"S'està demanant a les ONG que es posicionen, i això és molt pervers"

Quan persisteix una saturació de missatges, les persones podem perdre la perspectiva, sobretot ara que s’està abusant de les crisis mediàtiques. I m’explique. Iraq, Afganistan i Palestina acaparen gairebé tota la informació sobre guerres i conflictes, i si bé és cert que el que ocorre allà és horrible, hi ha injustícies humanes més greus, si aquestes es poguessen quantificar, però que com que els mitjans de comunicació no les fan públiques ni els polítics les usen, no compten. El que passa al Sudan i en altres conflictes oblidats del planeta no són crisis polítiques, “només” són crisis humanes que generen milers de morts i desplaçats i cap notícia.

El que està succeint al Sudan és intolerable, s’anomene com s’anomene. Hi ha milers de persones que s’estan morint i no tindrien per què fer-ho. Per això és tan important estar informat i voler conèixer la realitat. Si t’expliquen que una família està a casa seua, amb una misèria més o menys acusada, però a la seua llar, i arriben uns homes armats que violen i maten la filla, rematen el marit a terra i cremen la casa, i que la mare ha d’agafar el seu bebè en braços i començar a caminar no sap on, fins que arriba a un camp on estarà amuntegada i on el bebè morirà per desnutrició… és difícil no sentir-s’hi involucrat. Aquest panorama és esborronador, i molt comú.

Això no és el més important, el fet fonamental de la informació és que servisca per a convèncer la societat espanyola, la francesa, la belga, qualsevol societat, de fer alguna cosa. La societat civil als nostres països pot pressionar els seus dirigents, tenim uns polítics que hem elegit i als quals els podem exigir actes concrets. Hi ha exemples que aquesta pressió funciona, però per desgràcia la societat mateixa no és conscient del seu poder. En un món tan globalitzat com el nostre, el món és responsable del món i si bé Occident no és la solució, ni l’única causa, és responsable, perquè qui més té més ha de donar. Aquí també entrem les ONG, encara que la nostra tasca no és la de solucionar els problemes. Nosaltres diem el que està passant i assenyalem qui ha de prendre mesures. Això, ho compartim amb la societat per a dur a terme l’acció humanitària conjuntament. Específicament, la tasca de les ONG és la pràctica d’ajuda humanitària, és a dir, l’assistència de les societats vulnerables i vulnerades de la qual ens ocupem sobre el terreny.

Quan acudeixes a llocs en conflicte assumeixes un risc, però mai la possibilitat de ser objectiu, perquè no som part del conflicte. La nostra empara és el Dret Internacional Humanitari. Fins al 11-S era vàlid, però una preocupació a hores d’ara és que comença a ser violat sistemàticament. A nosaltres ens importa la població d’un país i, per a atendre-la, arribes, almenys arribaves, a un acord amb totes les parts perquè es respecte l’espai on treballem. Ara ens és cada vegada més difícil i et veus obligat a anar-te’n, perquè un cooperatiu mort no serveix de res. I és molt trist, és horrorós haver d’abandonar després de 24 anys un país perquè no pots fer-hi res. Podries continuar, però amb protecció, i això et converteix en part del bàndol que et protegeix. De fet, s’està demanant a les ONG que es posicionen, i això és molt pervers. Metges Sense Fronteres som afortunats perquè econòmicament som independents i això ens fa lliures, però no totes les organitzacions ho són i cadascú ha de prendre les pròpies decisions. En qualsevol cas serà una decisió legítima, ja que, el fi últim, i primer, és ajudar la població civil. Però és una decisió molt difícil.

Crec que s’estan confonent alguns termes. Quan els militars utilitzen els mateixos cotxes que els cooperatius i ofereixen racions alimentàries i medicaments, no es perceben amb claredat les responsabilitats d’uns i d’altres. Les parts del conflicte manipulen, i això degenera que la població civil, que sempre és la que perd, acabe sense rebre ajuda. I avui en dia, ser civil és més perillós que ser militar, per la qual cosa necessita més ajuda. El Dret Internacional Humanitari, al qual em referia abans, determina que qui atén humanitàriament la població civil no ha de tenir-hi cap vincle polític. Les ONG no som actors polítics, sí que diem als polítics què han de fer, i els aportem causes, dades i solucions, però no fem política ni tenim vincles polítics. Els militars, òbviament, són una part política.

És cert, a vegades les xifres es corrompen. Un mateix país, si necessita ajuda, les infla; si necessita inversió, les corregeix. Però en el cas de la sida, les xifres que maneja la OMS (Organització Mundial per a la Salut) són fins i tot menors que les reals, perquè hi ha molta població que no sap que n’està infectada. Per a comprovar-ho cal anar a Àfrica. Els qui hem visitat aquells països abans i després de la pandèmia ho hem percebut. La sida està canviant l’estructura social d’aquells pobles. Àfrica s’està quedant sense població activa. És una catàstrofe humanitària els efectes de la qual fa por de predir. A hores d’ara és la major causa de mortalitat del món. La que més morbiditat o malalts genera continua sent la malària, però les morts les està produint la sida. I a mi, personalment, em fa vergonya. La sida no era una malaltia dels països pobres relacionada amb la misèria o la falta d’higiene. Al nord es va prendre molt seriosament i si segueixes la seua evolució històrica, veus que quan comencen a abaixar les xifres és quan esclata al sud, quan nosaltres ja sabíem com controlar la malaltia. Les mesures que s’han pres han sigut un fracàs, perquè es van dissenyar sota pautes occidentals. Hem arribat a un punt en què si bé la prevenció és important, és imprescindible desenvolupar una política de tractament farmacològic.

No n’hi ha voluntat política. L’única solució a aquest problema és entendre’l com un mal mundial al qual cal fer front. I un punt de partida és assumir que les empreses farmacèutiques també puguen ser regulades, i aquí entra la voluntat política a través de les institucions públiques.

(Somriu). Tants anys treballant en guerres i ens donen el Nobel de la pau… Allò va ser importantíssim. D’una banda, a causa de la satisfacció que suposa veure reconegut l’esforç de milers de persones i el suport de milers de socis; d’una altra, perquè els diners del premi van ser molt ben rebuts i molt ben gastats; i finalment, però potser el més important, perquè el Nobel és un salconduit que confereix un estatus diferent a qui el rep. Des de la seua concessió, portes tancades durant molt de temps se’ns van obrir.