"Rebem pressions, però mantenim la nostra independència"

Per descomptat, en tinc consciència. Vaig estudiar Periodisme i vaig atendre molt a l’assignatura d’Ètica i Deontologia. Sabent que volia ser periodista i que aspirava a estar lligat professionalment a la música, vaig tenir la precaució d’anar al Conservatori a formar-me i encara no he deixat d’estudiar. Reconec que rebem pressions de les companyies de discs, no en va és una de les seves comeses, però t’asseguro que no aconsegueixen variar el nostre criteri: com a periodista d’una cadena pública, tinc molt clar que estic aquí per posar els meus coneixements musicals al servei de la societat.

Sóc absolutament independent. Com a professional de la comunicació la meva funció és donar notícies, en aquest cas de música, i no tinc interessos en cap empresa que no sigui RNE. El meu públic és la societat, i per a aquesta m’abasteixo de tota la música possible. A Radio 3 disposem de mitjans per a arribar a tot tipus de músiques, els mateixos autors ens lliuren els seus discs editats o les maquetes, a més pertanyo a una xarxa europea de crítics que em permet tenir discs de qualsevol punt del món de forma ràpida. Després d’aquesta recopilació permanent de material, només queda presentar les novetats, i a això jo li sumo un cert toc propi, l’acadèmic, perquè intento ensenyar alguna cosa. Vaig començar amb el programa Discópolis el 5 de gener de 1987 quan una colla de boigs, Peter Gabriel i algun altre que feia una música diferent dins del rock, creen un segell que després abraçaria el que més tard es va anomenar la world music. Era una aposta arriscada, una barreja de rock amb sons d’arrels ètniques i tocs folk, una cosa que encara no estava molt perfilada, però jo vaig confiar en aquest moviment. Al final, es tracta d’obrir-te a autors que fan coses noves, que barregen músiques i cultures diferents en igualtat de condicions, que uneixen llenguatges, que creen

Aquesta música et porta a reconèixer que qui tens al costat, encara que provingui d’un país que es troba a milers de quilòmetres del nostre, és igual que tu i té els teus mateixos drets. El concepte que jo desenvolupo en el meu programa és la barreja, però hi ha un problema semàntic, de terminologia, amb la multiculturalitat. En Discópolis es parla de música de barreja, de fet s’emet també per ràdio Multiculti de Berlín. Vam recórrer al pensador José Monleón perquè ens orientés sobre com tractar aquesta qüestió. Si entenem que fem una barreja igualitària i permeable de les cultures, que s’oposa que romanguin en guetos, encertarem parlant de multiculturalitat. Si lluitem contra l’apartheid, hi hem de ser coherents. Però, atenció, les barreges cal fer-les bé. Per exemple, en la música no val tot, perquè pots conjuminar dos estils que acaben no funcionant. En l’àmbit social, ens serviria de molt recordar que venim d’arrels diferents i que la barreja enriqueix.

El rock no s’ha mort, ni de bon tros, encara que l’anunci de la seva mort s’ha repetit mil vegades. El que mor són les ganes de conèixer coses noves. A l’oient, pot no interessar-li el que s’està fent avui mateix, però els professionals hem d’estar oberts a les novetats per exposar-les i explicar-les, conscients que l’oferta està sobredimensionada i que la capacitat d’atenció del receptor és limitada, no pot amb tot.

L’altre dia, aquí a l’estudi, un grup de companys manteníem un col·loqui sobre la polèmica que acompanya aquests concerts. Recordàvem les nostres festes dels anys 60 que, en realitat, eren el mateix, escoltar música, divertir-nos i buscar el contacte amb els altres. Els concerts i festes d’ara són potser les festes de llavors. És obvi que les pastilles estan associades al dance i al techno, però la pregunta és si són necessàries per a gaudir de la música, jo crec que no. En aquest aspecte sóc naturista, el cos és capaç de segregar per si mateix substàncies naturals que et col·loquen. La música té una capacitat de submergir-te en un tràngol que les pastilles no tenen. Potser aquestes drogues sintètiques ho fan de forma més ràpida, però no hi ha cap dubte que és més autèntic, més sa i més real deixar-te posseir per la música sense substàncies psicotròpiques.

Responen a la idea de màrqueting de donar el mateix que ja s’havia ofert abans, que ja es coneix, amb un format distint, l’acústic. Eric Clapton, per exemple, havia fet diversos discs de grans èxits però el públic en demana més, i per complaure’l i així vendre més, es recorre a aquest format de “desconnectat”. Al final, es tracta de les mateixes cançons amb un altre to. En alguns casos hem sortit guanyant perquè aquest disc s’ha cuidat més, però no deixa de ser el mateix contat d’una altra forma.

En els anys 60 cada disc d’un grup era millor que l’anterior. Els músics buscaven no només superar-se, sinó oferir frescor, experimentació, novetat, coses que no s’assemblessin al que ja havien fet. Els Beatles se superaven en cada gravació: sonaven diferents i millors any rere any. I no eren els únics: Rolling Stones, Pink Floyd i altres grups intentaven créixer com a artistes, evolucionar en el seu llenguatge. En els anys 80 això es perd, els grups només busquen fer discs que s’assemblin a l’anterior i que siguin perfectament identificables com a seus. Es ven la marca, s’admet una nova tendència del grup però sempre dins de la mateixa classe, amb la garantia que no decebrà la seva clientela. U2, per exemple, treuen discs bons però sempre són reconeixibles, et sonen dels anteriors. Hi ha alguns grups que escapen d’això, però la majoria, una vegada aconsegueixen la seva imatge sonora, tracten de mantenir i recorren a fer, en la pràctica, versions d’ells mateixos en comptes d’evolucionar i canviar.

Hi ha un fet significatiu: les edicions més barates es venen més que les novetats, perquè aquestes costen molt més cares. Si pot, l’aficionat compra música legal, perquè li compensa (major qualitat, llibrets, etc.) i no discs pirates. Però, responent la teva pregunta, no tota la música és cultura: hi ha discs comercials per als quals sí que té sentit el 16% d’IVA, i d’altres que s’haurien de protegir, com a fets culturals que són, mitjançant un IVA reduït. Però sorgiria el problema de qui estableix què és cultura i què no ho és. De qualsevol manera, tot el que sigui abaixar el preu dels discs ho veig correcte i apropiat.

El que irrita un professional de la música com jo és que no hi hagi un mínim de cultura musical en la població. Pots trobar melòmans joves que estan al dia en estils actuals, que compren i escolten molta música, però que no saben qui és Wagner. Però la carència en l’ensenyament musical arriba a tots els nivells, no sols a l’escola. En les facultats universitàries d’Humanitats obvien la música, i això significa oblidar una expressió artística universal. Caldria fer alguna cosa.