De la música al silenci

De la música al silenci

/imgs/20120101/salud1.jpg
Entretenir-se i evadir-se de tot mentre se sent, per mitjà dels cascs, música a gran volum durant un trajecte amb tren, autobús o mentre es fa una passejada pot passar factura a la salut auditiva de qualsevol. Les alertes sobre la sordesa dels adolescents i els joves usuaris d’auriculars estan justificades per diferents estudis. Alguns tipus d’auriculars disponibles en el mercat són més nocius que d’altres. Per això, convé conèixer les seves diferències i aprendre a utilitzar-los per a salvar l’orella.

El camí que hi ha entre l’ús d’auriculars i el dels audiòfons és cada vegada més curt. Els darrers anys, diverses investigacions científiques han confirmat l’aparició de la sordesa adquirida en edats cada vegada més primerenques. Un dels més recents i rellevants ha estat el que ha dut a terme un equip d’investigadors de Boston i publicat el 2010 a la revista “Journal of American Medical Association” (JAMA), que ha constatat que la pèrdua de l’audició va augmentar fins en un 31% entre els adolescents i joves estatunidencs en el període 2005-2006 respecte de les estadístiques del mateix grup de població 15 anys abans. Aquest treball va tenir un resultat, si més no, impactant: un de cada cinc adolescents -d’entre 12 i 19 anys- tenia algun tipus de pèrdua auditiva. I, entre altres factors de risc, sentir música a un volum alt era i és un dels factors de risc més importants en aquest sector poblacional.

Nombrosos estudis sobre la sordesa induïda pel soroll, com ara un de fet en músics d’orquestra , ja han demostrat que l’exposició prolongada a un volum elevat de música danya la còclea, una de les estructures de l’orella interna. Aquesta exposició prolongada a la música té com a conseqüència un trauma acústic que varia segons les característiques de cada persona (algunes són més vulnerables), del temps d’exposició (el nombre d’hores seguides sentint música) i de la intensitat (segons com d’elevat sigui el volum). El Comitè Científic de Riscs Sanitaris Nous i Emergents de la Comissió Europea ja va fer públic un informe el 2008 en què advertia que sentir música de reproductors musicals a més de 89 decibels (dB) i durant més de 60 minuts al dia podia causar sordesa. Una conversa normal es produeix a 60 dB i tots els sons que superin els 85 dB ja representen un perill per a la salut auditiva.

Tipus d’auriculars

Els auriculars es poden classificar segons el disseny (externs i interns), la qualitat del so (oberts o tancats) i la impedància (alta o baixa). D’acord amb el disseny, es divideixen en dos grans grups:

• /imgs/20120101/salud2.jpg
  Els externs són els auriculars que queden per fora del pavelló de l’orella i que, segons algunes classificacions, també se subdivideixen en circumaurals, que són aquells que envolten l’orella amb un coixinet d’escuma, i els supraaurals, que consten d’un coixinet que descansa sobre l’orella però sense cobrir-la del tot. Quant a la qualitat del so, tant els uns com els altres poden ser oberts, si permeten la fugida de so a l’exterior i també recullen part d’aquest so exterior, o tancats, si el so no surt cap a fora i aïllen per complet del soroll ambienti. Ara bé, algunes veus expertes opinen que aquestes subdivisions responen més a una qüestió semàntica que a una realitat tècnica i aposten per classificar els auriculars en els dos grans grups esmentats.
• Els interns o intraaurals, el nom tècnic correcte dels quals és auriculars intracanals, són els que queden amagats dins del conducte auditiu. Algunes classificacions també els subdivideixen en “ear-buds” o botons d’orella, que són els més habituals i que es col·loquen a l’entrada de l’orella, però que no arriben a penetrar-hi, i els intraauriculars, que sí que es col·loquen dins del canal auditiu. De nou, en aquest segon cas, els experts en audició són partidaris de designar tots aquests subtipus d’auriculars sota la nomenclatura d’intracanals .

A més del disseny, els auriculars es distingeixen per una característica tècnica en la qual els usuaris haurien de fixar-se en el moment d’adquirir-los , ja que és molt important per a cuidar l’audició. Es tracta de la impedància, que és la resistència que l’auricular exerceix al pas del corrent. Aquesta dada figura en tots els auriculars i sol ser de 32, 16 i 8 ohms i poques vegades de 4 ohms.

En funció de la impedància, la potència del reproductor és més alta o més baixa. Com més petita és la impedància, més alta és la potència i, com més gran és la impedància, més baixa és la potència. Des del punt de vista de la salut auditiva, és preferible utilitzar auriculars d’impedància més gran perquè la potència sigui més baixa.

Dels més nocius als menys perillosos

L’elecció dels auriculars i la manera d’utilitzar-los són dos factors clau per a conservar les orelles sanes a llarg termini .

/imgs/20120101/salud3.jpg
Els interns o intracanals són els auriculars més perjudicials per a la salut auditiva, perquè es col.loquen més prop del timpà i, per tant, augmenta el nivell de pressió acústica. Quan s’introdueix un d’aquests dispositius dins de l’orella el volum d’aire que queda entre l’auricular i la membrana timpànica (timpà) és menor. I com que es redueix el volum, augmenta la potència de la música o so que se sent (així, un volum de sortida de 115 decibels pot pujar a 125 decibels) i aquesta potència més alta lesiona la còclea.

Entre els auriculars interns, cal precisar el que segueix:

• Els “ear-buds” no solen aïllar gaire bé del soroll exterior. Per a compensar-ho, l’usuari tendeix a elevar el volum de la música, un gest que repercuteix en la seva salut auditiva.
• Els intraauriculars, que se situen més cap endins, al canal auditiu, són els més perjudicials per a les orelles, ja que es redueix encara més l’espai que intervé entre aquests i el timpà. Aquest escàs marge de volum d’aire incrementa encara més la potència del so, la qual cosa posa en risc l’audició dels usuaris. Es diu d’aquests auriculars que, com que es queden a l’interior de l’orella, afavoreixen un millor aïllament de l’exterior i que no és necessari recórrer a un volum tan elevat. No obstant això, els experts remarquen que es tracta d’un plantejament erroni, perquè l’elevació del volum no depèn del disseny de l’auricular, sinó de la impedància i del reproductor.
• Els externs, ja siguin supraaurals o circumaurals, són els menys nocius, perquè es col·loquen per fora de l’orella i això significa que queden més separats del timpà. El volum d’aire que intervé entre els auriculars i aquesta part de l’orella és d’entre 3 i 4 centímetres cúbics (cm3), a diferència de l’1 cm3 o els 1,2 cm3 que queda si s’introdueix un auricular intracanal a l’orella.

El fet que els auriculars, segons la qualitat de l’aire, siguin oberts o tancats no té cap impacte en la salut auditiva, segons els experts. En el cas dels tancats, pot passar que es generin més ressonàncies i es produeixi una sensació més gran de l’audició de les freqüències greus, però aquestes no lesionen l’orella, mentre que sí que ho fan les freqüències agudes.

Quina és, per tant, l’elecció més segura d’un auricular, segons els experts? La d‘un auricular de disseny supraaural i d’impedància alta. Com que queda separat per un volum d’aire superior del que deixen els auriculars intracanals i es registra una alta impedància, es necessita una potència més baixa de sortida del so.

Protecció extra per als usuaris d’auriculars

Les persones que no saben sortir de casa sense els auriculars han de saber que per a protegir la salut auditiva les opcions són limitades, encara que n’hi ha algunes:

• /imgs/20120101/salud4.jpg
  Ús d’un filtre acústic: és una mena d’audiopròtesi que es fa a mida i que es col.loca en l’orifici de l’orella, cosa que permet aïllar-se del so circumdant i atenuar determinades freqüències. En porten alguns professionals com els músics d’orquestra, els discjòqueis o els corredors i els mecànics de Fórmula 1, que han de suportar un soroll de 148 dB. Però els usuaris de reproductors de música amb auriculars solament poden utilitzar-los amb auriculars supraaurals, ja que l’espai del conducte auditiu queda ocupat per aquest filtre protector que es col.loca dins del canal auditiu.
• Triar un reproductor amb la sortida d’àudio limitada de fàbrica: l’única manera de protegir-se que tenen els usuaris d’auriculars intracanals és triar reproductors que tinguin la sortida del so limitada. Aquest és el cas dels Ipod, amb la sortida de so limitada des de fàbrica, de manera que, per a desbloquejar-la, cal accedir a les funcions avançades d’aquests aparells. Actualment, el límit establert per la legislació europea per a la sortida de so dels reproductors d’àudio portàtils és de 100 decibels, però es planteja reduir-ho encara més a fi de protegir els consumidors.
• Proves d’audició: si algú s’excedeix amb l’ús dels auriculars es pot sotmetre de manera periòdica a proves d’audició o audiometries, com les audiometries d’alta freqüència, que constitueixen una molt bona prova preventiva de la sordesa. A diferència de les audiometries estàndards, que estudien freqüències de 12.000 Hz, aquesta explora freqüències de fins a 18.000 Hz. Aquestes freqüències de 18.000 Hz són les corresponents als tons aguts, els primers que es perden quan es danya l’audició. Però aquesta prova és molt costosa i encara hi ha molt pocs equips a Espanya que la facin.