Gregorio Montero, President de la Societat Espanyola de Ciències Forestals

"Els nostres boscs estan malalts de colesterol"

1 abril de 2010
Img entrevista listado 619

Una persona, al llarg de la vida, ha de tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre. M’imagino que en la seva vida això últim ho ha complert amb escreix.

Sí, he tingut la sort de complir aquesta dita àmpliament: he tingut dos fills, he escrit 18 llibres i dec haver plantat milers d’arbres.

Per què s’han d’estimar els arbres i les muntanyes?

Perquè són la nostra pròpia vida. Els arbres són la nostra base, si les plantes deixessin de funcionar, tot deixaria de funcionar. La cadena tròfica es trenca i tot s’acaba. Els experts diuen que l’ecosistema és l’última unitat independent que és capaç de retrocrear-se i l’última unitat de vida autònoma a la Terra en aquest sentit. Per descomptat, sense les plantes no podem viure.

Creu que se’ls estima o se’ls para prou atenció?

Només se’ls para l’atenció adequada quan se sospita que alguna cosa està en perill. Quan hi ha una amenaça, com ara amb el canvi climàtic, és quan la societat reacciona.

I ara se li para atenció.

Sí, a causa, sobretot, del canvi climàtic, que sembla que podria pertorbar en alguna mesura el patrimoni forestal, la naturalesa en general i alguns arbres en particular, sobretot les zones més àrides d’Espanya. S’ha comprovat que els arbres són víctimes del canvi climàtic, però també que formen part de la solució per a controlar-ho. Pràcticament el 20% de tot el C02 que emet el nostre país el fixen, l’absorbeixen els arbres. A més, els productes dels arbres, com la fusta, que tots utilitzem, també és CO2 treta del circuit. I si no es recicla de forma adequada, el C02 de la fusta torna a l’atmosfera. És el cicle del carboni.

És evident que els arbres tenen un valor ecològic i un valor paisatgístic, però també econòmic.

Sí, el valor econòmic és rellevant. Som un país amb més importància forestal de la que de vegades es creu. A Espanya tallem dels nostres boscs al voltant de 17 milions de metres cúbics i en consumim 32 milions. Podríem ser autosuficients, però no ho fem perquè, a causa de la nostra topografia, la fusta és cara d’obtenir en algunes zones, i perquè Espanya és un gresol de la biodiversitat. Tenim més de la meitat de la diversitat de tot Europa. I és veritat, i ho hem de respectar. També és veritat que en alguns boscs seria bo tallar més perquè estan sobrepassats d’existències; l’acumulació de biomassa, l’acumulació de matoll… Es diu que els boscs del nostre país estan malalts de colesterol, per l’acumulació de biomassa i la manca de netedat.

Com es curaria aquest malalt de colesterol?

Hauríem de prendre consciència: les nostres muntanyes estan carregades de biomassa, estan brutes per falta d’intervenció que es deriva, en bona mesura, del fet que no hi ha un interès econòmic, i les nostres muntanyes, per aquesta mateixa raó, es cremen amb molta freqüència i cada any hi ha incendis incontrolats, per més que el nostre país tingui un de les millors serveis contra incendis. Som el país que més mitjans dedica al control d’incendis, fins i tot per sobre dels EUA, i això suposa una gran despesa. Per això es propugna que hi hagi més prevenció i menys extinció. Si d’una banda sobra combustible a les muntanyes, es genera un perill i pèrdues econòmiques importants i, d’altra banda, necessitem energies renovables, hem d’intentar transformar tot el que sobra a la muntanya en bioenergia. I això no es fa perquè les empreses no acaben de veure-hi clar l’oportunitat de negoci.

Es podria treballar i explotar el sector forestal al mateix temps que es protegiria i es garantiria un menor nombre d’incendis?

Sí, cal fer-ho. En aquest sector, en el naturalisme, pràcticament no queden conservacionistes que no admetin o aprovin la intervenció reglada, graduada, sostenible… quan fa anys hi havia molts que ho negaven.

Vostè parla de protecció. La superfície protegida al nostre país és suficient o és excessiva?

/imgs/20100401/entrevista3.jpg
Els més productivistes diuen que tenim massa, els més conservacionistes diuen que és pobre. El 20% de la superfície de la UE declarada a la Xarxa Natura 2000 es troba a Espanya. Això es deu al fet que tenim més riquesa paisatgística, biològica o geològica que Finlàndia o Suècia. L’únic inconvenient per als propietaris és que, a mesura, que vas fent dels boscs un bé general o un bé públic, el propietari particular es troba amb més limitacions per a obtenir els seus productes i els seus costs d’explotació seran més grans. Caldrà arribar a un enteniment entre les dues parts. El 70% de la propietat forestal és privada a Espanya, els ajuntaments són propietaris al voltant d’un 28% de massa i l’Estat i les comunitats autònomes en tenen un 6%, i aquestes propietats forestals privades tenen menys intervenció del que sembla.

Espanya és un país pobre en arbratge?

No. Ara no, abans sí. Espanya ha estat un país agrícola, és un país vell i com a país mediterrani que som, són llum i aigua, quan n’hi ha, l’agricultura té la seva importància. I l’home ha necessitat l’agricultura per al seu suport i, per això, ha fet tots els possibles per convertir les muntanyes en sòl cultivable. I això ha estat així en tota l’economia de manteniment fins fa molt poc. El pasturatge, els incendis i l’agricultura han estat els tres eixos d’atac a la superfície forestal. Al segle XIX es crea l’administració forestal com una resposta liberal de l’època que cal fer perquè la gent està molt sensibilitzada. Recordem les paraules de Ramón y Cajal: “Repoblem els nostres boscs i les nostres ments”. A partir d’aquí es creen serveis per a la repoblació i es repoblen els monestirs, les terres de l’església i moltes terres públiques. Es va fer una tasca magnífica. De fet, la millora ha estat notable i la naturalesa està avui infinitament millor que a mitjan segle XIX.

Malgrat la contaminació actual?

Sí, sí, malgrat això. Llavors no hi havia res per contaminar, aquest era el problema. Ara tenim problemes amb la qualitat dels aliments, però abans no hi havia aliments.

Calen més arbres?

Sí, necessitem, podem i hauríem de tenir més arbres. Hi ha una gran quantitat de terres que podrien i haurien de ser repoblades, el problema és que moltes d’aquestes són privades. Cal arribar a un acord amb ells i tenir així l’autorització a canvi d’alguna cosa per a repoblar.

Vostè és dels qui demana, com Groucho Marx, “més fusta”.

Sí, però no només per a obtenir fusta. També per la purificació de l’aire, de l’aigua, el manteniment dels paisatges, la biodiversitat, etc.

Cal una educació més verda?

/imgs/20100401/entrevista2.jpg
Hi ha gent que és molt poc verda i gent que amb el seu desig de seguir una educació verda pot estar limitant unes actuacions que podrien ser beneficioses. Per a nosaltres, el verd gairebé mai no sobra. Ara bé, hem d’anar amb cura de no passar-nos, perquè hi ha una certa tendència a ser verd perquè això ven. En canvi, la realitat és una mica diferent. Hi ha hipocresia en aquest tema. Sembla que tot és verd, quan hi ha coses que són ben marrons. És el que passa amb el concepte mateix de sostenibilitat, ara tot és sostenible, el significat d’aquesta paraula s’ha devaluat, ha perdut tot el prestigi. El que és sostenible és la intersecció de la base ecològica, econòmica i social. Si no es compleix això, no serà sostenible. És un concepte molt restrictiu del qual s’abusa perquè el que és verd, ara és negoci.

El sector en què vostè treballa ofereix la possibilitat de fer alguna cosa sostenible.

Sí, la nostra filosofia és que intervenim en la naturalesa per treure-li tot el que li sobra. Aquest és el lema de la intervenció forestal: aprofitar conservant. La nostra és una societat conservacionista, naturalista que defensa la intervenció. Pensem que la tècnica té eines i metodologies suficients per a ser capaços d’aprofitar i conservar. En països com el nostre, vells, on l’home porta 3.000 anys fent focs i llaurant les terres, som molts els que diem que la no-intervenció no garanteix la conservació. La tècnica de què parlo es basa a avançar-nos a la naturalesa. Quan un arbre vell mor, deixa un gran buit on neixen 300 petits arbres; quan arribin a 100 anys, ja només en cabrà un i enmig s’hauran anat eliminant aquests arbres. Si nosaltres no ho fem ho farà una tempesta, cauran i es quedaran al territori i es podriran… El que fem nosaltres és que, just abans de morir-se, agafem el palet i el portem i graduem aquella densitat una mica artificiosament.

Com és la relació amb els moviments ecologistes?

Fa un temps vam patir una època de desencontres, però ara la nostra societat parla molt amb Greenpeace, amb Ecologistes en Acció, amb Adena. Tenim pràcticament els mateixos postulats.