Atenció amb els laxants

Atenció amb els laxants

/imgs/20030901/salud01.jpg
Ser dona, més gran de 65 anys, menjar freqüentment fora de casa, no practicar exercici, resistir-se davant de la necessitat d’evacuar i no tenir l’hàbit d’anar al lavabo a una hora concreta conformen el perfil de la persona restreta, encara que aquesta patologia afecta tots els grups d’edat. Segons els últims estudis epidemiològics efectuats respecte d’aquest fet, prop del 20% de la població sofreix de restrenyiment a Espanya, és a dir, uns 7 milions de persones, de les quals el 35% són crònics. El 75% de les persones restretes són dones i el 40% té més de 65 anys. Però també pateixen d’aquest problema els nens: el restrenyiment provoca el 5% de les consultes de pediatria, i un de cada quatre nens atesos en gastroenterologia pediàtrica ho és per aquest motiu. Entre els ancians la seva freqüència és encara més alta: afecta més del 70% dels ancians que romanen ingressats en centres de llarga estada. Es tracta, doncs, d’un problema de salut molt estès.

Passatger o habitual

Es pot definir el restrenyiment com l’emissió infreqüent o dificultosa dels excrements. El més habitual és evacuar diàriament, però hi ha persones que ho fan amb menys freqüència. Quan es defeca menys de tres vegades per setmana es pot parlar de restrenyiment, que a més se sol acompanyar d’excrements excessivament durs, secs i sovint difícils d’expulsar. El restrenyiment pot ser passatger i llavors no té més importància, però quan es torna habitual convé adoptar mesures per a normalitzar la freqüència de l’evacuació.

Factors desencadenants

Encara que no hi ha evidència suficient sobre el paper dels factors sociodemogràfics, psicològics o dels estils de vida en l’aparició d’aquest problema, els experts admeten la importància dels hàbits i l’estil de vida en la gènesi del restrenyiment.

Possibles causes del restrenyiment:

• Hàbits incorrectes. La defecació es produeix per un reflex quan els excrements omplen l’última part de l’intestí, però és un reflex que podem controlar a la nostra voluntat. Sentim la necessitat i la majoria de les vegades la reprimim, ens aguantem perquè estem fora de casa, al treball, no tenim temps… Tampoc hi ha hàbit d’anar al lavabo a una hora concreta del dia. No tenim educat l’organisme.
• Una dieta pobra en fruites, llegums, verdures i hortalisses que aporten fibra i líquids n’és la causa més comuna. Una alimentació escassa -com ocorre amb la d’alguns ancians- i l’anorèxia fan que els excrements tinguin un volum escàs i una consistència dura.
• Una ingestió insuficient de líquids, que impedeix que els excrements adquireixin la consistència òptima per a ser evacuats amb facilitat.
• Sedentarisme, falta d’exercici físic i debilitat de la musculatura abdominal, que no pot fer la premsa abdominal necessària per a facilitar l’evacuació. En les dones que acaben de donar a llum aquesta és una causa freqüent de restrenyiment. Durant l’embaràs els moviments intestinals es poden veure interferits tant per la pressió que exerceix el fetus com pels canvis hormonals.
• Factors psicològics, com l’estrès i l’ansietat, o un estil de vida modern amb canvis en els costums, en l’alimentació i en els horaris a causa de viatges també tenen importància. S’ha comprovat que la meitat de les persones que pateixen de restrenyiment tenen quadres d’ansietat i depressions.
• Molèsties o dolors a l’hora de defecar produïts per rectitis, fissures anals o hemorroides, que fa que els afectats tendeixin a retenir els excrements per a evitar el dolor. Això provoca un cercle viciós, ja que els excrements retinguts perden aigua, s’endureixen i les deposicions esdevenen encara més doloroses.
• La presa de fàrmacs, especialment entre les persones majors, com ara antidepressius, sedants, ansiolítics, diürètics, suplements de ferro o calci, antiparkinsonians o antiinflamatoris, afavoreixen l’aparició de restrenyiment.
• De vegades el restrenyiment és un símptoma d’altres malalties metabòliques, endocrines, digestives…

Visita al metge

El restrenyiment és summament molest, provoca dolors abdominals, sensació de malestar general, de plenitud abdominal, meteorisme per acumulació de gasos i fins i tot mals de cap. En els casos més severs es pot formar un fecaloma, una massa d’excrements que s’han dessecat en excés, dura, rígida i difícil d’expulsar que pot originar un quadre d’obstrucció intestinal.

El restrenyiment crònic cal ser tractat amb el metge, que ens orientarà sobre les mesures que hem d’adoptar. En alguns casos aquesta visita al metge no es pot demorar:

• Si el restrenyiment apareix de forma sobtada en una persona amb evacuació normal, acompanyat de dolors intestinals forts i d’incapacitat per a passar excrements o gasos
• Si es presenta en un nadó menor de dos mesos
• Si els excrements són molt prims i amb aspecte de llapis
• Si s’acompanya de pèrdua de pes inexplicable
• Si els excrements són sanguinolents

Laxants, si o no?

L’ús de laxants és un tema molt debatut. És freqüent que les persones que pateixen de restrenyiment crònic s’automediquin i en prenguin, possiblement perquè desconeixen que és la pitjor manera d’enfocar el problema: a la llarga cauen en una espiral en què es va augmentant la dosi de laxants i agreujant el restrenyiment. De moment, els estudis fets sobre aquests fàrmacs i la dieta no han trobat evidències suficients que recomanin l’ús de laxants contra el restrenyiment.

Hi ha nombrosos grups de laxants: formadors de massa, emol·lients, osmòtics, estimulants de la mobilitat intestinal, derivats de sucres, laxants per via rectal… Els seus efectes secundaris són remarcables. Alguns produeixen tolerància i dependència, i així agreugen el restrenyiment; d’altres vegades provoquen dolor abdominal, nàusees, picor anal, flatulència, excrements líquides, trastorns electrolítics…

En el restrenyiment per embaràs els suplements amb fibra poden ajudar, però estan totalment contraindicats els laxants que contenen oli de ricí, els olis minerals orals i els laxants salins. Es poden utilitzar, sempre amb control mèdic i de forma esporàdica, laxants emol·lients o sucres osmòtics.

Resumint, convé no prendre laxants i en cas de necessitat severa, serà sempre amb una prescripció facultativa estricta. El metge decidirà quin tipus de laxant és el més adequat per a cada persona.