El motor invisible que controla la salut

Hormones. El motor invisible que controla la salut

Les hormones no són només cosa d’adolescents. És cert que en el trànsit de la infantesa a la vida adulta adquireixen un protagonisme especial, ja que implica passar per una fase de transformacions físiques i psicològiques tan intenses que el treball que fan aquests missatgers químics es fa més evident, però les hormones també tenen molt a dir en altres etapes de la vida.

Durant la menopausa són especialment conegudes per la mala fama que tenen, amb tots els efectes secundaris que suposa la caiguda brusca dels estrògens per a algunes dones (fogots, sequedat vaginal, mal de cap), i durant la gestació sorprenen per la feina que fa, ja que aquestes substàncies faciliten el part, fan possible la producció de llet i fins i tot l’estima que sent la mare pel nadó. En canvi, solen passar més desapercebudes quan afecten el nostre estat d’ànim, el pes o el fet que ens suïn les mans més o menys. Les hormones també poden ser responsables de tot això, igual que de la nostra fatiga, d’un nivell d’estrès exagerat o de la manca de desig sexual. Això és així perquè són unes substàncies que, una vegada són segregades per les glàndules endocrines, viatgen per tot el torrent sanguini cap a altres cèl·lules i òrgans del cos on controlen i regulen les seves funcions.

Canvis o desequilibris?

María Ángeles Gálvez, coordinadora de l’àrea de Neuroendocriologia de la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició (SEEN), defineix el desequilibri hormonal com “una alteració en els nivells hormonals (elevacions o descensos) per causes no naturals i amb repercussió en la salut”, explica l’experta. És a dir, que la menopausa, per exemple, amb canvis hormonals (descendeixen els nivells d’estrògens i progesterona) que tenen lloc de manera natural en totes les dones d’entre 45 i 55 anys, no entraria dins d’aquesta definició. En canvi, un hipertiroïdisme, una malaltia produïda per una superproducció hormonal de la glàndula tiroides i que provoca palpitacions, insomni, les alteracions menstruals o pèrdua de pes involuntària, sí que ho farien. “Tant si és per causes naturals (motivades per l’edat i els processos biològics al llarg de la vida), per l’estil de vida (obesitat) o per un trastorn o malaltia, els problemes de salut poden aparèixer quan se segrega massa quantitat de qualsevol hormona o poca”, indica l’experta.

Una vida plena d’alts i baixos

En el cos humà hi ha moltes hormones diferents –se n’han identificat més de 80– i totes, d’una manera o d’una altra, compleixen funcions importants. De manera natural, a mesura que es compleixen anys, els nivells d’algunes hormones es disparen, altres nivells es mantenen inalterats al llarg de la vida i uns altres decauen, bé perquè se’n van produint menys o perquè els diferents òrgans es fan menys sensibles a l’hormona que els controla. Aquests són alguns dels moments clau.

En les dones

• Adolescència. La pubertat comença entre els 8 i 13 anys en les nenes, aproximadament dos anys abans que la dels nens, i solen completar-la aproximadament als 17 anys. En aquesta etapa, els ovaris comencen a produir estrògens i els seus nivells van incrementant-se gradualment, ja que el cos femení en necessita una gran quantitat per a la gran transformació física que ha d’experimentar: desenvolupament dels pits (el creixement del botó mamari és el primer signe que ens indica el començament de la pubertat en les nenes), l’estirada (treballen conjuntament els estrògens, que estimulen el cartílag dels ossos, i l’hormona del creixement), l’eixamplament dels malucs o la menstruació. També apareix l’acne, perquè, encara que els nois segreguen més testosterona, les dones també tenen aquesta hormona que provoca que s’estimuli la producció de seu. Abans de la pubertat, els nivells d’andrògens (les hormones masculines) són baixos tant en les nenes com en els nens, però s’incrementen quan comença l’adolescència (encara que més en ells) i això fa que s’estimuli el creixement del borrissol o el despertar de l’interès sexual en les noies.
• Menstruació. L’estrogen també ajuda a controlar el cicle menstrual. Els estrògens varien al llarg del mes, amb els pics més alts a mitjan cicle mensual (durant l’ovulació), ja que estimulen l’úter per a una possible fecundació, i els més baixos quan arriba el sagnat menstrual, moment en què l’organisme entén que no hi ha hagut embaràs i tornen a caure a mínims per a començar un cicle nou. Però aquest desequilibri es pot definir com un desajustament lleuger que no afectarà la salut.
• Embaràs. Des del mateix moment en què es produeix la implantació de l’embrió, els ovaris comencen a secretar més estrògens i progesterona, encara que fins al quart mes de l’embaràs ho fa en quantitats només lleugerament superiors a les que es produeixen després de l’ovulació i en la segona meitat del cicle menstrual. En canvi, a partir del dia 60 de gestació, la placenta comença a secretar aquestes hormones en quantitats progressivament elevades, i arriba a un màxim al final de l’embaràs. Els nivells d’estrògens materns al llarg de l’embaràs arribaran a unes concentracions trenta vegades superiors a les que es troben en la fase lútia (període entre l’ovulació i la menstruació). Els nivells de progesterona, que prepara el pit per a la producció de llet, també s’eleven, fan pujar la temperatura corporal de la futura mare i que el seu intestí funcioni més lent (per això moltes vegades es produeix restrenyiment en les embarassades). La progesterona va augmentant progressivament al llarg dels nou mesos, fins a arribar a unes concentracions deu vegades més altes que les que es troben durant la fase lútia del cicle. Aquest augment d’estrògens i de progesterona també afecta la serotonina, que provoca canvis emocionals en algunes dones (una barreja de tristesa, alegria o por davant de l’infantament). En aquesta etapa també pugen els andrògens, les hormones masculines que també tenen les dones, i per això sol aparèixer una mica de borrissol a la cara, als braços, les cames i els mugrons (desapareix com a molt tard sis mesos després del part). Aquestes mateixes hormones, unides a la pujada dels nivells de progesterona, fan que la pell estigui més grassa i que algunes embarassades tinguin grans, i en unes altres aporta una lluentor i una lluminositat especial. Poc després del part la producció d’estrògens i progesterona s’atura, i arriba a valors comparables als que té la dona no embarassada.
• Menopausa. Es produeix amb el cessament de la funció ovàrica, que conduirà a una disminució brusca dels nivells d’estrògens en sang. Aquesta baixada és la responsable de l’aparició dels símptomes que acompanyen la menopausa: fogots, suors nocturnes, sequedat vaginal, problemes de son…

En els homes

• Adolescència. La testosterona, la principal hormona sexual masculina produïda en els testicles, es troba pels núvols en aquesta etapa de la vida de l’home. Estimula la maduració dels òrgans reproductors, el creixement muscular i ossi, l’aparició de borrissol púbic i facial. A més, és la causant del desenvolupament de les característiques sexuals secundàries, que són trets que estimulen el desenvolupament masculí i inclouen característiques que no formen part del sistema reproductor, com ara el canvi de veu, que es torna més greu.
• Andropausa. En general, a partir dels 20 anys comença baixar la producció de testosterona. La velocitat de disminució d’aquesta hormona varia molt entre els homes. Als 70 anys, alguns poden tenir-ne nivells similars als d’un de 30. Altres homes joves poden presentar-ne valors baixos i desenvolupar certes característiques associades amb l’envelliment: pèrdua de desig, menor massa muscular, augment del greix abdominal, pèrdua d’energia, osteoporosi, lentificació del pensament o anèmia. Però precisament aquesta disminució gradual fa que aquests símptomes siguin molt més lleus que els de la menopausa femenina.

Altres hormones

Però a més de les hormones relacionades amb la reproducció, n’hi ha moltes altres que compleixen funcions estructurals i vitals. L’hormona del creixement, les tiroïdals, la insulina, la melatonina, la serotonina i l’oxitocina en són algunes de les més importants.

Darrere del creixement

“És l’hormona que estimula el creixement en l’etapa infantil. En els adults, les funcions principals estan relacionades amb el manteniment de la massa òssia i muscular”, explica María Ángeles Gálvez, de la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició (SEEN), sobre l’hormona del creixement. La seva deficiència en l’edat adulta “ocasiona alteracions de la composició corporal i influeix en la qualitat de vida, de manera que les persones que tenen dèficit d’aquesta hormona solen tenir poca resistència a l’esforç físic, més adipositat i menys densitat mineral òssia”, afegeix Gálvez. La màxima secreció apareix al voltant de les setmanes 20-24 de vida fetal. Després del naixement del nadó, la producció de l’hormona és escassa fins a l’etapa de la pubertat, en què augmenta considerablement. Entre els 20 i 30 anys comença a disminuir i en la vellesa els nivells són nuls.

Tiroides: més d’una funció

Dues de les hormones principals que allibera la tiroides són la triyodotironina (T3) i la tiroxina (T4). Aquestes hormones determinen, entre altres coses, el pes de la persona (la velocitat a què el nostre organisme crema calories), els nivells d’energia, la temperatura interna, la pell, el cabell i el creixement de les ungles. De manera natural, al llarg de la vida els nivells d’aquestes hormones es mantenen estables, però sí que es poden alterar per malalties com l’hipertiroïdisme (quan la glàndula tiroides produeix més hormones de les que necessita el cos) i l’hipotiroïdisme (quan no produeix les necessàries).

Insulina: el transport del sucre

La insulina és l’hormona que transporta la glucosa des del torrent sanguini fins als teixits de l’organisme perquè després es converteixi en energia. Les persones que tenen diabetis de tipus 1 no en poden produir i les persones amb diabetis de tipus 2 no en poden produir prou o en produeixen massa, per això l’organisme no respon correctament. Però el sucre en sang també augmenta naturalment amb l’edat. Exactament el nivell mitjà de glucosa en dejú s’eleva de 6 a 14 mil·ligrams per decilitre cada 10 anys després de complir els 50, ja que les cèl·lules es tornen menys sensibles a l’efecte de la insulina. Quan s’arriba al nivell 126 mg/dl es considera que una persona té diabetis, una malaltia que afecta un alt percentatge de persones més grans de 65 anys.

La salut de la ment

La serotonina és l’hormona que aixeca l’ànim i l’estabilitza, controla els processos d’aprenentatge i memòria i regula la gana; causa sensació de sacietat i és necessària per a la producció de la melatonina. L’organisme dels homes genera fins a un 50% més de serotonina que el de les dones.

Una altra hormona relacionada amb la ment és l’oxitocina, també anomenada l’hormona de l’amor, ja que els seus nivells augmenten quan tenim contacte físic amb una altra persona, i genera benestar, relaxació, satisfacció i autoestima. Activa els centres de recompensa i està relacionada amb el plaer (es produeix durant els orgasmes). Durant el part, se n’alliberen grans quantitats que fan que les fibres musculars de l’úter es contreguin i provoquin les contraccions que permeten el naixement dels nadons, a més d’ajudar en la secreció de llet durant la lactància.

Com afecta l’estil de vida

Els problemes de nutrició, els hàbits i estils de vida, l’estrès o la irregularitat del cicle ovàric són les causes principals del desajust hormonal en les persones joves en edats reproductives. El sobrepès i l’obesitat tenen un paper fonamental com a causant de diferents desequilibris hormonals. “Aquest excés de pes sol determinar una resistència a la insulina que afavoreix l’aparició de diabetis de tipus 2 i de la síndrome d’ovari poliquístic. Amb freqüència, tant en l’home com en la dona, l’obesitat causa desequilibris en la funció gonadal (ovari i testicle) i provoca un descens de la fertilitat, però en la majoria de les vegades aquests desequilibris hormonals es recuperen quan es perd pes”, explica l’endocrina María Ángeles Gálvez.

• Canvis en la dieta. Com assenyala la dietista i nutricionista Almudena Seijido, “una alimentació correcta ens pot ajudar a mantenir l’equilibri hormonal. No obstant això, no només és important el tipus d’aliments que ingerim, sinó també el moment en què ho fem”. Els dos factors són importants, ja que, si bé és important respectar els nostres senyals de gana i sacietat, menjar a determinades hores o abans d’unes certes hores, respectant els ritmes circadiaris, pot ser beneficiós, especialment en relació amb l’hora de sopar. La dietista Montse Torres, membre de la junta directiva del Consell General de Col·legis Oficials de Nutricionistes i Dietistes, posa com a exemple el cas del metabolisme de la glucosa. “L’horari dels àpats pot influir en la resistència a la insulina. El pàncrees en segrega més durant el dia i menys durant la nit, quan hauríem d’estar descansats i sense necessitat de menjar. Per això, s’ha observat que la tolerància a la glucosa és pitjor durant el vespre-nit i que sopar tard pot fer-te guanyar pes”, explica Torres.
• Pràctica d’exercici. L’activitat física influeix en totes les parts del funcionament del cos, des de la forma en què aquest gestiona l’estrès, passant per la regulació de la insulina, el desig sexual, el son i fins i tot el risc de patir càncer de mama. Són nombrosos els estudis que proven “l’explosió de serotonina” que es produeix quan augmenta el ritme cardíac i també com les pràctiques aeròbiques, de moderades a vigoroses, redueixen el risc de patir depressió i ansietat. Un estudi recent publicat a The American Journal of Psychiatry va avaluar el temps d’exercici necessari per a protegir la nostra salut mental i va concloure que és molt menys del temps que es necessita per a mantenir-se en bona forma física. En un seguiment a 33.908 adults sans durant 11 anys es va veure que, amb una hora d’activitat física a la setmana a l’aire lliure (se segrega més serotonina quan estem a l’exterior), s’observava un efecte protector contra una depressió futura.

Encara que l’estrogen és necessari, si en segreguem massa no és bo, ja que aquest excés és un factor de risc per al càncer de mama (les cèl·lules de greix produeixen estrogen, per tant l’excés de pes n’augmenta el risc). Segons les últimes conclusions publicades en la revista de l’Associació Americana per a la Investigació del Càncer, l’exercici aeròbic de moderat a vigorós durant 30 minuts cinc vegades a la setmana també ajuda a reduir aquest excés d’estrogen, ja que el descompon, i canvia la seva distribució i metabolisme.

En definitiva, som el treball de les nostres hormones. Totes les grans metamorfosis que travessem al llarg de la vida, des de la pubertat fins a la vellesa, passant pels embarassos, han estat impulsades per les hormones. Encara que el nostre sistema endocrí aconsegueix mantenir aquest sistema tan complex en equilibri la majoria del temps, hem d’estar atents als senyals que ens envia el cos, ja que qualsevol desequilibri hormonal ens pot afectar la salut.