Estalviar en calefacció, sense perdre calor
Amb l’hivern ja ben avançat, són molts les llars que engeguen els diferents sistemes de calefacció per suportar tan bé com poden aquests durs mesos de fred. Encara que la crisi se senti propera, ningú no escatima a aconseguir la calor necessària per a casa seva, una de les principals despeses de les famílies espanyoles: segons dades de l’Institut per a la Diversificació i l’Estalvi de l’Energia (IDAE), gairebé la meitat de l’energia que consumeixen es fa servir per a escalfar els habitatges. No obstant això, també és possible estalviar en aquesta despesa, una pràctica molt agraïda amb els temps d’inestabilitat econòmica que corren. Els sistemes de calefacció disponibles en el mercat són molt variats, no solament per la forma de generar l’energia per climatitzar un habitatge, sinó que també es diferencien pel cost, l’adaptabilitat i l’eficiència energètica que comporten. Per a estalviar uns quants euros és necessari fer un ús correcte dels calefactors. Per això, la primera qüestió sobre la qual cal reflexionar és: com es tria el sistema més apropiat per a la butxaca?
Individual o col.lectiva? És, sens dubte, la gran diferència que distingeix un sistema d’un altre. El tipus d’instal.lació pot ser individual, per a una única llar, o col.lectiva, quan és compartida per tota una comunitat de veïns.
Des del punt de vista econòmic i energètic, la calefacció central col.lectiva és un sistema molt més eficient que les individuals. Tot i això, la majoria de llars espanyoles té calefacció per elements independents, és a dir, disposa d’estufes, radiadors i convectors elèctrics, bombes de calor i altres equips sense cap connexió amb els dels seus veïns. A diferència d’altres països europeus, solament un 10% dels habitatges espanyols tenen una instal.lació centralitzada, que dóna calor a tot un conjunt de llars, d’un mateix bloc o comunitat, segons dades de l’IDAE. Aquest tipus de sistema té avantatges en relació amb els individuals: el rendiment de les calderes grans és més alt que el de les petites; per tant, el consum d’energia és inferior, es pot accedir a tarifes més econòmiques per als combustibles i el cost de la instal.lació col.lectiva és més baix a la suma dels costos de les instal.lacions individuals.
En general, els sistemes de calefacció central més utilitzats es componen de calderes estàndard (d’entre 4 i 400 kw de potència) i utilitzen combustibles líquids o gasosos. No obstant això, en el mercat hi ha altres models de calderes amb rendiments superiors, com són les calderes de baixa temperatura i les calderes de condensació. Aquests dos últims tipus de calderes són més cares que les convencionals (fins al doble de preu), però poden generar estalvis superiors al 25% en el consum quotidià, per la qual cosa és possible recuperar el sobrecost en solament uns anys.
Quan una llar no disposa d’un sistema centralitzat, pot decantar-se per diferents tipus de sistemes de calefacció, molt variats entre si.
- Calderes de gas natural: és el tipus de calefacció més utilitzat als habitatges espanyols. Com a mètode individual, és un dels més barats. El cost d’instal.lació per a un habitatge d’uns 100 metres quadrats oscil.la entre els 3.000 i els 4.000 euros si es recorre a una caldera estàndard. Són més cares les calderes de condensació (parteixen dels 5.000-6.000 euros per a la llar de l’exemple anterior). Per contra, són més eficaces i ecològiques. La seva durada és superior, amb la qual cosa a llarg termini es pot rendibilitzar amb escreix el seu cost. Quant a la factura mensual, convé saber que és bastant més cara que en els sistemes comunitaris. Un habitatge de 100 metres quadrats pot pagar més de 150 euros al mes en la temporada d’hivern. Per instal.lar-lo, aquest sistema es pot compondre per radiadors d’alumini o de ferro colat. Els d’alumini són més barats i s’escalfen molt més ràpid. Per la seva banda, els de ferro mantenen la calor durant molt més temps una vegada apagat el sistema.
- Calderes de gasoil: És un sistema més car que el de gas natural, ja que necessita, a més de la instal.lació de radiadors, una xemeneia i un dipòsit de gasoil. Són aconsellables per a habitatges grans, com ara els rústics o de camp. El cost d’instal.lació voreja els 6.000 euros. Un habitatge de 300 metres quadrats pot pagar més de 200 euros mensuals amb aquest tipus de sistema.
/imgs/20110201/eco-domestica5.jpg
Radiadors elèctrics: són els més rendibles per a llars amb un consum de calefacció mitjà o baix. El seu cost també és molt assequible (es poden aconseguir estufes o radiadors elèctrics des de 100 euros). Una mica més sofisticats són els acumuladors de calor elèctrics, que tenen la peculiaritat de consumir energia elèctrica per produir i emmagatzemar calor durant la nit. Aquests aparells van expulsant calor a mesura que les necessitats de l’ambient de la llar ho requereixen. N’hi ha de dos tipus: estàtics (que s’instal.len en un lloc concret de la casa i no es poden moure per les diverses estances) o dinàmics (que poden traslladar-se). El seu cost, en qualsevol cas, és molt elevat respecte dels aparells elèctrics tradicionals: poden aconseguir-se en el mercat des de 2.000 euros. Gràcies als acumuladors es pot aprofitar la tarifa nocturna i estalviar més del 60% en consum elèctric. No obstant això, el kw/h consumit durant el dia porta un recàrrec pel que fa a la tarifa convencional, la qual cosa convida a valorar amb cura la idoneïtat d’optar per aquest sistema./imgs/20110201/eco-domestica4.jpg
Estufes de butà: és un dels mètodes més tradicionals, però que actualment s’instal.la en un percentatge molt reduït d’habitatges (bàsicament rurals). El seu cost és dels més barats (les estufes poden aconseguir-se des de 30 euros i les bombones de butà costen en l’actualitat 13,19 euros). La seva contaminació és de les més altes i l’eficiència energètica és de les més baixes. Solament són recomanables per a escalfar espais reduïts. Entre els desavantatges convé esmentar que una vegada apagada l’estufa, la sensació de calor desapareix ràpidament./imgs/20110201/eco-domestica3.jpg
Bombes de calor: Es tracta de sistemes mixts, capaços de donar calor a l’hivern i fred a l’estiu. La seva peculiaritat és que compten amb un climatitzador que absorbeix l’aire, el filtra i el retorna fred o calent, segons les necessitats. Permeten mantenir una temperatura constant en l’habitatge. El més habitual és que es tracti d’equips independents, encara que són molt més recomanables els sistemes centralitzats, en els quals la calor transferida per la bomba és distribuïda per una xarxa de conductes d’aire i reixetes o difusors (el més usual) o mitjançant tubs amb aigua calenta, a través dels quals es fa passar aire. L’avantatge del sistema és l’alta eficiència: per cada kw/h d’electricitat consumida es transfereixen entre 2 i 4 kw/h de calor. El seu inconvenient és que quan les temperatures són molt baixes funcionen pitjor, perquè tenen dificultats per a captar la calor de l’ambient exterior. Alguns equips, en aquest cas, recorren a resistències elèctriques de suport. El cost de l’aparell parteix dels 1.000 euros, encara que la instal.lació pot elevar-se fins als 3.000 o els 6.000 euros.
Els sistemes d'última generació
A més dels tradicionals mètodes de calefacció comentats anteriorment, els últims anys han començat a proliferar les ofertes d’entitats que ofereixen la possibilitat d’escalfar les llars per sistemes d’energies alternatives, poc contaminants. Alguns dels més nous són els següents:
- Calor per sòl radiant: consisteix en la instal.lació d’aparells de calefacció sota terra, pel sostre o a les parets. Aquest sistema permet que la calor s’expandeixi de forma uniforme per tota la casa. El seu cost d’instal.lació és substancialment més alt que en els sistemes tradicionals, ja que obliga a fer una gran obra a l’habitatge. En una llar d’uns 100 metres el preu parteix dels 6.000 euros. Aquest sistema pot funcionar amb calderes o amb plaques solars. Si es recorre a les calderes d’aigua calenta es pot estalviar fins a un 20% respecte de les instal.lacions de gas natural. Això és així perquè la temperatura a què cal escalfar l’aigua és molt inferior (generalment entre 35 i 45 graus) a la que requereixen els radiadors. Amb plaques solars, l’eficiència energètica és molt més alta, però el cost d’instal.lació pujaria entre un 20 i un 40% (en aquest cas, vorejaria els 10.000 euros).
- Plaques solars: Un dels sistemes més nous és optar per la instal.lació de plaques solars, capaces de transformar l’energia tèrmica o fotovoltaica en elèctrica i, per tant, en calefacció. El seu cost, però, és el més alt de tots els esmentats. En una casa de 90 metres, la instal.lació de les plaques pot vorejar els 120.000 euros. La seva alta eficiència és un dels principals avantatges que tenen, igual com la possibilitat de vendre l’energia elèctrica transformada. No obstant això, el cost d’amortització de la inversió no es recupera fins passada una mitjana de 10 anys. La incertesa regulatòria fa poc recomanable aquest sistema.
/imgs/20110201/eco-domestica2.jpg
Evitar l’excés de calor. A les sales d’estar principals, la temperatura recomanada oscil.la entre els 18 i els 22 graus, als dormitoris baixa a 17 i 19 graus. En realitat, per cada grau que s’incrementa la temperatura d’un edifici o habitatge, el consum energètic augmenta en un 7%, igual que la despesa en calefacció i les emissions de CO2.- Calor nocturna. Durant les nits es pot reduir la temperatura fins als 15-17 graus, encara que el més eficient és apagar-la del tot. Per a evitar fugides de calor, és aconsellable baixar les persianes a les nits i córrer les cortines.
- Fugides de calor. Per a evitar-les, cal fer servir finestres que tinguin sistemes de doble envidrament: les senzilles poden provocar pèrdues de calor i fred de fins a 4 vegades més que les dobles. Les millors són els models que compten amb ponts tèrmics.
- Aire fresc. És una dels dilemes més freqüents a l’hivern: com s’aireja la casa sense perdre calor? Per a aconseguir-ho, és fonamental evitar una ventilació excessiva de l’habitatge. En condicions normals, obrint les finestres durant 10 minuts n’hi ha prou per a aconseguir una renovació de l’aire de cadascuna de les habitacions.
- Si l’habitatge es troba en una zona freda, cal triar un sistema que mantingui la calor de forma constant.
- En cas que la llar estigui situada en una zona càlida, n’hi haurà prou amb un sistema que permeti aconseguir la temperatura ideal de forma puntual.
- Convé estudiar les possibilitats tècniques d’efectuar l’obra que comporta la instal.lació. És necessari valorar el desemborsament econòmic que suposarà i pensar en quants anys s’amortitzarà.
- Quan es tracta de sistemes que necessiten el subministrament de combustible a granel (bombones de butà, gasoil…) cal conèixer el servei de repartiment, la freqüència de la distribució i l’accessibilitat dels vehicles de transport a l’habitatge. Si la casa es troba en un àrea de nevades freqüents, caldrà tenir en compte que el subministrament de combustible es pot veure interromput per la inaccessibilitat dels camions de repartiment.
- No s’ha de perdre de vista el manteniment posterior que necessitarà el sistema de calefacció que es triï, ja que serà una despesa per a tota la vida útil del sistema. Totes les instal.lacions de calefacció, a excepció de l’elèctrica, requereixen d’inspeccions periòdiques que han de ser realitzades per empreses instal.ladores autoritzades.