Operació: el viatge de l'art
Els museus salvaguarden l’art. Són responsables de la conservació del patrimoni sobre el qual exerceixen de sentinelles. A aquesta funció sumen la de facilitar la trobada amb el públic, un públic cada dia més àvid de gaudir amb les expressions plàstiques i de satisfer la seva curiositat cultural. Dècades enrere calia resignar-se a contemplar fotografies o a esperar l’oportunitat d’acostar-se a l’expressió d’artistes, moviments i obres. En canvi, acabada la Gran Guerra, els museus van començar a parlar-se entre ells i van acordar intercanviar fons i exposicions. L’èxit d’aquesta iniciativa no va ocultar els riscos. L’art perillava, els canvis d’escenari, de llum, de temperatura i el mateix trasllat comportaven el deteriorament de peces delicades i, sobretot, úniques i irreemplaçables. Es va succeir llavors un temps de reflexió, i si bé no es va renunciar a prosseguir el camí emprès, es van legislar i reforçar els mètodes. Avui, el trasllat d’una obra d’art és un procediment cirurgià mesurat i controlat amb tot detall. S’assegura i s’inspecciona cada peça i en el procés intervenen especialistes, presents en totes les fases des de l’embalatge, el trasllat i l’obertura de les caixes.
Seguim el viatge de “L’ombra d’Oteiza en l’art espanyol dels anys cinquanta”, una exposició comissionada per Alfonso de la Torre, que l’artista Javier Balda va dotar de l’harmonia espacial i amb unes peces que provenen de diferents museus i col·leccions particulars. Fins a abril ha estat a Alzuza (Navarra), i des d’allà es va traslladar a una sala de Saragossa. Suma trenta peces d’un valor econòmic incalculable i un valor artístic reconegut. L’equip que es va encarregar d’embalar cadascuna de les peces va necessitar cinc dies per a completar l’exposició i emprendre el viatge.
Una exposició itinerant ocupa un lloc circumstancial però definit. L’espai que acull les obres ha de garantir unes mesures de temperatura i de llum determinada. Les peces són sensibles a la intensitat de la lluminària i estan acostumades a uns graus concrets de climatització.
Una obra d’art, quan viatja està assegurada. L’acompanya en el seu trànsit una documentació acceptada per les parts que indica l’estat en què es presta. S’hi detallen les fallades, les imperfeccions i qualsevol alteració de què hi hagi constància. Fotos i certificats donen fe de l’estat. En les operacions prèvies al trasllat és present el representant de la propietat, batejat com “el correu”, a qui acompanya el conservador del museu o de la sala d’acollida. Cada sortida i cada arribada queda documentada amb fotos i informes.
El coordinador del trasllat i els operaris esperen el vistiplau del correu per procedir a moure la peça. La deslliguen de la sirga amb què estava subjecta al pedestal i la col·loquen sobre una taula coberta d’un llenç verge per procedir a examinar-la. Són moments molt delicats. Els muntadors són llicenciats en Belles Arts o historiadors especialitzats en conservació i restauració. Els seus moviments reflecteixen respecte i precaució.
Cada detall ha de ser examinat. El correu és el valedor de la peça, el seu notari. El més habitual és que no calgui destacar res, però si ocorregués, la peça quedaria retinguda a l’espera del dictamen del perit. Des que van ser modificades i extremades les mesures de trasllat, les accions estan encaminades a la prevenció, i el control protocol·lari en demostra l’eficàcia.
Les peces es traslladen en caixes dissenyades i confeccionades en exclusiva per a les seves característiques morfològiques, tenint en compte el seu material i el seu estat de conservació. La peça es protegeix amb paper tissú porós i de PH neutre, la mateixa acidesa que la de tots els adhesius que s’hi utilitzen. La caixa és de fusta de pi contraxapada i hidròfuga, coberta en l’interior d’un aïllant tèrmic i antivibrador. Totes les juntes són de neoprè. La peça està encaixada en unes costelles de poliestirè amb les quals no té contacte. Introduïda, assegurada i si és necessari, amb l’espai farcit de boletes, s’encaixen les parts del cub i es cargolen.
Han passat dues hores des de l’inici de l’operació. La caixa està segellada i un codi identifica l’obra d’art que hi ha en l’interior. L’embalatge s’ha dissenyat per reduir les vibracions i evitar influències externes. El camió que trasllada les caixes també compleix unes mesures especials de suspensió i climatització. A l’arribada, les caixes esperaran almenys vint-i-quatre hores abans de ser desembalades, un temps que serveix per a reduir contrastos. El mateix equip que va embalar les peces serà qui desembali. D’aquesta manera s’asseguren un coneixement empíric molt valuós que evita errors fatals i rubrica les grans oportunitats que significa que l’art pugui viatjar segur.