Alimentació circular: el cicle en què tot es reaprofita
El menjar i, en sentit més extens, tot el sector agroalimentari poden adaptar-se als criteris de l’economia circular. Són les famoses tres erres –reduir, reutilitzar i reciclar–, que donen lloc a un concepte que ja es coneix com a alimentació circular. Abasta tota la cadena de subministrament: implementar mitjans de producció més eficients, amb menys cost energètic i una menor petjada de carboni, aplicar tècniques d’ecodisseny als envasos i fàbriques i reduir el malbaratament alimentari en totes les fases.
Per a tancar el cercle, les institucions s’han d’involucrar amb polítiques per a reconduir els excedents cap a nous usos, convertir els residus en noves matèries primeres i incentivar la digitalització i tots els canvis necessaris per a la transició a un nou model circular. “Només” es demana al ciutadà que canviï el xip respecte d’un consum més raonable i sostenible.
La circularitat és cosa de tots
L’objectiu no pot ser més ambiciós: reduir al màxim la petjada de carboni del sector alimentari i acostar-se al somni d’una alimentació amb malbaratament zero. Forma part dels Objectius de Desenvolupament de l’Organització de Nacions Unides (ONU) per a 2030 i és la meta que es vol aconseguir per al 2050. La Unió Europea, dins del seu Pacte Verd i l’estratègia Del camp a taula (Farm to Fork), compta amb propostes legislatives i financeres per a fer-ho viable.
Jaime Zufía, coordinador de Processos Eficients i Sostenibles del centre tecnològic Azti, entén que és un repte possible. “Per a assolir-ho es requereix accionar simultàniament cinc palanques d’acció: canviar a un aprovisionament sostenible local, aconseguir una producció ecoeficient i sostenible, apostar per l’ecodisseny, involucrar el consumidor i incorporar la digitalització”, explica.
Local i quilòmetre zero
La globalització fa que puguem menjar taronges sud-africanes a l’estiu o lluç argentí o neozelandès fora de la temporada natural del lluç del Cantàbric. Però portar aliments des de l’altra banda del planeta deixa una petjada de carboni elevadíssima i condemna a l’oblit productes locals menys coneguts. L’Observatori Europeu del Mercat dels Productes de la Pesca i de l’Aqüicultura (Eumofa) assenyala que els espanyols volem menjar gairebé sempre el mateix peix (lluç, bacallà, sardines, llenguado i salmó). Això suposa extenuar els caladors i, si està fora de temporada, recórrer a les espècies pescades a milers de quilòmetres.
La història es repeteix amb la fruita o la verdura. Mentre que el cistell habitual del mercat s’omple amb tomàquets raf, kumato, cirerols, de pera o el clàssic rodó per a l’amanida, les varietats locals com caramba, montecarlo, ramallet, Aretxabaleta… passen gairebé desapercebudes.
Producció ecoeficient
El moviment a favor del consum de proximitat o quilòmetre 0 coincideix amb una nova revolució del sector agropecuari enversa la sostenibilitat. Un exemple és l’agrovoltaica (instal·lació de panells solars als terrenys de cultiu, al sostre dels hivernacles o a les pastures) per a aconseguir explotacions energèticament autosuficients. A les zones de costa aquesta energia pot alimentar plantes dessalinitzadores per al reg, i evitar així la sobreexplotació de l’aigua del subsol.
Una altra via d’actuació són els biocombustibles, que fan servir residus orgànics (fems, blat de moro o olis) per a fabricar biogàs o carbó vegetal. Les restes de poda també poden convertir-se fàcilment en estirè, que ja s’utilitza per a fabricar caixes d’alta resistència per a transportar aliments.
No existeix un únic envàs perfecte. D’entrada, ha d’aconseguir un equilibri entre un disseny amb criteris mediambientals de sostenibilitat, donar satisfacció al consumidor, ser viable per al productor, preservar la seguretat alimentària i allargar la vida útil del producte per a reduir el desaprofitament. Amb això present, AINIA, companyia especialitzada en innovació sostenible, aporta aquests suggeriments:
- Reduir la quantitat de material. Així es disminueix el cost i la quantitat de residus, alhora que es milloren els processos d’envasament i es redueix l’energia que s’utilitza per a la fabricació, el transport i l’emmagatzematge.
- Simplificar i unificar els materials. Com menys materials diferents s’utilitzin, més operatiu serà el seu reciclatge.
- Adaptar el disseny als requeriments de conservació i comoditat. Amb això s’evita l’excedent de materials i es redueix l’impacte ambiental. També impulsar l’ús de materials reciclats.
- Millorar les característiques del material a les característiques del producte. Optar per envasos o materials que evitin danys en el transport que n’accelerin el deteriorament i que allarguin la vida útil de l’aliment.
- Optimitzar la logística. Ajustar la mida i la forma de l’envàs per a minimitzar combustible en el transport i estalviar costos d’emmagatzematge.
- Adaptar la mida a les racions. Si és més gran, és fàcil que el producte es faci malbé abans de consumir-lo.
- Nous materials, més biodegradables, compostables, reciclables i reciclats.
Portar l’ecodisseny al camp
L’ecodisseny agrupa una sèrie d’estratègies en les quals els avanços en tecnologia s’apliquen per a millorar l’impacte ambiental. Algunes accions inclouen la instal·lació d’aïllants tèrmics i d’humitats als magatzems postcollita, instal·lar circuits de filtratge i reaprofitament d’aigües residuals o optimitzar els processos de neteja i desinfecció dels escorxadors, les conserveres i les plantes lleteres.
Una d’aquestes iniciatives és el projecte ECODHYBAT, del centre tecnològic Ainia, que ja es va provar en instal·lacions de Pescanova i Llet Pascual. Aquesta estratègia va consistir a aplicar millores ecohigièniques en el disseny d’equips i instal·lacions de les indústries alimentàries perquè siguin més fàcils de netejar i així es pugui disminuir l’impacte ambiental. Aquest projecte va obtenir un estalvi energètic del 20%-30%, entre un 20% i 50% de reducció en la petjada de carboni i fins a un 50% d’estalvi en aigua.
Però l’ecodisseny no és una estratègia reservada només per a les grans empreses. Fermín Murua i Gregorio Zuaznabar, de la lletera Behieko, ho han fet així al seu caseriu: un sistema de recirculació d’aigua permet estalviar entre 150 i 200 litres al dia.
L’envasament és un altre dels pilars on es pot reduir l’ús de matèries primeres, allargar la vida útil dels aliments i alleugerir el pes dels embalatges, amb la consegüent reducció de combustible i petjada de carboni en el transport. “Les vibracions i els cops són fatals per a moltes fruites, perquè es trenquen els teixits i s’alliberen substàncies que n’acceleren el deteriorament. També ho és la calor. L’ecodisseny aconsegueix embalatges menys pesants, amb formes adaptades al producte i en materials que dificultin la proliferació de microorganismes”, declara Víctor Borrás, director de Packaging Podcast i expert en logística i embalatge. Els envasos isotèrmics redueixen el deteriorament dels aliments per altes temperatures en els trasllats en vehicles no refrigerats i en els d’última milla. “Per exemple, en els enviaments de menjar a domicili”, assenyala Borrás.
Els enginyers de disseny també treballen per reduir les tintes i superfícies impreses, optimitzar l’espai dins del paquet reduint l’atmosfera protectora o ajustar la mida de les racions (bosses de patates individuals amb una mida molt superior a la suggerida en la ració). Es tracta de racionalitzar el menjar que arriba al consumidor. “Al camp es produeix més quantitat de producte perquè s’han establert uns estàndards estètics, que no nutricionals, pels quals es descarten sistemàticament els productes que no tenen la forma, la mida o una pinta idònia”, explica José María Medina, responsable de gestió del coneixement d’Enraíza Derechos i membre de l’Observatori del Dret a l’Alimentació d’Espanya. Iniciatives com Espigoladors i Es-Imperfect recullen aquestes verdures “lletges” per portar-les a menjadors socials, al banc d’aliments o utilitzar-les per a fabricar salses o melmelades on no importa si la pastanaga és perfecta.
Malbaratament alimentari
El malbaratament alimentari, de recursos energètics i matèries primeres, comença poc després de la collita, del munyiment o del sacrifici de l’animal. Es produeix més del que es pot vendre? Es malbaraten o es fan malbé matèries primeres durant el processament per deficiències corregibles? Algunes de les bones pràctiques incloses en l’Informe del Malbaratament Alimentari en la Indústria i la Distribució a Espanya, elaborat per l’Associació de Fabricants i Distribuïdors AECOC el 2020 per a evitar que els aliments es perdin, passen per la millora de la formació i la conscienciació dels empleats, el control de l’estoc o per vigilar els punts crítics.
“Per a aprofitar millor les matèries primeres podem aplicar tècniques de predicció de la seva vida útil i fins i tot analitzar el flux de vendes per a fabricar d’acord amb aquesta demanda estimada”, assenyala Jaime Zufía. La gestió de tota aquesta informació fins ara era complexa i tediosa. El Big Data i la digitalització fan que això sigui immediat i fàcil de gestionar.
Consumidors actius i conscienciats
Molts dels avanços en sostenibilitat mediambiental ocorren gràcies que el consumidor no es limita a ser un actor passiu, i amb les seves eleccions de compra determina que les grans empreses canviïn la manera de treballar. Així s’han reduït els embalatges i els plàstics innecessaris. Hem après a anar comprar amb bosses reutilitzables i cada vegada són més freqüents els punts de venda a granel. Així i tot, continuen fent falta campanyes de sensibilització generals i dins de les escoles.
Un bon exemple el vam tenir durant l’erupció del volcà de La Palma. Es va invertir molt en una campanya informativa perquè el consumidor sabés que les taques negres de la pell no afectaven la qualitat de la fruita. És una excepció estranya. L’habitual és que acabin a les escombraries, una tendència que es combat des del moviment Ugly Food (aliments imperfectes).
A més de treure més partit a la cuina de reaprofitament amb les restes de la nevera, “hem de perdre la por de comprar aliments amb data de caducitat pròxima, com uns bolets, que ens poden solucionar un remenat per al sopar. O directament, comprar subproductes que, d’una altra manera, aniran a les escombraries. Per exemple, les restes de peces de pernil de la xarcuteria per a fer pizzes o les cues de peix per a fer un fumet per a la paella. Així contribuïm a la sostenibilitat i a l’economia domèstica”, apunta el dietista Pablo Ojeda.
Aprofitar la digitalització
Una estratègia transversal a tots els eixos d’acció és la digitalització. Les tecnologies de la informació aplicades al sector alimentari han permès fer un salt en el control de la producció. Però, sobretot, en la seguretat alimentària. Ja és possible incorporar dispositius digitals amb tecnologia blockchain (registre segur, descentralitzat, sincronitzat i distribuït de les operacions digitals) en els embalatges per a comprovar la traçabilitat en temps real. Si un enviament es demora a sortir, perd pes al llarg del transport o hi ha incidències que posin en risc el seu bon estat (per exemple, una parada massa llarga a ple sol), tant el productor com el punt de venda de destinació i el responsable del transport poden saber-ho a l’instant.
El blockchain també arriba a la pesca. L’empresa gallega Fish World Track ha desenvolupat una plataforma de traçabilitat que permet que el pescador identifiqui cada caixa de peix amb una etiqueta amb un codi de radiofreqüència (RFID) que registra el lloc i el moment de la pesca. A mesura que la càrrega es desplaça per la mar, el destinatari rep informació en temps real de la seva ubicació i pes, que es comprova una altra vegada quan arriba a port. Recentment han signat un acord amb la Cooperativa d’Armadors de Pesca del Port de Vigo (ARVI). “Comptem amb eines per a garantir la traçabilitat i una indústria que pot presumir de bones pràctiques”, destaca el seu director, José Iglesias Álvarez.
Finalment, les etiquetes intel·ligents desenvolupades per l’start up espanyola Oscillum permeten saber si un aliment està en bon estat, encara que visualment no estigui perfecte. Una eina més per a no malbaratar aliments, aquesta vegada amb la biotecnologia del nostre costat.
És factible fer tot això?
Cada cop hi ha més empreses i institucions que incorporen mesures d’economia circular a les seves estratègies i processos productius (reciclatge d’aigües grises, reducció d’envasos, alternatives sostenibles per al transport d’última milla, donació d’excedents…). Països com Alemanya o Dinamarca ja compten amb programes específics d’alimentació circular. També n’hi ha en ciutats com Londres, Amsterdam o Bilbao. A Espanya, el Pla Estratègic d’Economia Circular i Bioeconomia d’Euskadi 2024 o l’Estratègia de Bioeconomia de Catalunya 2030 ja inclouen línies d’actuació concretes.
A nivell estatal, d’uns anys ençà el nostre país fa passos cap a un sector agroalimentari més sostenible. Incentivades pel pla Fons de Carboni per a una Economia Sostenible (FES-CO2) i la seva actualització en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de 2020, l’Administració central i cada vegada més empreses privades avancen cap a la neutralitat en carboni i cap a formes de producció més sensates. La crisi energètica i, molt possiblement agrícola, motivada per la guerra d’Ucraïna només ha fet accelerar aquests processos.
De tota manera, Zufía reconeix que encara queden obstacles que fan que el mecanisme no rodi de manera fluida. En una economia circular, una empresa productiva pot proveir de matèries primeres a partir de productes descartats o residus. Però fan falta les infraestructures transformadores. Per a reduir la petjada de carboni del transport cal que hi hagi flotes impulsades per energies verdes. Els envasos retornables, incloses les ampolles de plàstic, habituals a Alemanya, aquí xoquen amb un sistema canalitzat al reciclatge i no a la reutilització. Igualment, els nous llançaments sostenibles necessiten punts de distribució que creguin en ells i els acostin al consumidor final. “Encara costa desenvolupar nous models d’empreses col·laboratives. Cal que les companyies, els inversors, els treballadors i els consumidors creguin en sistemes de reducció, en empreses que ajudin a reduir aigua, que fabriquin amb restes d’altres aliments…”, explica Zufía. La sostenibilitat és un procés llarg on encara hi ha camí per recórrer. L’important és no deixar de fer passos.
