Recorda el primer llibre que va editar?
Perfectament. Va ser el 1979 i vaig triar l’obra completa del poemari de l’escriptor valencià del segle XV, Àusias March. La seva obra ja havia sigut recollida, però sempre en volums didàctics dirigits a filòlegs del català. Acostar els seus poemes al gran públic, allunyant-me del caire acadèmic que l’havia envoltat fins llavors, va ser per a mi un repte acomplert. Pot dir-se que sóc lector per passió, tinc molt poc d’escriptor i vaig arribar a ser editor per casualitat. Per descomptat, la meva condició de professor universitari de literatura em va acostar a la possibilitat d’editar, i quan va sorgir l’oportunitat de crear una editorial coherent amb el meu pensament i les meves aficions literàries, m’hi vaig llançar.
Exactament, quina és la funció d’una editorial independent com la seva?
Una editorial és una empresa, i com a tal té el propòsit de posar en circulació llibres perquè es venguin, amb els quals es fa negoci. Però també té la funció de preservar el patrimoni cultural i recuperar veus importants per als lectors i per a la història de la literatura.
Per a això haurà de comptar amb escriptors. Com es troben amb l’editorial?
N’hi ha dues vies. Qui escriu en espanyol o en català envia l’escrit al despatx o ho fa el seu agent en la confiança que aquí es llegeixen tots els originals que arriben. Cada vegada són més, però mentre pugui seguiré llegint-los, és una cosa que em diverteix molt. D’altra banda, seleccionar un autor estranger respon més a una decisió personal moguda per un coneixement que es té de la seva obra a través de la investigació dels moviments culturals que queden reflectits en els diaris i revistes de qualitat de tot el món. A partir d’aquí, es contacta amb l’autor o amb el seu agent.
Va succeir així amb Kertész?
Efectivament. El meu treball habitual em va portar a llegir en el “Nou Diari de Zuric” un article sobre Kertész i em va semblar interessantíssim. Vaig començar a investigar i la casualitat va voler que en preguntar per ell al traductor d’alemany que treballa amb nosaltres, un xilè fill de la diàspora hongaresa, m’elogiés la seva obra ple d’entusiasme, fins i tot per gust tenia començada la traducció de Kaddish por el hijo no nacido, la primera novel·la seva que va veure la llum en espanyol. Em va prestar més llibres traduïts a l’alemany i vaig començar a llegir El diario de Galeras, que publicarem aquest pròxim octubre. Em va fascinar la seva escriptura.
I es va convertir en el seu editor. Estava ja encimbellat en el seu país, Hongria?
No, en absolut. De fet, quan va fer la roda de premsa en conèixer-se la concessió del Nobel, a la pregunta d’un periodista sobre el seu reconeixement a Europa em va llançar una flor. Va afirmar que a Hongria venia poc; que a Alemanya, una mica més, i que era Espanya, gràcies al seu editor “boig”, on millor anava la seva difusió. Em va agradar aquell detall.
Imaginem un lector que no pot investigar per decidir què val la pena llegir. Com es pot no perdre en l’embolic de títols, autors i obres que apareixen cada dia?
És difícil, perquè la quantitat de novetats que veuen la llum, que quasi es podrien comptar per hores més que per dies, és tan enorme que el lector se sent desconcertat. Un procediment, sens dubte, és que la tria sorgeixi d’una conversació, de la recomanació d’un altre lector. Però també serveix deixar-se guiar per una editorial. Penso en mi mateix com a lector, i hi ha editorials que sempre han respost a la meva confiança, i acostar-me a qualsevol títol nou d’aquestes editorials no em depara cap sorpresa desagradable. Potser m’interessa més o menys, però compleix les meves expectatives.
La bona literatura ha de ser complexa?
A una infantesa segurament lectora. Quina és la clau per a arribar a ser un bon lector?
Jo vaig tenir la gran sort que a casa dels meus pares no hi havia un sol llibre prohibit en la gran biblioteca i que per a mi llegir era una passió, fins a l’extrem que la meva mare em treia la bombeta del llum de la tauleta de nit perquè no n’abusés. Vaig llegir llavors les novel·les de Jules Verne, L’illa del tresor, fins i tot de molt jovenet alguna cosa de Shakespeare, comèdies com El mercader de Venècia. Però en igualtat d’oportunitats surten lectors compulsius i d’altres que només llegeixen el BOE, o ni això. Amb això vull dir que no hi ha cap fórmula per a convertir la lectura en una passió. Com a mètode, només defenc la importància de llegir amb un diccionari. A banda que descobrir el significat d’una paraula nova és una cosa fantàstica, no es pot seguir una lectura sense entendre tots els mots. Una de les pitjors coses que està passant en les escoles és que els textos de lectura estan acompanyats d’un glossari. A això se suma l’error de donar a llegir llibres coneguts en la llengua que coneixen. Difícilment els escolars aprendran res que ja no sàpiguen, ni es despertarà la seva curiositat.
La fira del llibre és un reclam mercantil per a promocionar la lectura, però hi ha corrents intel·lectuals que critiquen el fet que produeix més públic de llibres que lectors.
Per a mi, anar a la Casa de Campo de Madrid i estar en la caseta de l’editorial durant la fira s’ha convertit en una cita ineludible. Gaudeixo escoltant els lectors i observant com fullegen els llibres. És clar que m’agradaria vendre molts llibres, encara que alguns només servissin per a ocupar un espai en la biblioteca. Però crec que l’afirmació que es compra més del que es llegeix oculta una crítica a l’esnobisme al qual és just reconèixer un cert mèrit. Gràcies a aquestes persones intel·lectuals o estetes, diversos corrents minoritaris que difícilment podrien ser d’accés popular s’han obert al gran públic.
Quins llibres han d’estar presents en una bona biblioteca?
És difícil fer-ne una selecció. Depèn de l’edat del lector, del seu moment vital, de les circumstàncies que l’envolten. Sí que m’atreviria a fer una llista d’allò que s’ha de llegir en edat escolar: el Lazarillo, el Quixot, L’illa del tresor, Robinson Crusoe… Però hi ha tants grans autors… El que s’hauria de promocionar és la lectura, sense subjeccions, i no intentar enquadrar la literatura en francesa, espanyola o anglesa.
Però no hi ha cap dubte que llegir literatura traduïda, ben traduïda, és difícil.
L’òptim és llegir l’obra en la llengua original. Això no és possible en moltes ocasions, tanmateix, les editorials importants es preocupen molt que les seves traduccions estiguin a l’altura de l’original, que aconsegueixin donar-li el to, ser l’eco de la veu de l’autor, no de qui tradueix.
Com són els escriptors?
N’hi ha de tot. No es pot definir l’escriptor. L’única cosa que els uneix és l’estima a la seva obra i el mim que sol·liciten per a aquesta, però després, les seves personalitats són antagòniques. N’hi ha que només llegeixen i d’altres als qui agrada el cine; els que viuen en el camp o els que prefereixen la ciutat; els abstemis i els amics del bon vi; els diürns i els noctàmbuls; els viatgers i els sedentaris; els que esperen la inspiració i els que treballen perquè els agafa asseguts.
Els llibres són cars?
L’afirmació a aquesta pregunta és una de les dues coartades dels no lectors. L’altra és no tenir temps. Generalment, el preu d’un llibre a Espanya està per sota del que es paga en altres països de l’euro. Si el compares amb l’entrada de cine, d’un concert o un sopar, crec que surt prou ben parat.