Les possibilitats de la congelació d'òvuls
Espanya és un dels països europeus on les dones es converteixen en mares amb més edat: 30,6 anys de mitjana (només Itàlia supera aquesta xifra, amb 30,7 anys), segons un informe publicat el 2016 per Eurostat. El nostre país es troba també entre els que tenen una mitjana de fills per dona més baix: 1,32, només per sobre de Portugal (1,23), Grècia (1,30) i Xipre (1,31) i molt per sota de la mitjana europea (1,58).
A més, una de cada quatre dones nascudes el 1975 no tindrà fills quan arribi als 50 anys d’edat. Ho diu un informe elaborat pel Centre d’Estudis Demogràfics (CED) i publicat l’any passat amb el títol de “La infecunditat a Espanya: tic-tac, tic-tac, tic-tac!!!”. Aquesta generació serà, en conseqüència, la més infecunda dels últims 130 anys d’història (període del qual es disposa d’informació estadística).
En aquest sentit, un dels inconvenients més grans que implica el retard de la maternitat és la disminució de la fertilitat en la dona. Per això, cada vegada amb més freqüència recorren a tractaments de fertilitat.
La congelació d’òvuls és un mètode efectiu per a possibilitar que una dona, que per diverses circumstàncies no pot o no vol ser mare en un determinat moment de la seva etapa fèrtil, pugui ser-ho en el futur.
La tècnica que més s’utilitza en l’actualitat es coneix com a vitrificació d’ovòcits. L’ovòcit és la cèl·lula germinal que, en madurar, dóna lloc a l’òvul. La vitrificació, a diferència de la congelació tradicional, evita que es formin cristalls de gel al voltant d’aquestes cèl·lules, fet que eleva la taxa de supervivència al 97% i permet obtenir “els mateixos resultats clínics que amb els ovòcits en fresc”, segons l’Institut Valencià d’Infertilitat (IVI).
La legislació espanyola (llei 14/2006, de 26 de maig) estableix que “tota dona major de 18 anys i amb plena capacitat d’obrar” pot recórrer a aquesta tècnica. S’ha de tenir en compte que postergar la maternitat no és l’únic motiu per a congelar òvuls, també es pot fer abans de seguir un tractament oncològic o per altres raons mèdiques, com abans de l’extirpació d’un ovari.
Quant a l’edat límit, tot depèn de la qualitat dels ovòcits. Com indiquen els experts de l’Instituto Bernabeu, és millor vitrificar ovòcits de pacients joves i que no presentin problemes de fertilitat, que no ovòcits de pacients d’edat avançada dels quals n’ha disminuït el nombre i la qualitat. La recomanació és que el procediment es faci entre els 20 i 40 anys d’edat, encara que és molt millor si s’efectua abans dels 35.
“La vitrificació és el procés de criopreservació fent servir altes concentracions de crioprotector per a solidificar la cèl·lula en un estat similar al cristall, sense la formació de gel al seu interior”. És la definició del Llibre Blanc Sociosanitari. La infertilitat a Espanya: situació actual i perspectives, editat per la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF) el 2011. Els ovòcits es conserven submergits en nitrogen líquid a una temperatura de -196 ºC.
Per a obtenir les cèl·lules que s’han de congelar, els passos previs són semblants als d’un cicle de fertilització assistida. Es requereix una estimulació ovàrica, per mitjà d’hormones, perquè es produeixi una maduració múltiple d’ovòcits. Això no suposa que s’obtinguin òvuls que estaven destinats a desenvolupar-se en el futur, sinó que se’n fan servir alguns del voltant de mil que es perden durant cada cicle menstrual.
La SEF explica que les taxes de supervivència després de la congelació, així com les de fecundació i desenvolupament embrionari posterior, són similars a les dels ovòcits frescos. No obstant això, les possibilitats que l’embaràs prosperi continuen sent inferiors a les obtingudes amb ovòcits frescos.
A l’hora d’enumerar les tècniques de reproducció assistida existents, el Llibre Blanc de la Societat Espanyola de Fertilitat esmenta també la congelació de teixit ovàric. Aquesta tècnica suposa la preservació de teixit de l’ovari de la dona, amb la finalitat de practicar un empelt en el futur.
Segons el document, es tracta d’una tècnica el risc/benefici de la qual segueix en dubte, ja que requeriria procediments quirúrgics d’extracció i reimplantació del teixit ovàric. En alguns casos, afegeix el text, també seria necessari l’ús de tècniques de fecundació in vitro per a obtenir una gestació i, a més, el teixit podria sofrir un deteriorament com a conseqüència de la isquèmia (disminució del reg sanguini) que sofreix el teixit trasplantat. A més, apunta que els resultats gestacionals obtinguts en l’actualitat es poden considerar anecdòtics.
Més enllà d’aquestes objeccions, els resultats de l’implant de teixit ovàric podrien multiplicar-se en el futur. El 2009, una valenciana es va convertir en la primera dona a Espanya que va donar a llum després d’un implant de teixit ovàric i la primera al món que va tenir, en aquesta situació, bessons. En el seu cas, el procediment es va aplicar perquè va patir càncer de mama i es va preveure que la quimioteràpia afectaria la seva fertilitat. Per això, la gran novetat que afegeix l’implant de teixit ovàric és la possibilitat que es quedin embarassades dones que se sotmeten a tractaments de quimioteràpia (o uns altres que alterin la seva fertilitat) a edats molt primerenques.