar els factors que poden influir en la seva aparició, com ara aprendre a dominar l’estrès.
- Cada persona ha d’estudiar les seves pròpies tendències i observar quines circumstàncies són més propícies perquè surti un herpes labial.
- Si el factor que afavoreix la reactivació del virus és el sol, s’ha d’utilitzar un protector solar elevat als llavis, tant a l’estiu com a l’hivern.
- Si els brots es repeteixen, amb almenys sis brots a l’any, el millor és consultar el dermatòleg.
- Evitar que els nens amb gingivostomatitis vagin a escola, fins que les lesions de l’herpes s’hagin convertit en crostes.
- Per a alleujar la gingivostomatitis, els més petits han de prendre aliments freds i fàcils d’empassar, com ara purés i cremes. Convé evitar els aliments àcids, com els cítrics, i massa salats, i beure líquids en abundància.
Font: Unitat 12 i Aurora Guerra, cap de Secció de Dermatologia de l’Hospital Doce de Octubre, de Madrid, professora titular de la Universidad Complutense de Madrid i membre de l’Associació Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV), Guia Pràctica de la Salut de Semfyc i AEPAP