Com es pot ser consumidor sense ser consumista?
No per consumir més s’és més feliç. Els nostres avis no basaven la seva felicitat en el consum. L’objectiu és gaudir de la vida, no consumir a cada segon. A més, som una societat que es comporta com els estruços: girem l’esquena al problema del medi ambient i així no se soluciona.
Els ciutadans en són conscients, d’això?
No veuen les conseqüències dels seus actes. Quan la gent vivia al camp, veia si el riu s’assecava o què produïa el seu hort i s’hi adaptava. Avui en dia, si es deixa l’aixeta oberta tot el dia només es nota una petita pujada en la factura, però no es veu si el riu o el pantà té menys aigua. A Espanya la gent no paga el valor real de l’aigua, que ve de la naturalesa.
L’aigua hauria de ser més cara?
Espanya és un país sec i consumeix molta aigua. El drama és que el seu preu està lligat al de l’energia. S’utilitzen mesures com les dessaladores, que funcionen bé, però que són molt cares perquè necessiten molta energia i el petroli continua pujant.
L’electricitat s’ha tornat més cara i ja s’anuncia que no serà l’última vegada que s’apujarà.
L’Estat paga un 30% del que val produir el quilowatt, perquè el consumidor i la indústria ho tinguin més barat. Així s’endeuta cada any entre 22.000 i 25.000 milions d’euros, uns diners que no aniran a hospitals, escoles o infraestructures. Sempre paga el ciutadà. Tard o d’hora aquest deute l’assumiran els consumidors.
Però la mesura d’apujar els preus també és arriscada.
Els polítics s’enfronten a una disjuntiva: el suïcidi polític o el suïcidi ecològic. Si encareixen l’aigua i l’energia, obliguen a restringir el consum, etc., perden vots. Si no fan res, ens porten a un suïcidi ecològic. No s’ha d’arribar a aquests extrems, es pot aconseguir un equilibri.
Alguns experts sostenen que la tecnologia evitarà aquests problemes, ja que aprofita cada vegada millor els recursos.
La tecnologia és cada vegada millor, però té un efecte pervers conegut pels economistes: a mesura que els preus s’abaixen, el consum augmenta. Però l’energia i l’aigua no són infinits. Si continua així, les persones que avui tenen menys de 40 anys seran les primeres a sofrir les conseqüències.
Com hauria de cobrar-se l’aigua i l’energia?
Les polítiques basades en preus de blocs són encertades i justes. A Catalunya diversos municipis les apliquen amb l’aigua. Els 50 primers litres per persona i dia, un dret bàsic, surten molt barats. Si es passa a 150 la factura sofreix una gran pujada, i amb 300 moltíssim més. Però caldria anar més enllà. A Califòrnia, hi ha habitatges que gasten 5.000 litres. Encara que puguin pagar-ho hauria d’estar prohibit i considerar-se un delicte, com quan algú roba. Abusar de l’aigua i l’energia significa treure recursos a la societat i portar a la misèria les generacions futures. És que potser hi ha un robatori pitjor?
Cal reduir el consum?
No és tant consumir menys sinó millor. Això pot suposar comprar un producte més car, de més qualitat, i cuidar-lo, perquè duri més.
La indústria sembla haver optat per l'”obsolescència programada”: productes que duren menys per haver de comprar-ne de nous abans.
La indústria ha introduït aquest concepte, però també en part perquè els consumidors no semblen disposats a, diguem-ne, pagar per un cotxe més car i tenir el mateix durant 50 anys. La indústria sempre s’adapta al que demana el mercat, és a dir, els consumidors. A més, a la indústria no li interessa balafiar perquè es queda sense matèries primeres. Passa el mateix amb els polítics. Sondegen els electors per saber el que volen sentir. La indústria i els polítics tenen grans responsabilitats, però nosaltres també.
Els consumidors tenen capacitat d’influir?
El consumidor és un ésser lliure i ètic amb capacitat per influir. Cada vegada hi ha més informació, hem d’assumir la nostra responsabilitat, organitzar-nos i fer-la assumir als polítics i empreses. El consumidor té la solució als problemes del medi ambient. Serà el que nosaltres decidim.
Les ONG són una bona forma d’organitzar-se?
Les ONG estan donant una lliçó moral, encara que també incorren en alguns defectes. N’hi ha massa, potser haurien d’organitzar-se entre elles. I haurien d’exigir més als governs i a les empreses.
Té la crisi econòmica algun component mediambiental?
Algun no, tots. L’economia neoclàssica, imperant avui en dia amb les mateixes bases dels anys 40, ofereix beneficis solament a curt termini i provoca grans despeses socials. Tothom preveu la seva substitució per una economia mediambiental.
Com afectarà aquest canvi al ciutadà?
Haurà de renunciar a algunes coses, com als productes d’un sol ús o a consumir tanta energia i aigua, però no serà tan greu. Els joves d’avui en dia no tindran aquests béns tan barats, però sí una vida basada en altres valors que va haver-hi antigament.
No s’ha d’inventar res.
No. Abans respectaven la naturalesa perquè sabien que en depenien. Cal recuperar aquest respecte, aprofitar-ho tot sense malgastar res. I tenir una mica de por, perquè si no es canvia la situació serà molt dolenta. Durant la crisi de l’aigua de Catalunya, el 2008, es va suprimir més del 30% del consum d’aigua urbà.
No es corre el risc que els ciutadans perdin el benestar?
No, si el consum és intel.ligent. En molts habitatges, treballs o comerços tenen tot l’hivern la calefacció a 24º, i s’hi ha d’estar en cos de camisa. A l’estiu tenen el climatitzador a 18º i s’hi ha d’estar amb jaqueta. Això no és raonable. Els metges recomanen a l’hivern estar a 18º i una mica abrigats. A Alemanya, els dormitoris no tenen calefacció perquè no es considera saludable.
En el seu llibre marca diverses “preguntes ecoètiques clau”, que podrien resumir-se en quants éssers humans caben a la Terra de forma sostenible i digna, qui ho deicideix i com.
La Xina va decidir fa uns anys controlar la seva població. Però la clau no és solament decidir el nombre d’habitants, sinó el consum per càpita. El planeta duraria uns pocs anys si tots consumíssim com els Estats Units. L’essencial és que la societat parli d’aquests temes en tots els nivells amb calma i transparència. Hem de posar-nos d’acord per canviar i no deixar de prendre decisions per por d’equivocar-nos. Dels errors, se n’aprèn.
Com es pot aconseguir?
No tinc la solució i no conec ningú que la tingui. Però sí que sé que si no es debat de forma pública i clara, si no es comencen a prendre encara que sigui petites mesures i veure com responen, estem condemnats.
Som a temps de canviar?
Sí. L’ésser humà sempre s’ha enfrontat a reptes. Al segle XIX es morien de pneumònia cinc o sis persones de cada deu tots els hiverns, i ara no se’n mor ningú. Fa uns anys es mirava rar qui tractava els temes mediambientals. Avui en dia moltes persones reivindiquen l’ecologisme i hi ha moltes organitzacions científiques que s’hi dediquen.
La ciència hi pot ajudar?
La decisió de com viure és una qüestió ètica. La ciència dirà quin és la malaltia i les opcions per guarir-la, però la societat ha de decidir quin camí volem seguir.
Apostar per les energies renovables és una d’aquestes decisions?
Són el camí, però no la panacea. L’eòlica és la renovable que més produeix. Es necessitarien entre 1,6 i 40 vegades la superfície terrestre per a aerogeneradors que cobrissin l’energia consumida al món el 2008. I la despesa d’energia mundial s’apuja un 2% cada any. Alternatives sí, però cal reduir el consum.
Podran els consumidors generar a casa seva l’energia que necessiten gràcies a aquests sistemes renovables?
No solament la produiran, sinó que es preocuparan de no malgastar-la. Els voluntaris de prototips de cotxe elèctric han demostrat que gasten menys, fan menys accelerades, recorren menys quilòmetres, etc. perquè són conscients de les limitacions de la bateria.
Què passarà amb el petroli?
No s’acabarà, però serà moltíssim més car perquè n’hi haurà poc o costarà molt més extreure’l. No és immoral usar-lo com a combustible quan serveix per a fer medicines o productes domèstics que poden durar dècades?
Els residus són un altre dels grans problemes ambientals dels quals no es vol parlar.
És un doble problema: a més de malgastar recursos la seva gestió és cada vegada més cara. Ningú no vol un abocador al seu costat i s’han de transportar cada vegada més lluny, les plantes de tractament consumeixen cada vegada més energia i aigua, etc. En aquestes qüestions ambientals, caldria parlar de manera clara d’ecoimposts o d’ecotaxes.
Què opina sobre els aliments ecològics?
La producció actual d’aliments no podria passar d’avui a demà a aquest sistema, perquè són més cars i la seva producció és menor. La societat ha de decidir què vol com a producte “ecològic”: s’hi poden utilitzar tractors? I regadius intensius? O només val amb adobs i pesticides naturals?